És simptomàtic que en les obres citades no es faça cap referència directa ni indirecta als treballs forçats (Porcar, 2013; Glicerio Sánchez, 2014); que la referència destudi siguen camps de concentració com el de Los Almendros (Gabarda, 1993); que únicament es facen ressò de la seua existència en el cas dels de Xérica o Pina de Montalgrao (Marín, 2010); o que saborden estudis més profunds dels centres concentracionaris quant al funcionament i tracte als presoners, com els dAlbatera i Portaceli (Torres Fabra, 2013). Només en lúltim estudi sobre la Valldigna (Calzado, 2015) sinclou una referència explícita i nominal de víctimes del treball forçat en aquesta comarca durant la postguerra, aportant el testimoni dun presoner «desafecte» enviat al Marroc. La veritat és que sentèn aquest buit fins a un cert punt: quan em vaig plantejar dur endavant aquesta recerca sobre limpacte del treball forçat a la Vall dAlbaida, no podia imaginar que estava tan plena de dificultats i dentrebancs burocràtics per a accedir a part de la documentació existent, ni sabia que aquesta es trobava tan dispersa, era tan parcial o bé no es podia consultar a causa de lestat de conservació o de les diferents normatives sobre accés als arxius, específicament els militars. Potser això explique l«erm» historiogràfic sobre aquesta vessant de la repressió que, com intentarem demostrar, va ser una de les més extenses en termes de persones afectades directament; a més, de forma indirecta, el franquisme aplicà la major repressió especialment sobre les zones que romangueren en territori lleial a la República fins al final de la Guerra, com fou el cas de bona part del País Valencià, buscant una major eficàcia militar i política de cara a implantar i consolidar el règim franquista en guerra i, sobretot, en la immediata postguerra.
Lexistència de camps de concentració i de camps de treball per a presoners de guerra no fou una creació del franquisme. Durant la Primera Guerra Mundial, es va establir el model concentracionari com a solució a la captura massiva de soldats enemics, així com la seua utilització, també massiva, com a mà dobra forçada durant el conflicte per part dels capturadors, especialment els exèrcits alemany i rus.10 Igual com en els règims dictatorials de la Unió Soviètica i lAlemanya nazi, el franquisme va fer un ús constant i massiu dels camps com a espais de detenció i reeducació política a través del treball. Darrere dels sistemes punitius soviètic i nazi hi havia la voluntat de crear un nou model, un paradigma polític i social nou en la mesura que, entre els seus objectius, hi havia la creació dun home «nou» per construir el socialisme soviètic o el nacio-nalsocialisme alemany a través de la reeducació i la punició dels considerats «asocials» o dissidents. Sembla clara la inspiració dels ideòlegs franquistes quan titllaven de «laboratorios de la Nueva España» el sistema concentracionari i de treball forçat que estengueren com una forma més dimposar-se per la violència. Una altra qüestió seria els mitjans implicats i limpacte social que tingué, o si realment, a diferència del nazisme abans de la Guerra Mundial, no era més que un eslògan per a justificar lexplotació laboral dels vençuts, com va fer el nazisme en guerra o lstalinisme durant tot el seu període de duració, fruit, durant el franquisme, duns objectius polítics propis i dunes circumstàncies històriques singulars.11 La justificació era el dret de conquesta i aquell nou ordre mundial que estaven imposant els nazis a Europa durant la guerra. Tanmateix, la realitat i la finalitat eren purament econòmiques i/o exterminadores sense cap altra consideració de tipus reeducatiu a través del treball, com a conseqüència de les urgències i necessitats bèl·liques i del manteniment de lestat de benestar nacionalsocialista a Alemanya, basat en lespoli dels jueus alemanys, primer, i de lEuropa conquerida, després.12 La Unió Soviètica, amb la justificació revolucionària de crear aquest home nou, va tenir un objectiu economicista amb tot un programa de grans obres públiques dissenyat pel règim stalinista, que sexecutaria amb mà dobra presa per motius polítics, o no.13
A lEstat espanyol, quina consideració tenien els presoners de guerra republicans per part dels seus captors? Què eren, en realitat? A la primera pregunta respondrem que la Convenció de Ginebra subscrita el 1929 pel rei Alfons XIII prohibia explícitament el treball dels presoners de guerra. El franquisme va considerar inaplicable aquesta Convenció pel fet que es tractava duna guerra civil i afectava «individuos que, aunque rojos, están llamados a filas por la Nación».14 A més, hi havia la consideració de «delinqüents» dels membres de lexèrcit republicà per haver-se oposat al colp destat i a lavanç de les tropes rebels. Com que no els consideraren presoners tot i la proclamació de guerra com a font legitimadora i justificadora del «Movimiento Nacional», no van aplicar lextens articulat de la Convenció que regulava detalladament el funcionament dels camp de presoners i el respecte dels drets dels internats, així com les circumstàncies i el salari que havien de percebre en cas de ser utilitzats com a mà dobra al servei dels capturadors. Per a contestar la segona qüestió, entenem que, en principi, seria agosarat definir els presoners de lexèrcit republicà obligats a treballar com a esclaus, en la mesura que no eren una «propietat» que tenia un valor dús i canvi com, per exemple, en lèpoca de lesclavitud colonial. Daltra banda, la persona degradada a la condició de treballador forçós per raons polítiques «desafecto al Régimen» podia eixir daquesta condició si aconseguia un aval que li canviara («mejorara», en llenguatge franquista de lèpoca) la classificació política. Ara bé, si en altres països el treball forçós va ser producte de la guerra també durant el temps de guerra en el territori republicà, el franquisme no el va abolir finalitzada la contesa, sinó que el va allargar fins als anys seixanta, fins a la fi del règim i més enllà, amb totes les seues modalitats i daltres que sen van crear després del conflicte (Colònias Penitenciàries Militaritzades, Tallers Penitenciaris, Batallons Disciplinaris de Treballadors, Batallons Disciplinaris de Treballadors Penats).15 En la vessant que ací ens ocupa, fins a lany 1947, hem de dir que els presoners que treballaven per a lexèrcit o per a les empreses que contractaven obres públiques amb lestat de caràcter militar o no, ho feien obligats: com a càstig i punició a causa de la dissidència política. La humiliació del treball forçós i gratuït degradava la condició del presoner, el deshumanitzava i el «cosificava». En el cas que estudiem ací, aquella humiliació el convertia en una espècie de «propietat» en mans de lexèrcit, i en definitiva, de lestat franquista, que podia fer-ne el que volguera, com traslladar-lo, represaliar-lo i fins i tot matar-lo si ho consideraven convenient o necessari per al desenvolupament del treball o el manteniment de la disciplina als batallons. Lactualització historiogràfica esmentada, un millor accés a les fonts militars i una major concreció metodològica han donat lloc a estudis que estan considerant les dimensions legislativa, jurídica, econòmica i històrica del fenomen, així com la necessitat devitar confusions amb altres modalitats de càstig destinat als empresonats polítics a través del sistema de la «Redención de Penas».16 Metodològicament, ací plantegem limpacte en una comarca valenciana de la dimensió punitiva del treball en captivitat com un càstig polític que sallarga en el temps, ja que partim de la consideració del treball forçat en captivitat com un càstig impulsat per les forces sollevades i pel règim polític que construïren. Darrere daquest fet hi havia una visió econòmica de les mancances de mitjans provocades per una guerra que sallargava en el temps, per les seues urgències, com les de mà dobra en una economia de guerra que mobilitzava soldats constantment. Els presoners constituïen aquella mà dobra barata i disciplinada per a les necessitats de la rereguarda com el transport o la sega, al mateix temps que sels sotmetia a través de la humiliació dels treballs forçats. Estaríem, doncs, davant la reinvenció de lutilitarisme punitiu en què incideix Pedro Oliver quan parla del rescat franquista daquesta modalitat de càstig generalitzat durant el segle XVI, quan els jutges sentenciaven els reus a servir forçosament en els vaixells del rei o a treballar en obres púbiques en el segle XVIII. El nou utilitarisme punitiu es legitimava en la guerra i en la postguerra en el dret de conquesta que considerava els presoners part del botí de guerra. Aquest procés de dominació a través del treball forçós sembolcallava «de una vehemente penología a la vez retribucionista y correccionalista, y de una retórica humanizadora y pietista que trazaba como fines de la pena la expiación y la redención del condenado».17