Estellés va decidir la incorporació de la llengua catalana el desembre del 1951, lany en què seditava a Catalunya, per segona vegada (primera no clandestina), Elegies de Bierville. El seu Ombra dales a laigua fou escrit a Burjassot el 1952, el mateix any en què Carles Riba va publicar Salvatge cor, agafant el títol a Ausiàs March, i en què, ben lluny, Carner editava a Santiago de Xile Llunyania. Martí i Pol i Estellés el 1953 es van trobar competint al premi Óssa Menor de Barcelona, on en foren guanyador i finalista. Riba des del 1954 volia visitar i conèixer València, cosa que, finalment, féu el 1957 (lany del volum Poesia de Carner), i no va poder fer el 1959 amb Gandia, a causa de la seua prematura mort. Tanmateix, un llibre inèdit de Vinyoli sí que viatjava, concursava i era finalista el 1959 al premi Ausiàs March de Gandia, en la seua primera convocatòria, autor que ja el 1952 havia estat membre del jurat del premi Óssa Menor, quan hi participava el jove Joan Fuster, el qual al poc de temps es convertiria en un dels pocs valedors de la poesia vinyoliana. Fuster el 1962, a Barcelona, va prologar i interpretar, com fins aleshores ningú, les poesies de Salvat-Papasseit. Tot plegat era una creixent xarxa de relacions personals i literàries (segons els casos) que, sobretot des dels anys cinquanta, foren especialment importants en lesdevenir de la poesia en llengua catalana.
Aquest llibre, tanmateix, no sols revisa poetes importants d«una terra que crema», els quals ens llegaren les seues «paraules invictes». També recorda i tracta, més indirectament, protagonistes centrals i dalguna manera guies exemplars en el conjunt dels territoris de llengua catalana, com foren en el transcurs del temps i entre els esmentats, primer, Carles Riba i, després, Joan Fuster.
Albuixec, 2009 - Vila-real, 2015