La versió del memorial és bastant més comprensiva amb Rocafull i el tracta amb una deferència i detall dignes de consideració. Tanmateix difereix en la forma de la mort que dota el cavaller daires llegendaris, apuntala el seu valor i enalteix la figura irrepetible del personatge mentre en qüestiona la sentència:
el frayle le trujo papel y aparejo y el mismo don Ramón, de su propia mano, escrivió el testamento y el frayle le firmó y después se confesó como a bueno y fiel christiano muy cumplidamente. Y hecho esto, pidió de gracia al aguacil que por quanto el verdugo que allí estava era maldiestro, fuese contento de matarle con un garrote. Y así fue el aguacil contento, que estando sentado en una silla, se lo dieron, muriendo el dicho don Ramón, como muy buen christiano y valeroso cavallero. Y luego a la mañana le bajaron a la plaza de Orihuela. Fue cierto sentencia, al pareser de todos, muy cruel y por cosa que tan poco importava y en que a lo que dicen se mostró más malicia que justicia, principalmente siendo contra un hombre tan valeroso de su persona y tan importante y haviendo servido al rey con su persona y bienes.41
Dos mesos després de lexecució, el virrei ordenà la confiscació dels béns dels Rocafull i la presó del senyor de Castalla, Dídac Lladró, i del noble Francesc Martí, que foren encarcerats al castell de Xàtiva. El sotsalcaid del castell, Sebastià Gombau, a qui se li havia encomanat la custòdia, fou subornat per Lladró amb una dona negra a fi que preparés la fugida dels dos nobles. Tanta por degué turmentar-lo que finalment sescapolí amb ells.42 La fortuna els fou adversa i tots tres acabaren retornant a la presó don eixiren. Els nobles reingressaren voluntàriament, després del fracàs de seues gestions, mentre que Gombau fou apressat a Balaguer per delació del seu esclau negre a canvi de la seua llibertat.43 Per abril de 1556, Gombau encara continuava empresonat.44 Per a reconduir per altre camí aquest enfrontament nobiliari atiat per les decisions del virrei, que havien dividit dramàticament les famílies aristocràtiques valencianes en dos bàndols, el príncep Felip reclamà la mediació directa del duc de Gandia, Francesc de Borja, atesa lenvergadura que havia pres el contenciós amb el duc de Calàbria. Una mediació, la qual, malgrat que inicialment el duc advocava per aplicar unes mesures molt rigoroses, inesperades en el jesuïta secret,45 resultà efectiva temporalment. La pulsió contrària entre Roïços i Masquefes sestengué en el temps perquè en realitat allò que es dirimia era la jurisdicció del governador dOriola en mans de Pero Maça, que considerava la ingerència del virrei com una amenaça al seu poder.46
Dues seqüeles sescolen daquest conflicte, una conspiració per assassinar el virrei, ordida per Joan Mercader, que acabà amb els acusats lliures i alegres,47 i una segona conseqüència que sencabeix dins aquest epistolari atès que afecta un dels personatges que hi participen de forma important, Guillem de Rocafull.48 Des de 1548, Rocafull era portantveus de la governació dOriola i gaudia del favor imperial «por sus buenas cualidades méritos y servicios (...) ni que pensaría en bandas, ni parcialidades, ni iba con otra intención sino de servir-nos», com declarà el monarca alhora de designar-lo per al càrrec.49 Tanmateix, hi existia un afany venjatiu que es manifestà ben aviat i acabà un temps després, agost 1551, amb la mort de Baltasar Masquefa a mans dels Rocafull.50 Guillem de Rocafull fou reclamat a la cort per donar explicacions i lany 1552 se li obrí un procés dirigit per Miquel Terçà, regent del Consell dAragó. Finalment, Rocafull fou nomenat governador de Menorca a fi dallunyar-lo dun territori tan complicat i bel·licós.51 Rocafull marxà obligat a lilla tot i que entenia que es tractava duna pena de desterrament.52 Amargat pel lloc on havia dexercir la governació, escrigué a Granvela perquè influís davant lemperador a fi que el traslladaren a Sardenya o a Mallorca.53 Lilla desesperava Guillem de Rocafull que no veia arribar la fi del seu patiment. De fet tornà a demanar lajut de Granvela perquè lemperador el traslladés de lloc ja que «estoy en esta miserable ysla con tanto descontento que no lo sé encarescer».54 Finalment el 26 juliol 1557 fou nomenat lloctinent general i capità general del regne de Mallorca.
Daltres afers sinclouen a lepistolari entre els quals resulta recurrent el problema dels moriscos o nou conversos, en definició coetània, latent molts anys fins a laplicació del decret de 1609 que els expulsà de les seues terres.55 El canvi de titular de larquebisbat amb larribada de Tomàs de Villanueva a la Seu valentina, en substitució de Jordi dÀustria, trencà el tradicional absentisme episcopal de València. Si a lÀustria lacompanyava un seguici destrangers important, el mandat de Villanueva alterà la rutina de les pràctiques i corrupteles de la ciutat i produí un fort enfrontament amb el poder reial per mantenir les atribucions de lEsglésia davant lexigència de Joan de Vila-rasa, posterior virrei interí.56
El testament del duc de Calàbria preocupà fortament la corona. En les cartes del secretari del duc, Jeroni dIcis, i en la del bisbe dElna sal·ludeix directament a la qüestió. Ferran dAragó, a la seua mort, cedí tots els seus béns al monestir de Sant Miquel dels Reis, un recinte que a dures penes shavia començat a construir sobre lanterior convent de Sant Bernat de Rascanya. El testament del duc també llegava un dot de tres mil ducats per a Beatriu de Fenollet, filla del noble Francesc de Fenollet, emparentat amb els Santàngel i els Sorell,57 quinze mil ducats més a repartir entre els seus criats i daltres disposicions legatàries favorables al monestir jerònim de Sant Miquel del Reis, hospitals i obres pies. El canvi testamentari excloïa lemperador de lherència i declarava hereu universal el monestir.58
Lluís Ferrer era descendent dels nobles que havien posseït la senyoria de Xèrica per privilegi reial fins a lany 1536 en què lemperador la cedí al duc de Calàbria. Ferrer escriví a Granvela perquè li fos restituïda Xèrica.59 Joan Aguiló, batle general, es féu càrrec de la recuperació de la senyoria per al patrimoni reial. Segons Icis, secretari del duc, Mencia de Mendoça impedí que estigués a prop del duc les darreres hores de la seua vida, perquè coneixia la voluntat del virrei de llegar a lemperador la vila de Xèrica i els seus llocs, com hom solia denominar.60 El plet per lherència de Ferran dAragó es prolongà llargament fins que lany 1564 fou resolt favorablement a la corona.61 Les obres de Sant Miquel dels Reis foren interrompudes pel conflicte fins que lany 1578 es reprengueren.