Però Vilar té consciència dun canvi en curs, del qual la crisi de 1968 que va viure, em sembla, força malament, com molts altres només en va ser lexpressió simptomàtica. A la recerca universitària, lhegemonia de la història econòmica, certificada pel nombre de tesis, sesvaeix al tombant dels anys 1970. La història social dErnest Labrousse compromesa en lanàlisi encara classista de les estructures socials, a la recerca duna codificació socioprofessional, es veu aviat doblegada (col·loqui de Saint-Cloud, 1964-1965) a cops dels defensors de la societat dordres, com Roland Mousnier i els «revisionistes» anglosaxons. A fi de comptes, el 1977 en un article aparegut al diari Le Monde, François Furet i Emmanuel Leroy-Ladurie van proclamar lenterrament del marxisme.
El procés pren laire duna desbandada i quan la nova història de les mentalitats, bulímica, envaeix el camp de la recerca, són molt pocs els investigadors de la nova generació Maurice Agulhon, Michel Vovelle que es mantenen fidels als seus mestres, quan sense deixar dexplorar els nous planters, afirmen que la història de la mentalitat és «la punta fina de la història social». Aïllament de Pierre Vilar? No ens avancem pas. Durant els anys setanta resta no només atent sinó obert, i el 1972 el trobem, sempre combatiu, dirigint un seminari sobre «Empresa i guany».
Vilar defensa amb preocupació pedagògica evident la seva fidelitat al marxisme, en la seva exposició al Centre catholique des intellectuels français (Vilar 1964a) en recordar algunes definicions: classes, lluites de classe, mode de producció... i el seu caràcter sempre operatiu. El 1969 (si bé el text és de 1967), és del mateix estil que escriu en la Revue de lenseignement supérieur sobre «Lhistoire après Marx»: és leconomia el qui condiciona en darrer terme els comportaments i les representacions dels homes, però no és pas lúnic paràmetre en joc (Vilar 1969a). Admet, en un article de 1964, les deficiències de la historiografia dels països socialistes, justificades encara per les realitzacions del present, que excusen negligències, llegeixis inexactituds, en la comprensió del passat. Però pel que fa a ell, no cedeix en res a lessencial, demostra amb vivacitat als juristes reunits en el Congrés Internacional de Granada el 1973 (Vilar 1976a) que el jove Marx, el 1842, shavia afirmat com a jurista... i com a futur marxista en defensar els pagesos renans acusats de robatori de llenya. Però també és interpel·lat per posicions que alguns situarien a la seva esquerra. Al moviment comunista, conscient de la necessitat de produir noves anàlisis per a respondre a nous reptes, Louis Althusser imposa la seva relectura, eventualment crítica, de lensenyament de Marx i dallò que nhavien extret els historiadors. Pierre Vilar reacciona en un important article publicat el 1973 als Annales ESC, amb el títol «Histoire marxiste, histoire en construction. Essai de dialogue avec Althusser» (que reprendrà, com hem vist, en un recull posterior de 1982). Anunciava, així, una confessió? La introducció és abrupta: «tothom pot dir-se historiador, tothom pot afegir-hi marxista. Però res no hi ha més difícil i rar que ser historiador si no sés historiador marxista...» (Vilar 1973b). La història és una estranya ciència «en via de constitució». Les observacions sibil·lines, dun marxista a un altre marxista, perquè Vilar saluda la «potent contribució dAlthusser a ledificació duna ciència marxista», serveixen dintroducció a la crítica de lacusació feta a Marx dabstracció teòrica, deixant-se influir ell mateix per les noves teories neoidealistes shi endevina lombra de Michel Foucault. Al cor del debat, una reflexió sobre el temps de la història, o caldria dir els temps llarg, mitjà, curt respecte als quals Althusser retrau als historiadors dacontentar-se constatant la seva existència i les interferències, sense referir-se al mode de producció que mana en darrera instància. Com soperen aquestes interferències? És legítim distingir entre diverses temporalitats autònomes, de parlar de varietat més que no pas de variacions, dentrellaçament de temps més que dinterferències? Pierre Vilar remet a la demostració exemplar dErnest Labrousse a la seva tesi, quan demostra lencaix del temps «mitjà» de lintercicle de depressió 1774-1788, després del temps curt de la crisi de 1789, en el temps llarg del segle XVIII. Tot plegat sinscriu al cicle original del mode de producció feudal. El que remet, com Althusser, al mode de producció. Es tractava només duna disputa sobre paraules? Pierre Vilar ho suggereix: «No magraden pas els arguments dAlthusser. Sassemblen massa a imatges» Però tant com per denunciar les imatges, se sent autoritzat per donar un cop iconoclasta a la definició de Marx del mode de producció com a «Il·luminació general, èter particular que determina el pes específic de totes les formes dexistència que depenen dell»; no és pas, diu, el millor Marx (Vilar 1973b).
Recolzant-se sobre el concepte de mode de producció, lhistoriador sabrà, en lestudi dun grup humà, distingir les aparences (temperaments, llengües, cultura) de les realitats limpuls de les forces i els modes de producció.
És dins del joc incessant que va de la teoria als estudis de cas que lhistoriador ha doperar, com també ho ha de fer el marxista de «peu». Per primera vegada Pierre Vilar deixa traslluir un dubte. El marxisme ha conegut èxits massius: Lenin, la revolució, la construcció de lestat i la victòria, Mao, el capgirament del món tradicional, però ha pecat desquematisme, de simplisme de receptes que servien per a tot, revisions que corren el risc de conduir a lempirisme... És una gran i pesada responsabilitat també per a lhistoriador que analitza, i que es compromet: Pierre Vilar ho havia recordat lany anterior a lentrevista concedida a Antoine Casanova i François Hincker sobre els «problemes teòrics de la història econòmica» (Vilar 1972b) en evocar un diàleg de sords, a Leningrad amb els historiadors soviètics. Tota aplicació concreta remet a un estudi de cas. Ara bé el que ha produït els diferents casos és «la història (que) educa lesperit en el joc fonamental entre teoria i pràctica».
Donador de lliçons, el vell lluitador es troba també en situació de rebren: quan Jacques Le Goff, el 1978 va publicar laudaç recull-manifest de La nouvelle histoire (Le Goff, 1978, 1988), va confiar a un jove turc de la generació que pujava, Guy Bois, la tasca de presentar el «Marxisme et histoire nouvelle». Encara que Vilar hagi estat saludat per la «seva obra inmensa», el to de lautor no és gens complaent quan es pregunta: però... «dóna el ple valor operatiu al concepte de mode de producció?» Guy Bois li retreu que «no hagi privilegiat en la seva recerca lelaboració duna teoria del sistema feudal» i considera que no ha sabut desfer-se duna manera de fer historicista perquè allò que li interessava era una societat concreta i no lelaboració dun model abstracte. En certa manera, el mode de producció no seria per a ell «un veritable objecte de recerca sinó un marc general pressuposat» (Bois 1978, 1988:272).
Aquesta sospita, era legítima? Em sembla, després dallò que hem citat adés, que Pierre Vilar ha estat prou explícit. Sense voler, però, girar lesquena als protagonistes, podríem dir que Guy Bois no sequivocava pas quan pensava que Vilar shavia interessat més per una realitat concreta que per un model abstracte.
Amb «impaciència teòrica», el jove historiador daleshores esperava veures respost per Pierre Vilar. Però de fet, en aquesta data, el mestre ja no en tenia gens dimpaciència.