Una nova etapa sobra en la carrera encara molt activa de Pierre Vilar, si bé no produirà més llibres en francès fins al 1982. Lobra que edita aleshores, amb el títol Une Histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles (Vilar 1982c), va aparèixer com una mena dhomenatge o de testament, i aplega una quinzena darticles dels quals lautor en el prefaci destaca amb una mica de sorna que alguns tenien més de trenta anys. Però aquest balanç fa la lectura encara més apassionant, perquè constitueixen un testimoni de lactivitat sostinguda de linvestigador, als anys 1960 (meitat dels títols) i encara dels 70. A la manera de Lucien Febvre o de Fernand Braudel, que lhavien precedit en una tasca semblant, es podria titular Combats pour lhistoire, o Débats et combats, perquè es tracta dun Vilar molt punyent, que hi defensa les seves posicions teòriques, les quals ja havia avançat el 1973 en un article dels Annales que portava un títol gairebé idèntic al daquest llibre (Vilar 1973b).
La vivesa, sempre amable, amb què Vilar argumenta i desafia les posicions rivals en cadascun dels fronts, ens dóna loportunitat de passar-hi revista i remarcar no només allò que refusa sinó també la posició i les referències teòriques. I sens dubte convé, per a apreciar-ne la posició, desbossar els contextos ideològics i historiogràfics on sinscriu cada article, força canviants, i on sovint es trobarà a la defensiva.
A mitjans dels anys 60, quan lhegemonia de la història econòmica establerta per Ernest Labrousse a la postguerra, i compartida amb comoditat per Fernand Braudel i lescola dels Annales, era indiscutible, Pierre Vilar va poder ocupar el seu lloc en un clima relativament seré. Sempre havia sentit vers Labrousse una gran admiració, i posava el mestre al mateix rang que Marx, de qui considerava que havia enriquit i precisat les anàlisis, en lestudi de la conjuntura i la descripció de la crisi de tipus antic. Labrousse, que evitava lescull de la descripció estèril i sense perspectiva, sense caure en la trampa de la modelització a lamericana, continuarà essent el model a seguir (Vilar1974a). Respecte a Braudel, a lombra del qual havia treballat un temps a lÉcole des Hautes Études, Vilar no manifesta pas una adhesió sense reserves. Considera que no ha pogut escapar, no pas més que altres, a lobertura de perspectives menys sòbries que les de Labrousse, si bé més vastes, més seductores. El 1958, Braudel dirigeix el contraatac dels historiadors contra lantropologia estructural de Lévi-Strauss perill mortal per a la història en llançar el tema de la longue durée (Braudel 1958). Com no havia destar Pierre Vilar al seu costat? Però shi manté amb actitud vigilant. Quan Braudel senlaira i sadhereix, en un impuls líric, a les tesis monetaristes de moda, en escriure: «Aquest diner travessa lampli món (...) Un instant dinatenció i ja el trobem a les Índies, a la Xina» (Braudel, 1946:22), Pierre Vilar comenta sense aixecar el to, segurament amb un somriure: «Magrada molt linstant dinatenció» (Vilar 1974b, 1982: 187). Entre aquests dos monstres sagrats, Pierre Vilar segueix el seu camí, defensant sense agressivitat però amb convicció la causa de la història, que identifica amb lanàlisi marxista. Si li trobem encara el 1969, ho hem vist abans, un homenatge a les «potents síntesis de Lenin i Stalin» (Vilar 1969a), això li serveix segurament per escapar a les crítiques dures que estan llençant a Ernest Labrousse (o a Albert Soboul) els joves stalinians de lèpoca (sota el seudònim de Jacques Blot, sanomenen François Furet, Annie Kriegel, o Emmanuel Leroy-Ladurie). Però també el veiem lliure de tot sectarisme, i prou lliure, com a individu, per triar les seves pròpies dianes.
El 1960, quan escriu a Studi Storici sobre «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1960b), ho fa amb una seguretat que les primeres crítiques al socialisme real després de la mort de Stalin encara no han entelat: en nom de la praxis, recusa globalment el grup heterogeni dels antimarxistes, començant pel seu antic condeixeble de lÉcole Normale Supérieure, Raymond Aron, de qui la filosofia de la història «remet a Tucídides» amb prou feines posat al dia. Més que a aquestes contradiccions clàssiques, lhistoriador de leconomia senfronta directament aquell any als economistes liberals, teòrics del creixement. A Colin Clark, però també, a França, a Jean Fourastié, hi contraposa al seu treball dEstocolm a Marx, posat al dia per Labrousse. Lany següent a «Développement historique et progrés social. Les étapes et les critères», publicat a La Pensée (Vilar 1961a), és a Rostow i a la seva teoria destadis del desenvolupament a qui es refereix per denunciar la feblesa dels seus conceptes estructures? (...) «propensions»? Aquests articles reprenen la interrogació sobre els motors del creixement, tal com aleshores eren invocats. La demografia? No en recusa pas el paper però més com un signe i conseqüència que com incitació. El debat es crispa entorn de la moneda i dels preus: no és pas un tema nou ja que el 1949, en un dels seus primers articles («Histoire de prix, histoire générale»), Vilar havia ressenyat els treballs dEarl J.Hamilton sobre la periodització en funció del moviment de preus (Vilar 1949); hi torna el 1961 amb «Quelques remarques sur lhistoire des prix» publicat als Annales ESC (Vilar 1961b), així com a «Développement historique et progrès social. Les étapes et les critères», article ja citat. Aquest interès té diverses explicacions: Hamilton, des de feia anys, havia construït el seu model a partir dels seus treballs sobre lEspanya a ledat moderna, i singularment sobre Castella i Andalusia. És, podríem dir, a partir del cas català que Vilar hi presenta objeccions (que també valen per a França) que relativitzen els seus resultats i contesten al fons lexplicació monetarista. Perquè, més enllà dHamilton, a qui respecta com a historiador, hi ha Keynes i és la moda de les seves teories en leconomia del segle XX allò que es qüestiona.
Els economistes professionals són partenaires coriacis, molt més si tenim en compte que entre els mètodes de la història quantitativa que «compta, mesura i pesa«, si seguim la fórmula de Simiand que Vilar, com Labrousse, no recusa, i les ambicions dalguns economistes, hi ha una indiscutible zona de superposicions; però quan Marczewski (1961), a lamericana, o Toutain (1963) presenten com una alternativa a les anàlisis dels historiadors, considerades massa febles, lambiciós projecte duna economia retrospectiva, reconstruïda a partir de dades de la comptabilitat nacional, Vilar denuncia la rusticitat del mètode, i no és troba sol; lacompanyen en lempresa Chaunu i Labrousse.
Discussions domèstiques en podríem dir, si assumim el risc de subestimar-ne el component ideològic, entre historiadors economistes i economistes historiadors. Les revisions i lectures crítiques que a partir de la fi dels anys 1960 atacaran frontalment lhegemonia duna certa història, no pas sempre marxista, si cal, però encara associada sota la direcció de Braudel a la trilogia «Economia, Societat, Civilitzacions» tindran un gran ressò. La moda de lestructuralisme iniciada als volts de 1958 per lantropologia estructural de Lévi-Strauss, adquireix una altra dimensió quan les obres de Michel Foucault (entre 1962 i 1968: Les mots et les choses, després LArchéologie du savoir) qüestionen la continuïtat del temps històric, la mateixa legitimitat de la perspectiva històrica. No és només ell, altres encara com Michel de Certeau treballen a la mateixa direcció i Pierre Vilar contrataca a La Nouvelle Critique el 1967. «Les mots et les choses dans la pensée économique» és un atac sense miraments, no només a la feblesa de les referències històriques de Foucault, sinó a lenfocament: «Si es deixen de banda les extrapolacions líriques, que queda de lépistémè econòmic de segle XVI segons Foucault? A mi em sembla que ben poca cosa» (Vilar 1967b), el que li permet concloure, tot recusant la nova dictadura de les paraules: «Darrera els mots jo busco les coses».