1. Recuperació de festes que sestaven perdent o es trobaven esllanguides (Corpus Christi i romeries). 2. Expansió o difusió de models festius dèxit creixent (Moros i Cristians i Falles). 3. Invenció de noves festes o actes (Tomatina). 4. Metamorfosi i adaptació a un nou context (sant Antoni Abat). (Ariño; Gómez, 2012: 59)
Per situar-nos en un marc de referència, entenem el concepte de festa segons la definició amplament difosa per Antonio Ariño, el qual posa lèmfasi en laspecte de pràctica col·lectiva i de fet social que engloba, dins seu, tota una gamma de manifestacions socials:
Una pràctica col·lectiva consistent en un conjunt dactes, que es desenvolupen en un espai/temps específic, mitjançant els quals es celebra alguna cosa. Dits actes sestructuren en forma de programa o seqüència ordenada dactivitats, conegudes amb el nom de festivitats, festejos. La festa com a fet social aglutina al seu si i resumeix les més diverses arts i formes dexpressió: lesport i el joc, la comensalitat i lornamentació, la litúrgia i el ball, la desfilada processional i la dansa, el combat i lorgia, el teatre i lespectacle (Ariño, 1999: 9)
Totes les societats humanes celebren festes i, per sí mateixes, són un univers cultural ple de signficacions. Moltes de les festes darrel tradicional, si podem emprar aquesta expressió en un temps on les festes modernes es disfressen de look tradicional, tenen una connexió amb els orígens i els mites fundacionals dels pobles, en un moviment de resistència a la despersonalització. La festa és generadora dil·lusió col·lectiva, és creadora dun esperit comunitari. Dací en deriva, precisament, el seu interés i la seua vigència:
constitueix un element de cohesió social en la mesura que expressa la insistència duna comunitat a mantenir els seus vincles amb la seua tradició. La festa és essencialment un joc que permet reforçar la cohesió del grup i de donar-li locasió de posar en evidència les marques visibles i invisibles de la identitat col·lectiva. (Janer Manila, 2006: 10)
En aquest sentit, ens agrada concebre la festa amb la imatge de lantropòleg Manuel Delgado, el qual, abundant en laspecte ritual de la festa, hi veu una mena de temple del nostre temps:
Les festes són una mena dhabitacle sagrat dins del temps, lequivalent del temple en la dimensió espacial, un refugi on lhome exercita cert tipus de cerimònies que propicien sentit a la seva vivència, privada o comuna, del món, i on les circumstàncies daquest món són posades a estalvi del desgastament que sempre provoca el pas del temps. (Delgado 1992: 26)
La festa és també un llenguatge i un fenomen simbòlic. Genera signes, llengua, música i literatura i, en un nivell de representació social, expressa simbòlicament els trets del poble que la protagonitza. La regulació de la festa ha estat sempre una constant en les normes de control social de la cosa pública. El desordre festiu és un desordre programat i el triomf de la disbauxa és sotmés a unes pautes prèvies. El control polític i social sempre ha provocat distorsions, com sha evidenciat en el control de les Falles de València durant el temps de la dictadura (Ninyoles, 1996: 55).
La festa, així entesa, es constitueix com una forma dexpressió simbòlica del poble o de la comunitat humana que la protagonitza. Com més identificat o com més articulació com a societat tinga un poble o una comunitat, més genuïnament pròpies i singulars, més irrepetibles i inimitables seran les seues festes i celebracions. El temps actual arriba farcit de festes, tant en quantitat com en varietat. Si pensem en el cas valencià, en trobaríem un bon grapat: moros i cristians, falles, fogueres, carnestoltes, Setmana Santa, festes patronals, etc. Un patrimoni viscut, associat a un territori, que té la seua dimensió social i, en conseqüència, educativa.
2. Setze visions que exploren la festa popular i la seua vessant educativa
De la unió dels esforços de la Xarxa dInnovació Geografies Literàries i del Grup dEstudis Etnopoètics naix una proposta que, des del component folklòric i simbòlic de la festa, mira cap al territori, amb una finalitat educativa. El Grup dEstudis Etnopoètics (GEE) havia organitzat, amb caràcter bianual, cinc edicions del Curs de Cultura Popular: Benissa, 2004 (Narrativa Oral: Rondalles i llegendes en limaginari col·lectiu contemporani), Cala Millor, 2006 (La poesia oral: gèneres, funcionalitat i pervivència), Salou, 2008 (El rei Jaume I en limaginari popular i en la literatura), Altea, 2010 (Mites i llegendes: realitat, història i fantasia) i Palma, 2012 (Patrimoni oral i noves tecnologies: del llegat Alcover als estudis folklòrics del segle XXI). Per la seua banda, el grup Geografies Literàries organitzà a la Facultat de Magisteri de València les seues primeres Jornades, Literatura, Territori i Educació a València, lany 2013, un any després del I Congrés Geografies Literàries. De la unió i recerca de confluències i sinergies entre aquests dos grups nasqué una reunió científica, a les ciutats dOntinyent i Bocairent, els dies 23, 24 i 25 dabril de 2015: el VI Curs de Cultura Popular II Jornades Literatura, Territori i Educació. Del conjunt daportacions sorgides daquest encontre, a més daltres arribades posteriorment, un comité científic conformat pels editors de lobra ha fet la selecció de textos que ací presentem. Un volum col·lectiu arrelat al territori que es presenta escrit en quatre llengües. Dels setze capítols que conformen el llibre hi ha tretze en català, un en francés, un en anglés i un altre en castellà. En farem, tot seguit, una mirada general, seguint lordre i estructura del volum.
En la primera secció (La dimensió literària) inclou quatre capítols que destaquen els elements literaris, teatrals i espectaculars que la festa crea i expressa.
Joan Borja (Festa i poética popular) aborda la qüestió de la poètica popular, és a dir de lart dels versos i de les cançons tradicionals i col·lectives com a ingredient consubstancial de les manifestacions festives, des del Misteri dElx i el Cant de la Sibil·la fins el cicle de Nadal i Pasqua i les festes de Moros i Cristians.
Tatiana Jordà (Els elements literaris i teatrals de les festes populars valencianes com a recursos didàctics) identifica i explora els elements teatrals presents a les festes valencianes (processons, cercaviles, peregrinacions, danses i formes diverses de teatre), un punt de partida per a generar propostes didàctiques.
Salvador Palomar (Teatre popular a lentorn de la festa de Sant Antoni) analitza el component teatral al voltant de la festa de Sant Antoni a partir de múltiples exemples, al llarg dels territoris de parla catalana, fruit del seu coneixement personal: santantonades, balls de dimonis, poesia oral, rituals de capta, etc.
Llorenç Soldevila (La Patum, la Muixiganga i els Castellers: centres de la Festa a Endrets.Cat) mostra, a partir de manifestacions literàries diverses (extretes del web Endrets.com, que ell mateix dirigeix) les possibilitats destudi de la festa popular a partir de la Patum, la Muixeranga i els Castells, i aquests enllaçant-los amb els seus més que probables orígens en aquella. I tot de la mà de la literatura que aquestes manifestacions han generat en els darrers cent anys.
La segona secció (Lexpressió carnavalesca) recull tres textos que fixen la mirada en tres qüestions diverses al voltant de la festa de Carnaval. Dos treballs centrats a lilla de Mallorca i un altre a una altra illa, ben allunyada daquesta, la Guadalupe.