Heus ací una vegada més la imputació dun delicte de fautoria i la contundència amb la que sen va reprimir el comportament violent dun membre de lestament nobiliari valencià. Això no obstant, també cal assenyalar que Galceran de Castellví i Francesc de Borja sens presenten valedors dun món en canvi, ço és el de dos éssers antagònics en qualsevol de les seues vessants: el IV duc de Gandia i I marqués de Llombai havia estat un destacat cortesà al servei del paladí de luniversitas christiana, dementre que el novè baró de Carlet potser representava més aviat tot i ser al voltant duna trentena danys més menut laristocràcia destra en afers i guerres. Per tant, serà que els precedents i la reiterada contumàcia nés un grau.
Emperò, a qui oferia el jovencell la seua protecció? I a canvi de què? La resposta tal vegada es trobe en la identitat dels membres de la seua quadrilla: Joan lo Mallorquí, un tal Montanyés o Montanyana i Joan de Luna, el mateix que unes dècades després seria condemnat pel seu protagonisme en la rebel·lió aragonesa contra Felip II de 1591. En eixe sentit, cal referir-sen a una xarxa logística i de receptació polisinodial: Galceran de Castellví era a ciutats com ara Saragossa mentre era perseguit al regne de València i viceversa, la baronia de Carlet era lamagatall de Joan de Luna sempre que li venia en gana o no es trobava segur a lAragó. Daquesta manera, els desplaçaments entre ambdós territoris van estar freqüents, tot seguint normalment els camins que conduïen envers un dels recers: el vescomtat de Xelva.
En darrer terme, és així com sexplica que la primavera de 1579, Galceran de Castellví li encarregués al cavaller aragonès desfer-se de mossèn Joan Terés, el que fóra procurador dÀngela de Borja i més recentment intermediari en el matrimoni de la seua filla Maria de Castellví amb Lluís Folch de Cardona, fill de lAlmirall dAragó. I qui sap? Fins i tot, potser que Joan de Luna fos lencaputxat que va disparar, labril de 1573, larcabús contra Àngela de Montagut. Tant se val! Al remat, el novè baró de Carlet va faltar, el 26 dabril de 1580, en el context del conflicte de la Ribagorça i exiliat a lAragó. El seu fill natural, Pere de Castellví, fou qui deposità el seu cos a lesglésia de Mequinensa.137
En eixe sentit, no van estar pocs els bandolers que van cercar, tard o dhora, refugi als seus crims fora del seu lloc dorigen, tot creuant els llindars de lens territorial (la corona, el regne, el principat...) o polític (altres estats i reialmes), i en el seu detriment, sobretot, allotjar-se al si de senyories laiques i eclesiàstiques o districtes jurisdiccionals on sovint lautoritat efectiva de ladministració reial es veia destorbada per les competències privatives dels seus posseïdors.
A tall dexemple i de fet, Galceran de Castellví i Joan de Luna en són una bona mostra dallò primer. Però de ben segur a poc que pensem ens vindran en ment molts més casos. Posem que ens traslladem als muntanyosos territoris de la Cerdanya fronterers amb França. Allà, durant la primera meitat del segle XVI període en el que sinclou la lloctinència de Francesc de Borja llocs, castells i fortificacions eren plens dhòmens de bàndol que estaven protegits per senyors, alcaids i veguers (Altarriba, Lordat, Santcliment...). Uns i altres no dubtarien gens ni gaire en passar la divisòria cada cop que sels aveïnaven problemes. No debades el 1539, Joanot Cadell havia fugit, potser, al redós del comtat de Foix. I també ho feia per aquells anys Antoni Roca (1541 i 1544).138 Novament les evidències cauen pel seu pes.
Això mateix sobserva unes dècades després per les mateixes contrades. Joanot Cadell fill de Miquel i nét del primer el 1580 havia estat investit veguer del Conflent, càrrec que no desaprofità per perseguir els partidaris dels Banyuls, senyors de Nyer. Llavors, no resulta gaire difícil deduir-hi lespurna que tantost va fer sorgir lenemistat; la qual, en lesdevenidor, es tornaria en foc i morts al Principat, tot justificant la famosa divisió de nyerros i cadells.
Alhora, la implicació de nyerros (Tomàs Banyuls, Francesc Gilabert...) i cadells (Minyó de Montellà, Lluís i Jeroni Valls...) en el conflicte comtal de Ribagorça els uns fent costat al duc de Villahermosa i els altres als rebels intensificà les adversitats alhora que els contactes duns i altres a laltra banda dels llindars de Catalunya. I si més no, des daleshores, els bàndols en litigi van comptar amb una poderosa i ferma xarxa de receptadors en la que es trobaven, entre altres, el mateix duc de Villahermosa i el comte de Chinchón. Hi havia, però, precedents, puix que alguns cavallers catalans hi eren senyors també al regne dAragó. En eixe sentit, dacord amb Xavier Torres, no és complicat esbrinar els vèrtexs de la xarxa de complicitats que eixint dArsèguel anava envers la ciutat de Lleida i els seus voltants i enfilava devers la Ribagorça.139
Tot just sestava enllestint el conflicte de la Ribagorça, quan es produïa tot seguit el primer setge del castell dArsèguel (1588). Per aquell temps, Joanot Cadell qui havia sigut fins feia poc fidel servidor del monarca perseguint roders en qualitat de verguer del Conflent havia esdevingut un destacat protector de quadrilles de bandits. Precisament, fou latapeït tremall de relacions i contactes el que féu dArsèguel amb la connivència del seu senyor un important niu de bandolers de Catalunya, les malifetes dels quals sestenien de pertot el Principat i les terres de Ponent.
El detonant que ho precipità tot, sembla, fou el robatori duna partida de moneda a Sidamon per part de les colles del Minyó de Montellà, una part de la qual acabà als castells dArsèguel i la vall de Querol. En primera instància, es procedí al segrest de la senyoria per part dels oficials reials, però la resistència del propi Joanot Cadell ho desbaratà. Llavors, el lloctinent general, Almalric de Lara i Girón, mirà daplegar efectius suficients tot fent remissions de penes als fautors de Tomàs Banyuls per posar setge a la fortalesa. Tanmateix, lassetjament no hi pogué durar molt més duna setmana. Era desembre, motiu pel qual les inclemències climàtiques unides a les incomoditats de lorografia els obligaren a plegar. Tot i això, no va ser tampoc una victòria per a Joanot Cadell, el qual comptava entre les seues baixes el Minyó de Montellà. Daltra banda, lAudiència encetà tantost un procés per fautoria i resistència a lautoritat reial, que no arribà a substanciar-se en res, puix dos anys després el 1590 el mateix Joanot Cadell demanava disculpes al Consell dAragó alhora que es parlava de conce-dir-li una remissió a canvi danar a servir el rei.
El senyor dArsèguel tornà, però, a reincidir. Deixa manera fou que, un altre cop, el vescomtat de Castellbò es convertí en el blanc dels atacs cadells; sobretot mentre Lluís de Gravolosa estigué dadministrador. En eixe sentit, va ser el seu successor, Alemany de Tragó qui, en qualitat de nou governador, va demanar la presència de tropes. I finalment, les autoritats, alarmades per la inseguretat dels camins i lamenaça dinvasions franceses, van decidir intervenir. Si bé el primer setge havia estat un avís, el segon hauria de ser el definitiu.