A propòsit de la distinció de Green, Réaume (1991) afirma, primerament, que hem de tenir en compte que sempre comporta una dificultat aprendre una segona llengua i també que, fins i tot en els casos en què shi aconsegueix un domini adient, sempre és més senzill expressar-se en la llengua pròpia, per a concloure que poder comunicar-te amb els altres en la teua llengua ja és un poderós interés personal i individual que cal considerar a lhora de posar les bases per a una teoria normativa dels drets lingüístics.
A més, diu Réaume, arreu del món, la major part de les persones miren la seua llengua com una marca didentitat, una herència cultural que valoren perquè els fa com a persones; de la mateixa manera que aquells que parlen altres llengües aprecien la comunitat en què van créixer i es van socialitzar, i la llengua pròpia com un element identificador important en les seues vides.
Branchadell (2003: 59) sosté, partint daquestes consideracions, que «la protecció daquests dos interessos és el que fonamenta el dret a usar la pròpia llengua, i garantir aquest dret implica que els parlants no siguen pressionats (ni amb mesures coercitives directes ni amb desincentius) per a abandonar-la». I, per tal daconseguir-ho, els poders públics han de garantir un sistema de drets lingüístics que, en paraules de Réaume (1991), permeta un entorn segur per a usar la llengua en tots els contextos socials i afavorisca la transmissió generacional de la llengua amb normalitat.
Al capdavall, els parlants de qualsevol llengua, gran o menuda, en una societat lingüísticament homogènia o els duna llengua majoritària i dominant en una societat plurilingüe, com recorda Branchadell, no es plantegen si poden o no viure en la seua llengua, i tampoc sinterroguen si han dusar la seua llengua o una altra segons la funció o la situació comunicativa: utilitzen, sense més i sense cap mena dimpediment, la seua llengua en tot tipus dactivitat social, institucional, cultural, formativa o familiar. Per contra, els parlants de llengües minoritàries viuen una realitat ben diferent, sobretot quan la llengua pròpia no té una protecció especial. Els parlants duna llengua minoritària estan extremadament pressionats, directament i indirectament, per a abandonar la llengua pròpia; de fet, en contextos en què la llengua minoritària té poques possibilitats de desenvolupar-se amb normalitat els incentius per a canviar de llengua són molt grans (Réaume, 1991).
Ara bé, viure en la pròpia llengua és un bé participatori, democràtic i grupal (Margalit i Halbertal, 1994). Com afirma Bodoque (2009), independentment de quina siga la llengua pròpia, les persones individualment considerades poden arribar a conéixer un nombre elevat de llengües, i les llengües poden ser naturals o artificials, vives o mortes; però els individus poliglots només podran comunicar-se i identificar-se com a coneixedors duna llengua si hi ha més persones que coneixen també aquesta llengua i es relacionen amb ells. Ara bé, aquesta mateixa persona poliglota només podrà aspirar a viure en una de les llengües que coneix, si aquesta és la llengua de bona part de la població dun territori determinat, i únicament podrà viure-hi en totes les dimensions personals, emocionals, socials i intel·lectuals si hi ha un context de seguretat lingüística en el territori en qüestió i en la comunitat lingüística autòctona, i si la llengua, per tant, pot ser utilitzada sense interferències ni imposicions per a usar altres llengües.
Val a dir que, en situació de llengües en contacte, sense seguretat lingüística, amb una llengua predominant i una altra de subordinada, les persones que tenen com a llengua pròpia la subordinada només podran viure parcialment en aquesta llengua i generalment en contextos i funcions considerades subalternes, com hem vist en parlar del concepte «jerarquia lingüística».
Ara bé, el fet que la llengua siga un bé participatori i grupal comporta que, perquè el govern puga estructurar un sistema de seguretat lingüística, cal que hi haja una mínima massa crítica de parlants. Les iniciatives governamentals per establir sistemes legals que permeten nivells de seguretat lingüística són dos, segons Réaume (2003). Un règim de tolerància lingüística o un règim doficialitat lingüística. Seguint MacMillan (1998), el règim de tolerància comporta un sistema de drets lingüístics per a garantir lús individual de les llengües per a poder parlar-la al carrer i a casa, i per a usar els cognoms i noms propis. Però, també drets per a usos individuals i col·lectius com ara usar-la en comunicacions personals, en activitats públiques que afavoreixen que es puga perpetuar-ne lús (escola, mitjans de comunicació, activitats culturals, dentreteniment i doci); en activitats econòmiques privades de lestil de negocis i treball, publicitat, documents; i també en associacions civils i privades, en esglésies i organitzacions religioses, i en les institucions governatives, especialment en la de Justícia, i caldria afegir que davant la policia (Bodoque, 2009).
Per a Réaume, els drets de tolerància son universals i els parlants de qualsevol llengua poden reclamar-los. Els drets lingüístics del règim de tolerància tindrien, doncs, una naturalesa preferentment individual. Branchadell recorda, però, que els drets lingüístics tenen una naturalesa dual; duna banda, contenen una concreció individual, però necessiten tenir garantida una dimensió col·lectiva per a poder-se realitzar (Eisenberg, 1994; Campbell, 1994; Patten, 2003).
A lhora de parlar del règim doficialitat com a sistema de seguretat lingüística, Réaume considera que, per a poder establir un règim doficialitat, a més de comptar amb un nombre mínim de parlants, la comunitat lingüística que ha de ser «assegurada» ha de tenir una vitalitat notable i una presència en la vida pública important. Només en aquests casos estaria justificat un sistema de seguretat lingüística fort o, en paraules de MacMillan (1998), drets lingüístics associats a una promoció pública forta i continuada. Els drets als usos personals i familiars de la llengua han de ser plenament garantits, també el de lensenyament en la llengua pròpia, comptar amb mitjans de comunicació que utilitzen la llengua, tenir tot tipus de recursos culturals i dentreteniment en la llengua pròpia, treballar, rebre serveis privats, anuncis públics, comptar amb institucions i Administració en la llengua pròpia, garanties que la policia i la Justícia usa la llengua pròpia i intervencionisme actiu en el sector privat per a garantir plenament els drets lingüístics en la llengua minoritària i sovint minoritzada.
Hi ha consens entre els teòrics liberals a considerar absolutament legítimes les mesures, en terminologia de Kymlicka, de promoció externa (iniciatives públiques i normes legals que permeten lexercici dels drets lingüístics en totes les dimensions personals, oficials i privades de la vida duna societat) per a garantir un sistema de seguretat lingüística; però hi ha un debat obert pel que fa a les restriccions internes, o obligacions legals fortes, en cinc dimensions:
a) la grandària de la massa crítica de parlants necessària per a justificar mesures de seguretat lingüística,
b) quines mesures serien justificables en els casos en què les llengües estan en situació extremadament crítica,
c) la tria lingüística personal duna llengua o una altra en contextos de contacte lingüístic,
d) la llengua dels cartells dinformació general en zones on hi ha contacte de llengües, i