El senyor dArsèguel tornà, però, a reincidir. Deixa manera fou que, un altre cop, el vescomtat de Castellbò es convertí en el blanc dels atacs cadells; sobretot mentre Lluís de Gravolosa estigué dadministrador. En eixe sentit, va ser el seu successor, Alemany de Tragó qui, en qualitat de nou governador, va demanar la presència de tropes. I finalment, les autoritats, alarmades per la inseguretat dels camins i lamenaça dinvasions franceses, van decidir intervenir. Si bé el primer setge havia estat un avís, el segon hauria de ser el definitiu.
Tot estava llest a les darreries de lestiu. El 20 de setembre de 1592, laleshores lloctinent general, duc de Maqueda, li encarregà loperació a lexperimentat Jeroni dArgensola i dues jornades després Arsèguel queda rodejada per un nombrós contingent de tropes, entre les que hi havia els soldats professionals arribats a Barcelona per mar, a més de 400 militars pagats per la Diputació del General. Per tant, poca broma. Llavors, en res es pareixia al primer, perquè la fortificació dArsèguel va romandre cercada per més duna mesada, fins que el 27 doctubre se sabé que Joanot Cadell i la seua mainada havien fugit envers Andorra i el comtat de Foix. Com ho van aconseguir? Va ser una eixida pactada? Va haver algun trencament de larrenglament? Mai no ho sabrem. Se nha especulat molt al respecte. I es mire per on es mire, són patents les irregularitats. Formalment i en un primer moment, shi acusà Jeroni dArgensola. Nogensmenys, pel que sembla, alguns magistrats de lAudiència obertament cadells van evitar que sajuntassen proves, o que a tall dexemple sinterrogués els participants del setge. Siga com siga, tot seguit es procedí a lenderrocament del castell de Cadell: car diuen que mort el gos, morta la ràbia.140
En darrer terme i ja per acabar, cal referir paral·lelismes i les dissimilituds. En primer lloc, un cop més el cas dels senyors dArsèguel fa patent el que sha exposat a grans trets en al·lusió a Galceran de Castellví: la bel·licositat i la reiterada reincidència en determinats delictes (com ara homicidi, fautoria i resistència a lautoritat) nés un grau. Això no obstant, a diferència del novè baró de Carlet, Joanot Cadell val tant per a lavi com per al nét sen sabia a la corda fluixa: car, el repressor dahir seria el reprimit del demà. Per tant, val a dir que els membres daquest llinatge ceretà van ser víctimes i beneficiats de les condicions geopolítiques en les que es trobava el nord del Principat a lEuropa del moment, puix que això els permeté sovint usar dallò que millor sabien fer (lofici de les armes) al servici dels interessos del sobirà i alhora dels seus propis, tot confiant en la proximitat i el recer de la frontera per a quan es giraren les tornes.
I en eixe ordre de coses, si bé Francesc de Borja i els Cadell shavien plegat al servei de la Monarquia Hispànica, la consideració no podia ésser equiparable. Expliquem-ho en termes de simbologia dels escacs: no és el mateix ser un peó que lalfil o la dama. Altra cosa molt distinta i desacostumada en el joc seria que el peó pogués influenciar lactuació de lalfil o, fins i tot, la dama, en detriment de la seguretat i el benefici del rei; altrament podria precipitar xec i mat. Açò ho portem a col·lació en tant que lascendència i poder dels personatges destudi no és comparable, ni individual ni col·lectivament. Bé és cert que ambdues nissagues comptaven amb influències en altes instàncies de ladministració i dels oficis; encara que el IV duc de Gandia, de segur, guanyava amb molt la partida. I sens dubte, cal pensar que aquest va estar un factor de pes junt amb la tasca de persecució de bandits com Joanot Cadell, mentre va ser virrei a lhora de la (no) percepció i consideració de la falta.
AGRAÏMENTS
Desitgem mostrar la nostra gratitud, duna banda pel que fa a làmbit municipal als ajuntaments de Riola i Polinyà de Xúquer per lesforç econòmic, el coratge, laposta decidida i la confiança depositada. En eixe sentit, cal reconèixer expressament linterès de Manuel Anaya Gallart i dÒscar Navarro Torres, batlles de Riola i Polinyà de Xúquer, així com el de Judith Capellino Ventura, nova alcaldessa de Riola, per emparar-nos. I, darrerament, donar-li les gràcies a Eduard J. Gay, per il·lusionar-se amb nosaltres i facilitar-nos generosament tot allò que ha estat al seu abast. Daltra banda, pel que fa al terreny acadèmic, cal agrair lajuda prestada en el tocant a la revisió dels textos en llatí a Juanjo Lloret, Vicent Pons Alós, Mateu Rodrigo Lizondo i Agustí Ventura Conejero; linterès i el suport al nostre treball mostrat per part dAntoni Furió i Enric Guinot; el sosteniment proporcionat pel projecte de recerca Canvis i resistències socials als territoris hispànics del Mediterrani Occidental en lEdat Moderna (HAR2011-27898-C02-01), i també a tots aquells que des del seu àmbit dactuació han aportat el seu granet de sorra perquè aquest recull documental siga una realitat.
VICENT M. GARÉS TIMOR
XAVIER ÚBEDA REVERT
BIBLIOGRAFIA
ALCOBERRO I PERICAY, A., Pirates i bandolers als seglesXVIi XVII, Barcelona, Barcanova, 1996.
ALMELA I VIVES, F., El duc de Calàbria i la seua cort, València, Sicània, 1958.
ARCINIEGA GARCÍA, L., El monasterio de San Miguel de los Reyes, vol. I, València, Biblioteca Valenciana, 2001.
BORJA, F. DE, Diari, edició a cura de Joan Iborra, amb la col·laboració de Maria Toldrà, València, Tres i Quatre; IIEB, 2010.
BRANDI, K., Carlos V: vida y fortuna de una personalidad y de un imperio mundial, México, Fondo de Cultura Económica, 1993.
CANET APARISI, T., «Juzgar a los jueces. El sistema de visitas a la Audiencia en la Valencia de Carlos V», en B. Anatra i F. Manconi (coords.), Sardegna, Spagna e Stati italiani nelletà di Carlo V, Roma, Carocci, 2001, pp. 307-334.
«La abogacía fiscal: ¿una figura conflictiva en la administración valenciana?», en R. Narbona Vizcaíno (ed.), La Mediterrània de la Corona dAragó, segles XIII-XVI, VII Centenari de la Sentència Arbitral de Torrellas, 1304-2004: XVIII Congrés dHistòria de la Corona dAragó, vol. I, València, Fundació Jaume II el Just i Universitat de València, 2005, pp. 523-555
CASALS, À., Lemperador i els catalans: Catalunya a lImperi de Carles V (1516-1543), Granollers, Editorial Granollers, 2000.
Antoni Roca, el capellà bandoler. Lhome que va escandalitzar la Catalunya del segle XVI, Barcelona, Pòrtic, 2011.
CASTAÑEDA Y ALCOVER, V., «Don Fernando de Aragón, duque de Calabria. Apuntes biográficos», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 25 (1911), pp. 268-286.
Sucesos en Valencia durante el reinado del emperador Carlos V y virreinato del duque de Calabria (1547-1551). Discurso del excelentísimo señor don Vicente Castañeda y Alcover, de la Real Academia de la Historia, leído en la Junta conmemorativa de la fundación del Instituto de España celebrada el 25 de enero de 1958, Madrid, Impremta Góngora, 1958.
CATALÁ SANZ, J. A. i P. PÉREZ GARCÍA, «La pena capital en la Valencia del Quinientos», en Conflictos y represiones en el Antiguo Régimen, València, Departament dHistòria Moderna, Universitat de València, 2000, pp. 21-112.