De bon començament, leducació física ha anat identificant les pràctiques i els problemes socials pertinents a la professió, al voltant dels quals shan conformat les metes o missions que la caracteritzen com a servei social. Però, per evitar convertir-la en una «veritat autoevident» i que acabe sotmesa a latzar dels discursos justificatius socialment dominants, continua sent necessari argumentar sobre el sentit de la seua existència. És més, si no es pogueren justificar les assignatures del currículum escolar, seria immoral continuar impartint-les a lescola. Per això seria desitjable que totes les assignatures ho feren amb alguna freqüència.
Finalment, les justificacions també serveixen per actualitzar i ajustar les missions i objectius professionals als canvis socials i a les necessitats derivades daquests canvis. Això exigeix que, des del professorat, la formació del professorat i també la ciutadania en conjunt, estiguem atents als canvis, les justificacions i les noves pràctiques socials que conferisquen sentit i legitimitat social a leducació física escolar.
LEDUCACIÓ FÍSICA I LES FUNCIONS EN PERSPECTIVA HISTÒRICA
Leducació de masses és un dels ideals de les societats modernes que van començar a difondre els pensadors il·lustrats durant el segle XVIII. El moviment il·lustrat veia en leducació la capacitat de construir persones des de la cultura, de dotar-les didentitat, de desenvolupar la seua racionalitat i de convertir-les en ciutadans madurs, lliures i autònoms que contribuïren al progrés social. Però ladveniment de leducació de masses també va anar molt lligat a les necessitats creades pel procés dindustrialització i leconomia política dels il·lustrats que relacionaven «població, feina i riquesa».4
Les noves tasques industrials no solament necessitaven disposar de mà dobra qualificada sinó també dunes noves condicions del context social del treball. Exigia, per exemple, que sensenyara als nous treballadors com realitzar les tasques laborals, però sense entorpir la producció, i això exigia un context diferent que no interferira en aquesta producció. És a dir, per transmetre els coneixements i les habilitats a la nova força del treball que representaven les generacions més joves, va ser necessari crear un context de reproducció (lescola) separat del context de producció (la fàbrica). Va ser llavors que allò que havia daprendre el nou ciutadà i ciutadana, i la forma densenyar-li-ho, van deixar de ser preocupacions de grups privilegiats i es van convertir en problemes que afectaven les masses. Els nous coneixements i les estratègies de transmissió com ara la instrucció simultània en els contextos de reproducció finalment van institucionalitzar el currículum obligatori i lescola.5 Les condicions socioculturals per a aquest canvi van arribar de la mà del procés durbanització, lespecialització del treball, el naturalisme rousseaunià i la creença en la utilitat pública de leducació. Daquesta manera, a lescola i al currículum sels van assignar funcions derivades de les necessitats socials i laborals que exigia la industrialització i dels ideals culturals i educatius de la Il·lustració.
Leducació física també es va convertir en un servei social quan va transcendir el seu significat inicial de criança física, limitat a làmbit privat i a la responsabilitat de la família. Aquest significat originari, lligat als manuals de medicina domèstica de lEuropa del final del segle XVIII, es referia a les cures higièniques, la vestimenta, lalimentació, lexercici físic, les diversions i el règim de vida de la infància i la joventut.6 Però leconomia política de lèpoca de formar ciutadans dòcils i productius, recolzada en la millora de la salut i la fortalesa de les noves generacions,7 exigia anar més enllà de làmbit domèstic. Per això, leducació de masses es va convertir en centre datenció dels projectes il·lustrats, la qual cosa va propiciar el nou enfocament de leducació física al voltant de les pràctiques físiques recreatives més que en les cures de la higiene privada. És a dir, la professió de leducació física escolar es va crear al voltant de parts de lactivitat humana que es van anar incorporant al llarg del temps com ara la gimnàstica, els jocs, els entreteniments físics, la dansa, les activitats físiques a laire lliure i els esports. Eren pràctiques socials que formaven part de la cultura popular de les societats preindustrials, però van sofrir un llarg i complex procés de racionalització i civilització. És a dir, un procés caracteritzat pel control que lésser humà exerceix sobre la naturalesa i sobre els seus propis impulsos animals.8
Aquest canvi en leducació física ja sobserva, en el context espanyol, en alguns dels primers escrits dels il·lustrats com les Cartas del conde de Cabarrús al señor D. Melchor de Jovellanos, del 1792. En aquestes sadvoca per una educació física, moral i intel·lectual, posant lèmfasi en certes activitats físiques més que en les cures higièniques de vestimenta i alimentació de la criança física. Dacord amb les Cartas, la passejada, la carrera, la natació i la lluita, no solament proporcionarien beneficis saludables, sinó que també millorarien els sentits mitjançant lapreciació de les distàncies, els pesos i les mesures, a més dun cert rerefons moral perquè evitaven lociositat de la població.9 Però aquest canvi en el significat de leducació física sobserva especialment en levolució del pensament pedagògic de Gaspar Melchor de Jovellanos, en comparar les seues primeres i últimes obres. De la criança física de les primeres publicacions, lligada als assumptes particulars i a la família, passa a l«educació pública física». En les Bases para la formación de un plan general de instrucción pública, del 1809, podem llegir:
El objeto de la educacion pública física se cifra en tres objetos: esto es, en mejorar la fuerza, la agilidad y la destreza de los ciudadanos... La enseñanza y ejercicios de esta educacion se pueden reducir á las acciones naturales y comunes del hombre [sic], como andar, correr y trepar; mover, levantar y arrojar cuerpos pesados; huir, perseguir, forcejear, luchar, y cuanto conduce á soltar los miembros de los muchachos, desenvolver todo su vigor, y dar á cada uno de sus movimientos y acciones toda la fuerza, agilidad y destreza que convenga a su objeto, por medio de una buena direccion. Aun el buen uso y aplicación de los sentidos se puede perfeccionar en esta educacion, ejercitando a los muchachos en discernir por la vista y el oido los objetos y sonidos á grandes distancias, ó bien de cerca, por solo el sabor, el olor y el tacto: cosa que en el uso de la vida es de mayor provecho de lo que comúnmente se cree.10
Jovellanos també assenyala a les Bases que una sèrie de jocs i exercicis, dins una espècie dorganització competitiva, és un bon complement per a lensenyament de leducació física pública, tal com expressa aquesta cita:
establecer por todo el reino juegos y ejercicios públicos... los cuales tenidos a presencia de las justicias... y animados con algunos premios de mas honor que interés, harán necesariamente que el fruto de la educacion [física] pública sea más seguro y colmado11
Com podem observar, es tracta dun plantejament certament sorprenent per a lEspanya del 1809, ja que recorda els jocs esportius dels col·legis anglesos al començament del segle XIX. Això sembla indicar la influència de la cultura anglesa en el pensament de Jovellanos, si més no pel que fa a leducació física i els jocs, un dels pocs espanyols que coneixia langlès i tenia contacte amb intel·lectuals anglesos.12