Comptat i debatut, el Cant de la Sibil·la de la Seu de València sabem que és bessó daquell de la Seu de Mallorca que fou declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, per la UNESCO, el 2010. Germà bessó i, en part, model, si fem cas de les paraules del bisbe daquella diòcesi, el valencià Joan de Vich, que va permetre la seua reintroducció. Coneixem, també, la seua música gràcies a la partitura conservada a lanomenat Cançoner de Gandia i tenim dades sobre la seua posada en escena a través dels documents de lArxiu de la Catedral de València que ens aporten pistes sobre les cerimònies de la nit de Nadal. Posseïm, encara, el text, en vernacle, conservat en diferents llocs, entre els quals destaquen les Hores de la Setmana Sancta, publicades a la ciutat de València, el 1533. Etcètera.
Tot plegat fa que siga possible afirmar que la tradició del Cant de la Sibil·la a la Seu de València és ben valenciana i que estem en condicions de reivindicar-la com una manifestació més de la nostra cultura local i compartida amb altres terres de la nostra geografia històrica. I, per això, hem volgut col·laborar en lestudi i la difusió daquest drama paralitúrgic, amb el present volum darticles que pensem que pot esdevenir una aportació clau i en un moment decisiu. I és per això, també, que hem volgut comptar amb noms de relleu, en els estudis de la litúrgia sibil·lina, al costat de noves veus que shan encarat als testimonis daquell passat parateatral amb la intenció daportar-ne alguna llum.
El volum, doncs, compta, finalment, amb set treballs que, per ordre alfabètic, són els que ara tractarem de sintetitzar. En primer lloc, el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, Eduardo Carrero Santamaría, amb el seu treball «La Seu de València, teatre de la litúrgia», sencarrega de fer una anàlisi que ens mostra com la catedral de València esdevenia un escenari idoni per a la representació del drama sibil·lí i daltres, al llarg de lany litúrgic. Guillem Chismol, professor de la Universitat de València, amb «Despeses i preparatius de la representació de la nit de Nadal a la Seu de València (1410-1448)» ens ofereix les dades que ha localitzat en els llibres de fàbrica de la catedral, durant la primera meitat del segle XV, com un tast duna investigació que encara shauria dampliar més, cronològicament. Vicent J. Escartí, de la Universitat de València també, es fixa, per contra, al seu treball «A lombra del Cant de la Sibil·la: les altres sibil·les en la historiografia i en la literatura catalanes durant ledat mitjana», en el fet que, més enllà del Cant, el record de les sibil·les i les seues virtuts profètiques va estar present en la historiografia i en la literatura nacional, més del que sembla. Maricarmen Gómez Muntané, també de la ja esmentada Universitat Autònoma de Barcelona, fa una aportació que serà fonamental en el coneixement de la música del Cant de la Sibil·la valenciana, atés que contextualitza i edita la partitura que ens lha conservada, al seu treball intitulat «Al voltant de la consueta de la Sibil·la del Cançoner de Gandia». Francesc Granell, de la Universitat de València, encara, ens fa una aproximació al món sibil·lí hispànic, al seu treball que porta per títol «Configuració i recepció de la representació sibil·lina en el context hispànic anterior a Trento». Carles Magraner, director de la Capella de Ministrers, i Joan Carles Gomis, del Conservatori Superior de Música de Castelló-ISACV, ens fan un recorregut per les fonts i els testimonis documentals i bibliogràfics que ens han conservat el record de la Sibil·la valenciana, al seu treball «La Sibil·la de la Seu de València. Fonts i testimonis documentals». Finalment, Francesc J. Massip, de la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, amb «Els oracles sibil·lins a València, text i cerimònia», ens ofereix dades ben interessants sobre la Processó dels Profetes cerimònia on subicava laparició de la Sibil·la i sobre els textos que recitaven i cantaven les sibil·les Eritrea i Tiburtina, que eren les que intervenien en la litúrgia de la nit de Nadal.
En conclusió, hem cercat daportar més llum al passat de la Sibil·la de la Seu de València i volem que això aprofite per donar testimoni del seu present i, encara, per potenciar-la en el seu recorregut futur, que, temptant dusar dels poders profètics que aquelles dones exhibien, li augurem fecund i pròsper.
1. LA SEU DE VALÈNCIA, TEATRE DE LA LITÚRGIA
Eduardo Carrero Santamaría
Universitat Autònoma de Barcelona
La consueta de la catedral de València de 1527 és, possiblement, un dels textos litúrgics més fascinants de la vella Corona dAragó. Certament, no va ser la primera que va tenir. Segurament, es tracta duna actualització de les diverses maneres descenificar la litúrgia amb què comptava la catedral des del segle XIII i que, al seu torn, degueren adaptar unes formes importades des dalgun altre lloc del seu entorn geogràfic eclesiàstic proper, com ara Lleida o Toledo (Torres Fernández, 2006: 21-64). Lamentablement, no hem conservat restes dordinaris litúrgics previs a la consueta de començaments del xVi i, per tant, les referències indirectes al ritual shan de buscar en un altre tipus de documentació medieval. Tot i això, aquesta manca es veu en certa manera compensada per lextrema riquesa dun altre tipus de fonts escassament prèvies o coetànies a lordinari de 1527, que ens permeten fer una aproximació al ritual pretridentí de la catedral valenciana, encara ple de singularitats i característiques pròpies, anteriors per tant a la globalització litúrgica del segle XVII, que poc a poc es va imposar després de la publicació del missal de Pius V el 1570.1
Destacarem aquí alguns dels esdeveniments litúrgics més importants ressenyats a la consueta i amb una repercussió directa sobre la imatge de la catedral. Cal assenyalar que tant lordinari com altres fonts recullen particularitats pròpies de la catedral, com era que el dimecres de cendra lexpulsió dels penitents es feia després que aquests assistissin a la missa a les grades de laltar major, fora de les reixes, a diferència daltres llocs on ja no assistien a lesglésia. També, que els sermons pronunciats a la catedral tenien dos públics i, en conseqüència, dos escenaris diferents. El més reservat era lespai privat per al capítol a la sala capitular «lo sermó de la vigília al capítol» es llegia durant la missa major de les vespres de Nadal (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 182), mentre que es predicava al poble des del púlpit «la trona acostumada», entre cor i presbiteri. Evidentment, les aglomeracions de públic i fidels es devien formar pels voltants del tram del creuer, això és, el transsepte, des don podien veure laltar major, els púlpits de lectures i predicacions, del cimbori del qual penjaven i emergien enginys i meravelles, i els entarimats o escenaris temporals en els quals es realitzaven les accions teatralitzades (fig. 1). Es tracta duna característica comuna a tota larquitectura catedralícia espanyola en què, des del segle XIII, quan es va generalitzar la instal·lació del cor a les naus, el transsepte shi va convertir en el lloc bàsic per assistir als oficis, a ambdós costats de la via sacra (Carrero Santamaría, 2015). A València, el capítol separava lespai del tram del creuer per a segregar homes i dones (Sanchis Sivera, 1909: 466).