El vertader objectiu daquest treball, doncs, no és altre que lestudi de la societat andalusina, de la seua estructura i funcionament, de com va evolucionar amb el temps; i això es fa a través de les estructures físiques del paisatge agrari, de la morfologia dels sistemes hidràulics que formen lHorta de València. En aquest sentit, els resultats de lanàlisi morfològica i de les informacions que shan pogut recollir seran emprats de la mateixa manera que es fa amb la documentació darxiu en un treball clàssic de recerca històrica. De fet, crec que no hi ha millor manera de denir i justicar lestudi del paisatge històric que considerant-lo com un vertader arxiu de les societats del passat que lhan creat i transformat al llarg dels segles.
Pel que fa a la metodologia emprada, és evident que hi ha diverses maneres daproximar-se a lestudi dun paisatge o un territori històric. Des de lantiga arqueologia extensiva o arqueologia del territori, que en realitat és quasi el mateix, a la més moderna i complexa conceptualització de larqueologia del paisatge, malgrat les discrepàncies sobre el concepte de paisatge. Fins i tot es poden emprar el conjunt de tècniques dinterpretació morfològica que lescola francesa de Tours denomina archéogéographie. Amb tot, les diferències entre metodologies són només qüestions de matisos i conceptualitzacions sota les quals sengloben una sèrie de tècniques arqueològiques que són en tots els casos bàsicament les mateixes, com ara la prospecció principalment, però també les excavacions esporàdiques, lús de documentació escrita de diversos períodes, lanàlisi lològica de la toponímia, la morfointerpretació, les anàlisis de laboratori, noves eines informàtiques, etc. No obstant això, tot plegat es quedaria en no res, en una simple acumulació dinformació històrica, si no anés acompanyat del seu ús per a lestudi de lestructura i el funcionament de les societats del passat. En el cas que ens ocupa, de la societat andalusina.
Dins daquesta variabilitat de tècniques destudi del paisatge històric, de moment no es coneix millor manera dafrontar lanàlisi duna àrea irrigada, independentment de les dimensions que tinga, que mitjançant larqueologia hidràulica. De fet, aquesta és lúnica metodologia que malgrat les limitacions ha estat provada amb èxit des de fa més de 30 anys per a lestudi de molts espais irrigats, tant en petits sistemes de muntanya com en grans hortes. Més recentment, i amb bon criteri, sha volgut incloure larqueologia sobre espais irrigats en un context historiogràc més ampli, fent-la conuir amb altres tipus daproximacions als espais de cultiu que shan denominat en conjunt com a arqueologia agrària. Saccentua així lèmfasi en lanàlisi dels parcel·laris, dels espais dhabitatge, de les àrees de conreu de secà i, ns i tot, de les zones de pastura. Al cap i a la , és tracta dun intent dapro-ximar-se a lestudi històric de lespai camperol duna forma més global.33
Amb tot, que larqueologia hidràulica sintegre en un camp més ampli destudi dels espais agraris camperols no vol dir que haja perdut la seua especicitat pel que fa a les tècniques danàlisi despais irrigats, i més concretament la seua relació amb lestudi de la societat andalusina tal com sha fet tradicionalment en les tres darreres dècades. De fet, si bé és cert que lestudi despais irrigats construïts per la societat feudal ha anat en augment darrerament,34 també és cert que, ns ara, larqueologia hidràulica sempre ha tingut un ús preferencial en lestudi despais irrigats andalusins. Així, el naixement de la metodologia que es va acabar denominant arqueologia hidràulica està completament lligat a lestudi de la societat andalusina, quan Miquel Barceló, i els diversos investigadors que treballaven amb ell a la Universitat Autònoma de Barcelona en els anys vuitanta del segle XX, es van adonar que no es pot estudiar i entendre al-Andalus deixant al marge els camperols, i que aquests no apareixen quasi mai en els documents àrabs. Per això, calia aproximar-se al món rural i camperol mitjançant una metodologia arqueològica, i els sistemes hidràulics es van revelar com els més indicats per a extraure informació.35
No cal incidir ara en el context historiogràc en el qual va nàixer larqueologia hidràulica, perquè ho veurem amb més deteniment després, al primer capítol, de manera que ací em centraré en la metodologia, que fou perfectament descrita per Helena Kirchner i Carmen Navarro en un article seminal que encara actualment, uns 25 anys després de ser publicat per primera vegada, continua sent àmpliament citat en molts treballs.36 Es tracta dun article, però, que no sempre ha estat llegit amb la sucient atenció malgrat la seua importància evident com a origen de tot plegat. De fet, cal reconèixer que no és gens fàcil extraure coneixement històric sobre una societat del passat a partir duns petits canals de terra excavats al fons dun barranc o al vessant duna muntanya si sem permet aquesta simplicació, i menys encara plantejar-se abans que ningú que això es podia fer. Encara així, la tècnica és ben senzilla.
Bàsicament, consisteix en la combinació de la informació que aporta el buidatge de fonts escrites amb la que sextrau de la prospecció de làrea irrigada. Aquesta darrera és lelement clau de la metodologia, i consisteix en un minuciós treball de camp que implica recórrer tota làrea destudi marcant sobre una fotograa aèria o un document cartogràc tots els elements que componen el sistema: captació, séquia principal, partidors, canals secundaris i regadores que en formen part, límits de terrasses o parcel·les, i emplaçament de basses i molins si nhi ha.37 A continuació, cal contrastar la informació obtinguda amb la que ens proporcionen les fonts generades pels feudals durant les conquestes cristianes o posteriorment, que depenent de cada cas serà més o menys rica, i per tant vàlida, per a la recerca. Finalment, serà analitzat tot plegat duna forma minuciosa, per tal de distingir les fases de construcció i dampliació dels sistemes, i analitzar les dades recollides, com ara les superfícies conreades, etc.
La metodologia fou concebuda inicialment a partir destudis de cas de sistemes hidràulics de poca superfície lanomenada habitualment petita i mitjana hidràulica de manera que per a lestudi duna gran horta com la de València calen algunes actualitzacions. Amb tot, la metodologia és similar i està basada igualment en la prospecció, amb lúnica diferencia que cal recórrer una àrea molt superior, en què cal passar de parlar en metres quadrats a parlar dhectàrees o centenars dhectàrees depenent de làrea delimitada per a lestudi. En realitat, la divergència principal amb la metodologia tradicional és la forma de presentar els resultats, ja que per a fer entendre al lector la forma en què sha creat una àrea tan extensa que no coneix, que no ha vist mai amb els seus ulls, és necessari detenir-se abans en una minuciosa descripció del medi natural i la topograa del terreny estudiat, de la xarxa de camins a gran i mitjana escala, de la xarxa de poblament, dels grans canals principals i secundaris del sistema (sense entrar encara en les regadores i el parcel·lari), etc. A més a més, després de la presentació de lanàlisi morfològica i de la distinció de les etapes de construcció, és necessari encara fer una anàlisi diacrònica i relacionar els elements i les etapes identicades amb cadascuna de les societats que les han creades i/o modicades. Es tracta, doncs, dadaptar el discurs a la complexitat del sistema hidràulic i levolució paisatgística del territori històric en el qual semmarca.38