Fet i fet, la lectura és un vici solitari que pot suscitar solidaritats col·lectives. Per això és important completarla amb lescriptura. Això és, en definitiva, aquest Ofici de lector. Lofici previ, bàsic i insubstituïble de tot autèntic escriptor.
Joan Garí
Estudi introductori
Dues cares dun espill
Som el que llegim. Pot ser aquesta una afirmació molt solemne, massa rotunda, o fins i tot ingènua, que com gairebé tot en aquesta vida admetria matisos, rèpliques i altres disquisicions. Difícilment, però, podríem negar-la perquè, efectivament, en lhipotètic cas que siguem lectors (vici poc freqüent per aquestes latituds) sabem que ho som perquè, entre altres raons, ens reconeixem en els llibres que llegim. Fet i fet, aquesta és una de les condicions de la lectura que major plaer ens proporciona, que ens capta per sempre més i ens reconcilia amb el món i amb nosaltres mateixos: lempatia, la identificació, lemoció que provoca en nosaltres saber, sentir, que algú lescriptor ha escrit aquella història, aquelles línies, per a nosaltres, exclusivament, com si ens coneguera de la manera més íntima, com no ens coneix ningú altre, ni tan sols nosaltres. Aquesta és, si més no, un dels triomfs majors de la literatura i, per tant, de lescriptor, com reconeix Jaume Cabré en Les incerteses.
La literatura, ja ho sabem, és una de les arts que més contribueix a la configuració de la nostra identitat, personal i col·lectiva. Al nostre entendre, és decisiva en la construcció del jo i de la mirada que aquest jo projecta sobre la realitat. En conseqüència, mostrar la nostra biblioteca personal representa compartir part del que som i això precisament és el que ens proposa Joan Garí en aquesta obra.
No és el moment ni el lloc de descobrir la trajectòria ja ben dilatada de lescriptor borrianenc com a narrador, assagista (en format de columna de periòdic, de llibre imprès o de post digital) i, per sobre de tot, escriptor de dietaris. Totes aquestes vessants del creador conflueixen en una de fonamental i imprescindible: la de lector. I, des de fa alguns anys, daquesta passió ha fet ofici: lofici de lector.
Jo només sóc un escriptor que escriu dels llibres que ha llegit. De fet, sóc un escriptor que, en línies generals, preferiria ser només un lector. Escriure, però, em suposa una extensió plausible de lofici de llegir.
Amb aquestes paraules es presenta Garí al seu blog que duu el mateix títol (www.oficidelector.blogspot.com) i en el qual publica els comentaris que li susciten els llibres que llegeix. I en termes molt semblants ho fa ara en aquest altre Ofici de lector, fruit en part daquest blog, com especifiquem en els criteris dedició. Un lector o, més específicament, un lector-escriptor; sens dubte, una variant de lespècie diferent de la del lector i que molt sovint semparenta amb la figura de crític literari, de la qual es distancia conscientment en reiterades ocasions (en el pròleg amb què presenta aquesta obra, en alguns dels articles inclosos en aquest volum així com també ho podem llegir en el seu blog). No sembla, doncs, una qüestió supèrflua ni intranscendent.
És curiós que aquesta prevenció envers la figura del crític és compartida per altres escriptors que també shan dedicat a «parlar dels llibres que llegeixen»; és el cas, per citar-ne un exemple recent, del poeta i també dietarista a més de professor jubilat de la Universitat de València Vicent Alonso en el recull de crítiques literàries A manera de tascó (2012). I no són casos aïllats.
Sense voler aprofundir-hi molt, considerem que aquesta autodefinició de Garí com a no-crític apel·la directament a un concepte de literatura que no sentén sense lexperiència subjectiva i personal de la lectura i se situa, doncs, a les antípodes de les anàlisis literàries més asèptiques, exhaustives, i amb una pretensió dobjectivitat que exigeixen dedicació absoluta. També podria respondre a una actitud de lescriptor que encaixa molt bé amb lescriptor de dietaris que ja ho hem dit és Joan Garí. Una actitud dassagista, descriptor «en samarreta» seguint la genial expressió de Fuster, que llegeix, i en conseqüència, escriu, impel·lit per un desig de diàleg com veurem més endavant i una clara voluntat creativa, perquè la bona literatura sol provocar aquest efecte: és capaç de posar en marxa el procés inventiu del lector, pot ser la major temptació per a un escriptor, el germen que lesperona a provar de dir la seua. En paraules de Jaume Cabré, és el poder irradiador del text literari; energia dinamitzadora en constant transformació, segons Josep Murgades.
Lluny de pontificacions, sistematicitats i transcendències, aquests textos parteixen de la intuïció, la imaginació que exigeix la lectura i, lògicament, del pòsit de lectures de lescriptor. Una conjugació perfecta per a lexercici de la interpretació, perquè es produesquen encontres feliços amb els textos literaris. Aquesta manera de procedir demostra el grau de participació de les emocions en qualsevol operació intel·lectual, com assumeix Joan Garí quan diu: «Ser humil a lhora de jutjar un col·lega és també una manera raonable de reconèixer que la meua opinió, al cap i a la fi, és només una opinió.»
Opinions, doncs, que naixen de la llibertat i el plaer amb què acompanya lacte de lectura (sempre lligat a aquest ADN de creador) i es plasmen molt clarament en la imatge, en forma de fotografia, amb què es presenta en el seu blog sobre literatura, en la qual apareix fumant un havà. Dos plaers llegir, fumar que demanen o generen, segons com es mire, un clima especial: de calma, de temps suspès i contemplatiu amb què delitar-se, sense pressa, sense urgències, i que també propicien unes condicions especials de solitud (el no fumador difícilment tolerarà lolor de lhavà) i, per tant, de silenci. Un plaer lent, podríem dir, que va deixant pòsit i que exigeix un ritme pausat (no imaginem un fumador dhavans compulsiu, que empalma els puros com fan molts fumadors de tabac) que permet pair el que es té entre mans. Com dirà el mateix Garí: «A mi els puros em resolen paràgrafs sencers, articles complets. El bon tabac, com els bons llibres, es paladeja en silenci».
Daquest plaer sorgeix la necessitat descriure també sobre allò que sha llegit per plaer, per curiositat o per devoció, amb la intenció de compartir «les troballes que fa en el camí inacabable de la lectura», en un diàleg fecund entre el lector i lescriptor que es fonen i confonen en aquest exercici literari. Curiosament, en aquesta actitud Garí coincideix amb la que, segons els judicis de W. H. Auden en El arte de leer (2013), hauria de seguir el bon crític:
Lo único sensato por parte de un crítico es permanecer en silencio frente a las obras que considera francamente malas, mientras defiende vigorosamente las que cree buenas, sobre todo si estas son ignoradas o menospreciadas por el público.
Perquè, al seu parer: «Hay libros que son injustamente olvidados; ninguno es injustamente recordado.» Un aforisme just i inequívoc.
Siga com vulga, en lassaig de Garí impera, doncs, la llibertat descriure del que vol, tot i que això no el condueix a lelogi incondicional. En cadascun dels escrits traspua una actitud honesta, valenta i oberta envers lobra llegida, el possible lector i el seu ofici. Ens ho demostra, per exemple, en començar una de les crítiques confessant que ha abandonat la lectura duna novel·la tot contravenint el seu principi de lector! abans darribar al final. La contundència i la sinceritat daquesta afirmació és un esperó evident que impel·leix el lector a continuar llegint per esbrinar les causes daquesta decisió.