La tasca de Sicània fou continuada per Valencia Cultural, mensual editat a València per limpressor José Marí Montañana sota la direcció de Vicent Badia. Aquesta revista arribà als 4.000 exemplars, neixiren 52 números entre maig de 1960 i agost de 1964. Valencia Cultural, tot i que va comptar amb antics col·laboradors de Sicània, es va veure obligada a fer cultura valenciana en castellà. Lús del català a penes hi arribarà al 10%, per imposició del MIT. El subtítol de la publicació, «Economía, Historia, Literatura, Geografía», revela la seua vocació per difondre aquests elements de la cultura valenciana. En Valencia Cultural va col·laborar Emili Beüt com a corrector lingüístic i coordinador de la secció «Excursionisme».
Hi van es criure també el filòleg Josep Giner en «Qüestions de llengua literària i llengua popular» i Vicent Sorribes que duia les seccions «Un poc de religió» i «Del meu rebost». Hi és també lalcoià Jordi Valor, amb les seues reflexions culturals en la «Talaia de les arts i de les lletres».
Les novetats en la redacció foren Josep Mascarell, Josep Albero i García, Andreu Baldó, Adrià Espí i el poeta Enric Duran i Tortajada, que coordinava les seccions «De los tiempos idos» (relats literaris breus escrits en castellà) i «Full líric» (poesies en valencià). A més, Valencia Cultural publicava les activitats de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana. La revista comptà també amb articles esporàdics de crítica literària de Joan Fuster i Enric Soler i Godes.
De totes les temàtiques, la religiosa assoleix especial atenció en Valencia Cultural. La novetat ara és que apareixen bastants més articles exigint la litúrgia en llengua vernacla. De fet, la revista va donar suport a la campanya de recollida de signatures encetada per Lo Rat Penat el 1964 per demanar a larquebisbe de València, Marcelino Olaechea, ladopció del valencià en el culte dacord amb el Sacrosanctum Concilium del Vaticà II, però Olaechea no mostrà cap interés en lassumpte. La campanya fou un èxit, comptà amb ladhesió de persones representatives tant del món catòlic com de lesquerra agnòstica, com Tomás Trénor, Joaquín Maldonado, Vicent Ventura, Raimon, Francesc Soriano Bueso, Josep Lluís Bausset, Maria Beneyto, Joan Valls, Joan Reglà, Manuel Broseta, Nicolau Primitiu, Manuel Sanchis Guarner, Joaquín Rodrigo, Enric Valor i molts més. La iniciativa de Lo Rat Penat va plantar una llavor que creixerà en el futur com a bandera reivindicativa en partits com Unió Democràtica del País Valencià (UDPV) o publicacions com Gorg i Saó. A Lestiu de 1964 Valencia Cultural va tancar per problemes econòmics.
Exposició «Nicolau Primitiu i la Guerra Civil». Retrat de Nicolau Primitiu en un muntatge de Martín Forés.
Sicània i Valencia Cultural, tot i acceptar la unitat de la llengua catalana i aportar un balanç positiu en la recuperació de la consciència valenciana, encarnen una tradició valencianista de preguerra. Un valencianisme dexaltació dun costumisme que no qüestiona ladscripció valenciana a Espanya i no planteja cap debat sobre un projecte polític conjunt amb la resta de territoris de parla catalana. Es tracta dun valencianisme que no ha assumit el nacionalisme modern fusterià que propugna sense ambigüitats ladscripció cultural del País Valencià als Països Catalans, on també cap la possibilitat duna unió política. Un pas que sí que faran de forma implícita o explícita les revistes Gorg, Saó i El Temps. Segurament les coses no hagueren pogut ser duna altra manera en el franquisme. Cal tenir en compte que, tot i que Nicolau Primitiu i Vicent Badia eren dos homes avançats per a la seua època, toparen amb les limitacions duna dictadura inflexible i xenòfoba contra la cultura catalana. De fet, anys després, Vicent Badia assumirà el nou valencianisme des de posicions moderades formant part del consell de redacció de Saó.
A Castelló de la Plana apareix Al Vent, una altra revista singular escrita íntegrament en la nostra llengua, en la confecció de la qual participen valencianistes vinculats a UDPV. Al Vent estarà dirigida en diverses etapes per Frederic Rivas, Albert Sánchez-Pantoja i Vicent Miquel i Diego, fundador dUDPV. En total, en van eixir 17 números entre 1964 i 1969. Per mediació del rector Joa quim Amorós, la revista aconsegueix la protecció del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, defensor de lús del vernacle en la missa. De fet, Al Vent seditava en ciclostil en els baixos del palau bisbal (Pitarch i Sánchez-Pantoja, 2009). La publicació agafava el títol de la popular cançó de Raimon reivindicant nous aires de llibertat. Els seus continguts eren culturals i religiosos, impregants per la visió dUDPV. De fet, els principals col·laboradors foren militants daquest partit, com és el cas dErnest Sena, Rafael Lluís Ninyoles, Màrius Viadel i Francesc Pérez Moragón, persones que anys després col·laboraran en Saó. No obstant això, el cercle de col·laboradors dAl Vent ultrapassà el dUDPV, ja que trobem valencianistes aliens a aquesta formació, com Lluís Vicent Aracil, Vicent Sorribes i Josep Espasa.
Hi hagué la idea entre els col·laboradors dAl Vent, dacord amb Joan Senent Anaya (propietari de lAutoescola Senent i de leditorial Gorg de València), de prolongar-ne la durada, passant-la a impremta i donant-li més abast. Però això no va prosperar i finalment Senent va llançar pel seu compte la revista Gorg (Xambó, 1995: 171-186). Lobjectiu de Senent era crear una publicació literària i bibliogràfica perquè els joves escriptors i estudiosos que escrivien en català començaren a comunicar-se i que els seus llibres arribaren al gran públic (Senent, 1976: 7-9). Gorg, fundada a València i escrita totalment en català, arribà a traure 29 números entre juny de 1969 i abril de 1972. Leditor i director oficial fou el mateix Senent, però la coordinació la van exercir el tàndem format per Enric Valor i Josep Maria Soriano Bessó. Lescriptor de Castal Valor i Josep Maria Soriano Bessó. Lescriptor de Castalla sencarregà de la correcció de la publicació i de la coordinació de les seccions «Terres i gents» i «Millorem el llenguatge». Però el director real fou Soriano Bessó, un jove periodista provinent de la JARC que arriba a Gorg recomanat per Vicent Ventura. Ell sencarregà de crear una estructura periodística per seccions i de coordinar les seccions «Editorial», «Comentaris i Fragments» i «Diàleg».
Joan Senent Anaya.
Gorg va afavorir en un temps difícil la normalització cultural valenciana en el marc de la llengua catalana i una relació fluida amb la cultura europea del moment, ja que donà a conèixer obres dautors destacats del pensament europeu i de la cultura autòctona mitjançant comentaris, fragments i crítiques de novetats bibliogràfiques. Va informar dobres que fan referència a la història, la llengua i la cultura del País Valencià dautors ja coneguts i daltres demergents, sense oblidar les novetats de Catalunya i Balears. Darrere de reflexions tan intel·lectuals hi havia algunes de les primeres plomes de la cultura del moment.