El resultat es preveu beneficiós per a totes dues bandes:
Cal esperar que aquesta unió entre els doctes i el món conservador, que afortunadament ha començat, millorarà encara més amb lavantatge mutu, i, per a aquest fi no conec res de més profit que uns assaigs com aquests amb els quals pretenc entretenir el gran públic.
I lassaig pot «entretenir el gran públic» perquè té la virtut daproximar-se més a la vivacitat típica de la conversa; la qual, entre persones racionals, no hauria de circumscriures a temes trivials.
¿Quina possibilitat hi ha de trobar temes de conversa bons per a distraure les criatures racionals, sense recórrer en algun moment a la història, la poesia, la política i als principis més obvis, almenys, de la filosofia? ¿Ha de ser tot el nostre discurs una sèrie continuada dhistòries de xafarderies i de comentaris ociosos?
Cal assenyalar que, contra el que sha pressuposat durant un cert temps, els Assaigs no estan al marge de la filosofia de Hume, ni en són un capítol apart. En lAdvertiment que els encapçalava en algunes edicions, lescocès expressa el desig que es reconega que «contenen els seus sentiments i principis filosòfics». I, de fet, no sols mantenen una gran coherència amb les obres més purament filosòfiques, sinó que, a més a més, algunes de les seues aportacions més destacades a la filosofia apareixen formulades en els assaigs. És el cas, en particular, de les seues idees estètiques, que trobem fonamentalment en «Sobre la norma del gust» assaig que, dhaver seguit amb el pla inicial, hauria constituït una de les parts del Tractat.
Com dèiem, Hume pren la conversa com a model per a lescriptura assagística. Certament, el seu estil està molt allunyat de la confessió agustiniana; i no fa dell mateix «la matèria del meu llibre», com Montaigne. Lassaig humeà se centra més directament en lobjecte de reflexió, sense un jo tothora interposat ni divagacions excessives. Però això no significa que no construesca un punt de vista des del qual es consideren les qüestions, se sospesen les raons, sopina, etc., que no deixa de transmetre la idiosincràsia de lautor. Malgrat les grans diferències entre els distints assaigs humeans, hi trobem sempre lafany per fer valdre una tesi determinada per argumentar-la, tot i que sense la pretensió daconsellar, com en el cas de Bacon. El punt de vista defensat està immers en un diàleg continu amb altres punts de vista, representats per opinions convencionals, consideracions contràries, possibles objeccions, sàvies citacions dautors clàssics, etc. En aquest intercanvi de raons, Hume assaja la defensa duna posició basada sempre en el sentit comú i lexperiència, i hostil als prejudicis i a les conviccions dogmàtiques. La conversa entre persones sol menar a algun lloc que és probable que siga més remarcable quan es duu a terme entre esperits cultivats, per bé que normalment caldrà donar-li algunes voltes. Encara que no shi arribe a un acord final, com passa la major part de vegades, els enraonadors acaben tenint una millor comprensió de la qüestió, que inclou lapreciació dels motius i les raons duns i altres amb tots els pros i contres, i habitualment sho passen bé conversant. Aquest pot ser un bon model per a la filosofia mateixa.
En definitiva, els Assaigs de Hume assoleixen el propòsit de combinar amb solvència la lucidesa en la reflexió i la bellesa en lexpressió. El seu amic John Home afirmava que aquesta obra és «alhora popular i filosòfica, i conté una estranya i afortunada unió de ciència i bella escriptura». Per a Eugene F. Miller, editor contemporani de lobra, «els assaigs són elegants i entretinguts en estil, però completament filosòfics en el temperament i el contingut». No debades, el crític i filòsof Leslie Stephen considerava el seu autor «el pensador més agut de la Gran Bretanya del segle XVIII, i lintèrpret més qualificat de les seues tendències intel·lectuals.» Fet i fet, és molt probable que siga en els assaigs, i no en els tractats abstractes, on trobem el vertader Hume; no sols per totes les raons anteriors, sinó també per la tendència daquest «diletant» si fem cas de la presumpta acusació de Jeremy Bentham, a caure en la digressió, com ell mateix ens confessà en la seua autobiografia.
La selecció
Els Assaigs (Morals i Polítics, originàriament) es publicaren per primera vegada en dos volums els anys 1741 i 1742 i foren constantment revisats per Hume, per a continues reedicions i ampliacions. Però només dos dels assaigs que presentem ací «Sobre la delicadesa del gust i la passió» i «Sobre la simplicitat i el refinament en lescriptura» apareixien ja en aquesta primera edició. Els altres quatre no foren escrits fins una quinzena danys després (al voltant de 1755), quan Hume preparava el volum que havia danomenar-se Five Dissertations i on shavien dincloure inicialment «Sobre el suïcidi», «Sobre la immortalitat de lànima », «Sobre la tragèdia», «Sobre les passions» i «La història natural de la religió». Però advertit del perill que, per les opinions expressades, suposava publicar els assaigs sobre el suïcidi i la immortalitat de lànima, lescocès acceptà substituir-los per un de nou«Sobre la norma del gust», escrit expressament, i el volum acabà convertint-se en les Four Dissertations, publicades el 1757. Tanmateix, de «Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de lànima» els anomenats «assaigs no publicats» circularen còpies prèvies i en 1770 aparegué també una traducció francesa, sembla que no autoritzada. Acabarien publicant-se pòstumament, lany 1777, precedits duna advertència de leditor que volia servir d«antídot al verí contingut en aquests escrits», com deia la portada. La reedició de 1783 fou la primera en què figurà el nom de lautor.
Els assaigs que presentem ací són alguns dels més importants i dinterès més ampli dels continguts en la col·lecció dassaigs de Hume. Nhi ha tres «Sobre la tragèdia», «Sobre la norma del gust» i «Sobre la simplicitat i el refinament en lescriptura» que són principalment de tema estètic; dos més «Sobre el suïcidi» i «Sobre la immortalitat de lànima» són de tema moral o existencial, amb una clara dimensió metafísica; i, finalment, un altre «Sobre la delicadesa del gust i de la passió» fa de pont entre les dues esferes.
En el primer assaig ací inclòs, «Sobre la delicadesa del gust i de la passió», Hume compara la naturalesa daquests dos tipus de delicadesa. Si conreem la primera tant com evitem la segona, és perquè, si bé en augmentar la nostra sensibilitat als plaers i als dolors totes dues poden fer-nos més feliços, la delicadesa de la passió ens deixa desprotegits davant dels accidents de la vida. En aquest sentit, el caràcter temperat és més desitjable. Però Hume defensa que el conreu del gust estètic pot ser una bona guia per a la passió, ja que ens fa molt més selectius. La delicadesa del gust millora el temperament: fa que controlem més les nostres emocions, que estiguem menys sotmesos a la fortuna i que tinguem amistats més duradores. Aquest assaig, que connecta el gust estètic i el sentiment moral, constituiria també un pont entre el Tractat i els mateixos Assaigs.
A continuació, «Sobre la tragèdia» socupa de laparent paradoxa que suposa el fet que les emocions desagradables, especialment en la ficció, ens siguen alhora plaents. Hume presenta i discuteix lexplicació que donà Fontenelle i proposa la seua pròpia teoria, que es basa en un joc entre emocions subordinades i dominants que estan presents en una mateixa experiència emocional. Addueix també altres fenòmens que confirmarien aquest mecanisme: lencís per la novetat, la impaciència que provoca la curiositat, latracció per les coses difícils i lingredient de la gelosia i labsència de la persona estimada en lamor. Aquest és un tema important en la teorització estètica, que és també dinterès per a tota persona que reflexione sobre el poder de lart i la literatura.