1. La catedral per Nadal
Començant pel Temps de Nadal, durant el segon nocturn de les matines daquest dia tenia lloc el Cant de la Sibil·la, segons recull el breviari de 1464 (Villanueva, 1804: 134).2 En lanomenat ofici de Setmana Santa de 1533 shi van unir els profetes i «es probable que estos testimonios los dixese otro respondiendo a la pregunta del Lector» (Villanueva, 1804: 134-135), és a dir, que ens trobaríem amb un diàleg cantat entre diferents personatges. El nen que interpretava la sibil·la sortia en processó des de la sagristia fins al púlpit de la catedral: «La Sybilla deu estar ja apparellada en la trona vestida com a dona», tal com recullen les Hores de la Setmana Sancta (1533: CCLVIr), mentre que la consueta és més explícita i aclareix: «Com dihuen la sisena liçó, la sibil·la, acompanyada ab lo vedell y dos canalobres, va a la trona de levangeli y quant és hora, diu la sibil·la tres o quatre cobles, y torna-sen a la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 186).3
Fig. 1. Catedral de València. Planta. 1. Localització del cor medieval. 2. Sagristia. 3. Retrocapella. 4. Contracapelles de la capçalera i plataforma per a la benedicció del Diumenge de Rams. 5. Sagristia nova (s. XV).
Per a celebrar la vigília de Nadal, laltar major era preparat i decorat pels escolans, que col·locaven els domassos a les bigues de la capella major:
...la nit ans, [aprés] de feta la guarda, los escolans empalien en la capella les dos barrades baxes de ricamarts blanchs, como se feya de primer, o ab les cortines de ras del degà Vilarrasa, y als caps, devers lo retaule, los dos emperials blanchs ab vidaures de domàs vert. Y resten aquestes dos barrades empaliades desta segona manera per a la empaliada de Nadal. Lo pali blanch de la Maria seyta en la cadira, que·s diu del bisbe en Bages, frontal blanch brodat de les ons, y les tovalloles blanques ab huns àngels del mateix pali. Lo qual pali ha servit a les darreres vespres de la O. Los tapits blanchs (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181).
Lempal·liat de laltar major es renovava després de la missa major, quan els cinc escolans sencarregaven de penjar altres teles, fent una interessant anotació: «y als caps de les barres, devés lo altar, axí en les altes com en les baxes de la capella, posen quatre emperials blanchs, dels millors, hu a cascun cap de barra, perquè se amaguen detràs les portes del retaule, quant està ubert» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 183). Els domassos que cobrien el peu daltar, el pal·li del papa Calixt que cobria el costat sud del presbiteri, les cortines sobre els púlpits, les que cobrien les portes de laltar, les catifes dels graons de laltar i la cortina negra sobre el seu crucifix... La imatge de la capella major devia ser singular.
A linici de laudes de la vigília de Nadal, sesventava la gran campana Morlana i laltra voltejava; just després daixò començava un gran repic de totes les campanes durant pràcticament una hora i, després daquest, es feien sonar totes les campanes i esquelles que es poguessin durant quatre hores i mitja, per a la qual cosa els responsables eren ajudats pels escolans de les altres esglésies i parròquies de la ciutat. Després es feia un bell repich fins a les cinc hores, en què es tocava a lalba amb la campana Manuel. Llavors, al fossaret de la catedral es donava un esmorzar a tots els que havien col·laborat en el monumental concert (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-182).
Almenys des de 1432, a més de la Sibil·la, el tram del creuer es convertia en un lloc destacadíssim dins de les activitats de litúrgia teatralitzada a la catedral. La seva arquitectura es disfressava mitjançant una gran lona que tancava el cimbori amb la imatge del Déu Pare, i a la barana es col·locaven vint i quatre nens vestits dàngels que portaven ciris encesos (fig. 2).
Fig. 2. Catedral de València. Vista del cimbori.
Al transsepte sud, entre el cor i lembocadura de la capella major, es muntava un gran escenari «lo cadafalc acostumat devant lo cor e de lepistoler tro sus al prehicador» on es representava la Gloriosa Nativitat de Jhesuchrist. Es tractava dun pessebre il·luminat per vint-i-vuit ciris, on se situaven les imatges del nen Jesús, la mare de Déu i sant Josep, amb els àngels corresponents. També una representació de la ciutat de Jerusalem no sé si en un envelat i les figures dels profetes. Al seu voltant es col·locaven vint-i-cinc pastors, entre figures i persones reals. Al cor hi havia larbre del Paradís amb Adam i Eva i, a sobre, el nen Jesús acompanyat de serafins. En un moment determinat, el cel entelat sobria i apareixia un colom de fusta amb plomes de paper que arribaven fins a lestable. Allà, un àngel amb un lliri a la mà iniciava un diàleg cantat amb la mare de Déu.4 Es deixa sentir lempremta de la iconografia de lAssumpció, de la mateixa forma com es pot observar la relació entre aquest tipus de representació i les de la Pentecosta i lAssumpció de la Mare de Déu, segons tindrem ocasió de veure. Topogràficament, el cicle valencià de Nadal a lEpifania se centrava en laltar major que, juntament amb la sagristia, el cor i les trones, era constantment mudat del seu aixovar tèxtil. Entre les festes, destaquen la vigília de Nadal, els dies de Sant Esteve, Sant Joan Evangelista, els Innocents, Santa Llúcia i Sant Tomàs de Canterbury, Sant Silvestre, la Circumcisió i lEpifania amb la seva vigília i la processó, que mostra la relíquia de la mirra regalada pels Mags al nen Jesús (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-202). Ni rastre del cadafal amb les escenes de lAnunciació i el Naixement, de bisbes o dactes de Reis Mags que, indubtablement, van existir. El problema de les consuetes és que, a vegades, no narren puntualment tot allò referent al ritual, que ja era sabut o es feia com un costum sense necessitat de descriure-ho amb detall. Només la Sibil·la és detallada com a testimoni daquella riquesa cerimonial. Com a colofó, per a la Candelera, laixovar tèxtil de la catedral tornava a lluir amb tot el seu esplendor per a la benedicció i laspersió dels ciris pel bisbe (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 214-219).
2. De Rams a la Pasqua de Resurrecció
El segon moment més significatiu del calendari era la celebració del Diumenge de Rams i la Setmana Santa. A més de la consueta, conservem les Hores de la Setmana Sancta, un ordinari paral·lel imprès per a aquestes dates i en el qual sespecifica que el Diumenge de Rams no shavia de celebrar a les esglésies parroquials, sinó que eclesiàstics i llecs de la ciutat shavien de congregar a la catedral i la processó que en sortia (Hores de la Setmana Sancta, 1553: XLIVv-XLVr). Els tocs de campana eren de cinc hores i quart, i a dos quarts de sis es feia toc de missa major dominical, durant mitja hora més. A linterior de la catedral, laltar major romania velat per la gran cortina negra que el cobria durant bona part de la Setmana Santa; el responsable daquest i el guardià de la catedral havien darreglar la terrassa de lexterior del costat nord de la girola, on tenia lloc la benedicció dels rams i el sermó. Precisament aquí, el sotsobrer del capítol havia fet posar des del dissabte lescala daccés i des del diumenge per a que els nens del cor no els anessin regirant, els bancs de laltar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 209: 70-71). La terrassa estava decorada amb teles i tenia penjats paraments que havien estat posats pels escolans de la catedral: «...claven en la paret lo drap del servo, ab los dos tancaportes, e los tres bancals de brots, ab los dos vells, als antepits del terrat, y damunt lo banch ho seuhen los canonges, arrimat a la paret» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71). En aquell mateix lloc es col·locava una tauleta revestida amb el pany dels aniversaris i una catifa cobria el terra davant del faldistori episcopal i un faristol de ferro. Els llibres litúrgics que es portaven fins allà eren unes pericopes i un pontifical missal bisbal, i per a la cerimònia de benedicció també es col·locaven la sitra i lhisop, un encenser i una naveta. Les vestimentes del prelat, diaca, sotsdiaca i altres assistents totes en color verd, quedaven llestes a la sagristia, juntament amb la creu que el campaner sencarregaria de portar durant tota la processó, fins al moment de la benedicció, en què era substituït pel responsable de laltar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71-72).