b) quines mesures serien justificables en els casos en què les llengües estan en situació extremadament crítica,
c) la tria lingüística personal duna llengua o una altra en contextos de contacte lingüístic,
d) la llengua dels cartells dinformació general en zones on hi ha contacte de llengües, i
e) lensenyament en la llengua minoritària.
Respecte a les dues primeres qüestions, cal dir que hi ha la tendència entre els autors del culturalisme liberal, en Réaume molt clara, a considerar que adoptar mesures per a garantir la seguretat lingüística demana, com a premissa prèvia, una comunitat lingüística viable i mínimament vigorosa i, alhora, que en cap cas no es podrien justificar obligacions personals imperatives i contràries a les llibertats bàsiques per a aconseguir que un grup de persones parle i transmeta una llengua en procés de desaparició i en situacions de supervivència i desintegració extremes.
Així mateix, hi ha un consens general a lhora de determinar que els poders públics no poden interferir en la tria personal duna llengua en contextos comunicatius determinats i, de la mateixa manera, no poden decidir el comportament individual o familiar respecte a la transmissió familiar de la llengua pròpia. En altres paraules, els poders públics no poden imposar quina llengua parlen els ciutadans en contextos comunicatius determinats ni en quina llengua parlen els pares als seus fills. Ara bé, els poders públics sí que poden decidir triar una llengua minoritària com a llengua de treball habitual, sense perjudici que, en societats oficialment plurilingües, tinguen lobligació de relacionar-se amb els ciutadans en la llengua que aquests hagen triat.
Pel que fa a la retolació i la informació pública en situacions de contacte de llengües, el culturalisme liberal no té una posició definida; però el debat sembla inclinar-se a considerar que la informació de relleu públic en una única llengua és una mesura que atempta contra drets bàsics i que xocaria amb els principis liberals democràtics (Kymlicka, 1995).
Finalment, el debat liberal culturalista tendeix a considerar que, sempre que els poders públics garantisquen que puga haver-hi una proposta privada que oferisca lensenyament en una altra llengua nacional o estrangera, la tria de la llengua de lensenyament no és un dret bàsic en els centres educatius, tant de titularitat pública com de titularitat privada, mantinguts amb fons públics, sinó una decisió potestativa governamental (Carens, 2000).
I cal recordar que en contextos de contacte lingüístic, amb llengües majoritàries i «majoritaritzades», i llengües minoritàries i minoritzades, lensenyament de manera exclusiva o preferent en la llengua minoritària és linstrument més sòlid per a garantir el coneixement de la llengua i permetre la possibilitat real duna autèntica elecció lingüística igualitària i oberta en tots els usos i funcions socials (Aronin i Singleton, 2012; De Houwer, 2009; Safont, 2011, 2012 i 2013; Yamamoto, 2001) i, per tant, reforçarà els principis liberals democràtics.
Només en una societat els membres de la qual coneguen a bastament les llengües oficials de la comunitat política pot considerar-se que la tria lingüística en les relacions formals i informals és mínimament igualitària. Per contra, no hi haurà mai tria lliure i mínimament igualitària de llengua si en una comunitat política hi ha dues llengües en contacte i una és la llengua dominant que tots els membres de la comunitat coneixen perquè és la llengua pròpia o perquè és la segona llengua, però en tenen un coneixement suficient i elevat; i laltra és la llengua subordinada, que només coneixen suficientment (i no sempre en la variant escrita) els que la tenen com a llengua pròpia.
Encara més, i transcendint la dimensió individual, només en una societat en què totes les persones que hi viuen coneguen les dues llengües en contacte pot haver-hi unes condicions mínimes perquè la comunitat lingüística minoritzada tinga oportunitat de veure els seus interessos lingüístics mínimament garantits i estiga en condicions de sobreviure i que les persones que la conformen tinguen seguretat lingüística.
En aquest sentit, en el procés dincorporació dels drets lingüístics de les minories al corpus del liberalisme dacord amb les premisses culturalistes, el pensament liberal ha mantingut la distinció clàssica de Dworkin (1977) sobre els dos graus de constricció dels drets (negació o limitació) i la doble tipologia dels drets (fonamentals o legals). Branchadell (2003: 71-73) parteix daquestes dues distincions i les relaciona amb la diferenciació de Kymlicka entre restriccions internes i proteccions externes per a afavorir la situació i lús social duna llengua minoritzada, distingint també entre els membres de la comunitat lingüística minoritzada i els de la comunitat lingüística majoritzada.
Combinant els diferents factors, Branchadell afirma que el liberalisme no permet mai la negació de drets fonamentals i tampoc no ha de limitar els drets fonamentals dels membres duna comunitat lingüística minoritària; ara bé, pot negar i limitar en tots els casos els drets legals, i pot limitar els drets fonamentals dels no membres de la comunitat lingüística minoritària per a fer possible la igualtat real de les dues llengües en una societat perquè les minories puguen viure i treballar normalment en la seua llengua pròpia.
Com destaca Branchadell (2003: 68), «en contrast amb el liberalisme preculturalista, que exclou o ignora els drets específics de grup, el culturalisme liberal es pot entendre com una justificació daquests drets des de paràmetres liberals». Aquestes serien ara les posicions dominants en aquests moments en el pensament teòric liberal. Lhegemonia intel·lectual del multiculturalisme liberal, si més no en la teoria liberal del món anglosaxó, ha estat recentment qüestionada des de posicions del nacionalisme estatalista liberal tradicional. Les crítiques insisteixen en la idea que el multiculturalisme està contribuint a la «fragmentació de la majoria» i a la «minorització de la majoria», i es plantegen, seguint paradoxalment els arguments multiculturalistes i sense resoldre la qüestió dels drets de les minories, si és possible el reconeixement dels drets de la majoria cultural per a no esdevenir una minoria més (Orgad, 2015).
Tot amb tot, la persecució de la seguretat lingüística plena dels individus que parlen llengües minoritàries no justifica qualsevol tipus de mesura per al multiculturalisme liberal. Els principis liberals no justifiquen, per exemple, les «restriccions internes», és a dir, actuacions dels poders públics impositives contràries als drets bàsics, i únicament legitima les «proteccions externes» si promouen la igualtat entre els grups i remouen obstacles i elements de minorització i exclusió lingüística que pateixen els parlants duna llengua minoritària. «En resum, una posició liberal comporta llibertat dins del grup minoritari, i igualtat entre els grups majoritari i minoritari» (Kymlicka, 1995: 152).
Arribats ací, cal reconsiderar que tot el debat del liberalisme cultural parteix de tres consideracions analítiques implícites. Primera, que hi ha moltes més comunitats lingüístiques que comunitats polítiques en el món, i que la realitat és que, llevat dels estats nació extremadament menuts, la pràctica totalitat dels estats són plurilingües (Levy, 2003), com hem vist en el capítol 1. Segona, que la ideologia de la majoria dels estats nació constituïts al segle XIX i el segle XX que afirma la idea que un Estat està format únicament per una nació i que una nació ha de tenir una única llengua i cultura, ha servit per a legitimar una jerarquia lingüística radicalment injusta (Kymlicka, 2002). I tercera, que el problema rau en el tractament de la diversitat de llengües en un mateix territori, perquè, si és cert que la immensa majoria de les comunitats lingüístiques existeixen en un espai geogràfic determinat, també ho és que en un mateix territori, per raons històriques i sociolingüístiques diverses, puga haver-hi més duna comunitat lingüística (Magnet, 1986).