Doncs bé, lany 1872, sortí a París Leternité par les astres: hypothèse astronomique.14 Era és un opuscle de tarannà visionari que barrejava barreja els referents científics i les expansions líriques. Lhavia escrit a la presó el revolucionari Louis-Auguste Blanqui, conspicu activista enamorat dels cometes, i dolgut per la insignificança a què la ciència moderna els relegava, fins a lextrem dhaver esborrat pràcticament la memòria de llur antiga dignitat com a «missatgers de la mort».15 No cal dir que, a hores dara, els físics titllarien dobsoletes a més dingènues, pel cap baix les reflexions de Blanqui sobre la matèria. En canvi, no em sé imaginar com reaccionaria un filòsof de la ment avesat a la hipòtesi de la «terra bessona» en ensopegar aquell il·luminat vuitcentista que nafirmava lexistència sense embuts:
Cadascun dels nostres dobles és fill duna terra que és ella mateixa un doble de la terra actual. Nosaltres formem part del calc. La terra-doble [terre-sosie] reprodueix exactament tot allò que trobem a la nostra [...], tots els esdeveniments de la vida dun individu. És un duplicat del nostre globus, en el continent i el contingut. Res no hi manca.16
Blanqui relacionava estretament la hipòtesi del doble amb la concepció tradicional de la matèria. A parer seu, es tractava de conjuminar dues formes de lexperiència humana: la que sexclama «no hi ha res de nou sota el sol» (nihil novum sub sole) i la que percep els infinits canvis de lunivers.17 Òbviament, un revolucionari com ell devia tenir molt esmolat allò que Nietzsche anomenà fent escarafalls el «sentit històric», i que en els moderns tendeix a realçar unilateralment la perspectiva de futur. No obstant això, Blanqui delejava letern. Reformulà, doncs, lantiquíssim problema filosòfic de leternitat de lesdevenir projectant la seva esperança tocada de malenconia cap a linabastable espai sideral: a leternitat, pels astres. Equívoca, la seva actitud resulta, però, ben comprensible: «Això que escric en aquest moment en un calabós de la fortalesa de Taureau, ho he escrit i ho escriuré durant tota leternitat, damunt duna taula, amb una ploma, vestit duniforme, en unes circumstàncies del tot semblants a aquestes. I així tothom.»18 Quan la humanitat es pensa que els seus confins són els de lunivers, lúnica immensitat que afronta és la de la presó on viu.
Ras i curt, la llei de la conservació de la matèria, segons la qual aquesta no creix ni decreix, fa necessàries les repeticions. Blanqui ho explica distingint entre els «tipus» o models, finits en nombre, i les «còpies», infinites.19 Delles depèn la infinitud de lunivers; no només els pertoca la repetició dels seus models, sinó que elles mateixes sautorepeteixen infinitament: retornen. Però la garantia de les repeticions no la dóna pas la universalitat tipològica. Ans al contrari, letern retorn lés de les singularitats: «Tot astre, pel sol fet que existeix, ha existit sempre i sempre existirà.»20 Allò que desferma les repeticions és la necessitat pròpia de la mateixa existència que no sidentifica amb la necessitat pròpia de la raó. Tan poc sajusta Blanqui als esquemes tradicionals, malgrat el seu declarat respecte envers les lleis físiques, que elucubra sobre la «personalitat» dels astres; en els quals, daltra banda, resideixen a milionades els alter ego de cada un de nosaltres, els humans («parlo pels dos sexes», fa constar), sense que hi falti ni un dels «esdeveniments» de cada biografia.21
Ara bé, ineluctablement, la infinitud de les còpies obeeix a la finitud dels éssers que arriben a lexistència. O, si es prefereix dir-ho així, a la llei de conservació de la matèria, que impedeix els afegitons («res de nou sota el sol»). Perquè els uns neixin, els altres han de morir prou que ho sabia Anaximandre. En abordar la sempiterna qüestió humana, encara més punyent en temps de revolta, el lirisme de Blanqui senfila: «Si hem de creure alguns cronistes del firmament, des del sol fins al dellà de lorbe terrestre sestén un vast cementiri de cometes, amb lluors misterioses, que apareixen els vespres i matins dels dies clars.»22 Aquest «enigma», el de les ànimes dels cometes morts, li fa veure també que lunivers no seria etern de debò per la singularitat dallò que es repeteix si no shi escaiguessin resurreccions. Cal que la matèria engendri nous astres. Cal que els engendri de nou. A Blanqui, les hipòtesis que devien córrer en aquella època sobre lorigen de les nebuloses se li transformen en visions anhelosament profètiques: «Llavors, els observadors poden percebre de lluny, a través dels seus telescopis, el teatre daquestes grans revolucions, sota laspecte duna claror pàl·lida, barrejada amb punts més lluminosos. La claror només és una taca, però aquesta taca és un poble desferes que ressusciten.»23 Al capdavall, si sota el sol tot és vell, les revolucions ja han dexistir en algun indret o resultarien impossibles.
Tot es manté, i alhora tot canvia. La reiteració de les còpies no implica homogeneïtat ni monotonia. Hi ha esclats inesperats; esdeveniments incendiaris es propaguen entre les esferes ad infinitum i, després de la consumpció, revénen, tornen a viure. Nous esquitxos despunten en el si duna tènue claror prenys dhumana esperança. No pas esperances vagues, indeterminades, sinó ben singulars, tal com ho són aquells que encara no les han perdudes del tot. Això significa que la injustificable necessitat de lexistència no mata la llibertat; almenys, fins que no arribi lextinció de lunivers, de què Blanqui no dubta ni un instant. És que eternitat no equival a immortalitat. Tot i així, mentre els astres continuïn rodant, els múltiples «bessons» de cada individu conservaran les possibilitats que ell no ha sabut o pogut realitzar: «existeix una terra on lhome segueix el camí menystingut en laltra pel seu doble».24 En fi, si la redempció és possible, està escrita en el firmament no més enllà de lunivers material. Es tractarà, si escau, duna redempció immanent. Per Blanqui, política. Així doncs, a Leternité par les astres va compondre una al·legoria de la revolució, el buscat suport científic de la qual larrancava del mite i la lliurava al misticisme. Qui conegui lobra de Walter Benjamin entendrà de seguida per què la lectura daquest text el va colpir.
Evidentment, per bé que reprenien lantic problema de leternitat de lesdevenir, les agosarades tesis de Blanqui no assolien el mínim rigor filosòfic exigible en el seu segle. I no obstant això, lenunciat que clou el llibre ens dóna peu no solament a mirar enrere, cap a la filosofia antiga, sinó també endavant, cap a lactual: «Impertorbablement, en linfinit, leternitat juga a les mateixes representacions.» Dit i fet; per això retornen, amb Blanqui, les representacions de lunivers presents en altres autors, anteriors o posteriors, ja que leternitat ignora labans i el després. Però si ens crida latenció, duna banda, lautoreflexivitat de la sentència citada, duna altra, els recursos literaris emprats al llarg de tot el llibre (en la forma i el contingut) ens desvetllen la pregunta a hores dara, explícita o implícita en qualsevol discurs filosòfic sobre els límits de la representació.