La meua pàtria és la meua pel·lícula
La novel·la de la vida
La vida mentrimentres
Sense Gueràssim
Una vida amb lectures
La memòria, la vida, lamor
Literatura, música, vida
Literatura conjugal
Quan parla el lector
The Great French Novel
Una faula grega
De Bovary al bovarisme
El creador al seu desert
De la vida extrema
Una petita obra mestra
Les coses que es van quedar per dir
La forja dun rebel
Finalment, el Pla original
La novel·la de la realitat
Un país penjant dun adverbi
Breviari de lanimal humà
De la memòria com a forma de lamor
La novel·la de la vida que no sha sabut viure
Retrat de lescriptor al seu café
El portaveu de la memòria
Estrangers dins el seu propi país
La caiguda de les races nobles
Paràbola de lartista incomprés
Lautèntic American Way of Life
Simfonia duna gran ciutat
In versu veritas
Un instant de reflexió a la muntanya russa
Al tron més elevat del món
La redempció no valia la pena
Contra la connivència polsosa
Una paràbola tardorenca
En el Dragon Khan de les emocions adolescents
Fruïdor de plaers efímers
Endinsant-se en el riu proustià
Totes les coses de la vida
La moral de la infelicitat
Albertine entra en escena
«Dieu, qui veut quil y ait quelques livres bien écrits»
Índex onomàstic
Proemi
Sha dit que escrivim la nostra autobiografia amb els llibres que llegim. Lafirmació és prou exacta. Una vida dextensió mitjana, amb una mica de disciplina, pot proveir alguns centenars de títols potser milers, suficients a construir lespill exacte que un individu ambiciós requereix. No vull dir, amb això, que la gent que no llegeix no té biografia; la té, sense dubte, però més pobra, més desvalguda, més necessitada dalgú que li repasse els contorns amb energia.
La lectura dels llibres daltri, en tot cas, seria una cosa trista sense procurar, mentrestant, escriuren de propis. Llegir i escriure, de fet, haurien de ser una parella inextricable, i sense dubte ho són a ca meua. Davant levidència de lectors que no escriuen i descriptors que no llegeixen, em quede amb la primera part del binomi. Al capdavall, enorgullir-se dels títols que u ha llegit com feia Borges és una operació que no delata petulància, sinó una satisfacció astutament humil.
Tota una altra cosa és quan, a més de llegir un llibre, lhas de jutjar públicament. Daixò, se nhaurien dencarregar, en teoria, uns senyors i senyores anomenats crítics literaris. La nostra cultura és tan modesta i jivaritzada, però, que ni tan sols ens podem permetre aquest luxe. No és que no comptem amb un Marcel Reich-Ranicki, sinó que costa trobar individus mínimament alfabetitzats que es dediquen a un ofici tan noble. Jo no he pretès mai passar per un «crític». Només sóc un escriptor que opina als mitjans dels llibres que ha llegit. No és una qüestió de modèstia sinó de punt de vista: el crític literari ideal hauria de ser algú objectiu, amb una formació colossal, insubornable i dofici exclusiu. Com que no nanem precisament sobrats, en el seu lloc som els mateixos escriptors els qui ens veiem en la tessitura davaluar els nostres companys. Així les coses, sha de ser precabut. Dentrada, jo preferisc no haver de dir res si puc dels textos clarament insuficients. Parlar només dels títols que realment em mobilitzen massegura satisfaccions i la sensació del deure acomplert: premiar lexcel·lent, ignorar el defectuós.
A les pàgines següents, tan eficaçment pastorejades per la professora Anna Esteve, hi ha una selecció dels textos sobre llibres que he publicat en diferents llocs tot al llarg de lúltima dècada. No hi pretenc establir pòdiums, ni rànquings, ni cànons. Són llibres que he anat llegint, que mhan agradat i que mhan suscitat un comentari. Esteve decidirà què poden tindre en comú, quin punt de vista pressuposen, quina metodologia els construeix. Jo només sé que he actuat, fonamentalment, pel plaer. El plaer dhaver llegit un bon assaig o una bona novel·la (el teatre i la poesia els he sovintejat menys) i escriuren després algunes ratlles entusiastes.
Capítol a part ocupen els textos recollits al final daquest volum. Són tots sobre À la recherche du temps perdu de Proust i tenen una història. Lany 2009 Josep Maria Pinto va iniciar, per a leditorial Viena, la traducció sistemàtica de la llarga narració proustiana. De llavors ençà Viena ha anat proveint el mercat amb un volum a lany. No he faltat a la cita, aquests sis primers anys. I hi continuaré sent fidel, en el futur. Al capdavall, Proust és un dels meus fetitxes literaris i Pinto un extraordinari traductor. És deliciosament útil acarar loriginal de la Recherche amb la versió catalana, anar glossant-ho tot plegat, llegir doblement Proust.