Matèria. El grau zero de la filosofia convida a reflexionar sobre allò de què sen diu «matèria», atès que els pensadors de les diverses èpoques shan limitat a pronunciar aquest nom en va, utilitzant-lo i prou en els corresponents discursos, a la manera de la casella buida «el grau zero de la filosofia» imprescindible per donar joc o espai on moures a les fitxes del tauler, això és, per al desplegament del lógos. I doncs, abocat com ho està per definició el llenguatge a superar-se ergo, a transcendir-se, ja ens ha arribat lhora dalbirar, si més no, la nostra vella inconeguda just des del mateix llindar de la representació, al caire de linnominable. Sense anar a raure a la metafísica tradicional, però sense renunciar tampoc a la defensa duna certa transcendència, consistent no pas a somiar altres mons, sinó a veure-hi un xic més enllà de lempedreïda sentència «lhome és la mesura de totes les coses».
1.
Leó és una nena que juga a les bales
Dones i homes repeteixen «el temps passa». Però són elles i ells els qui estan de pas, vivint en estat de pròrroga. El temps resta.
De lAntiga Grècia ve la idea que el pas del temps és etern. No ha canviat, no canvia ni canviarà mentre hi haurà món. Aión sanomenava, llavors, aquesta mena deternitat de la temporalitat mateixa: eó. Només escau el nom detern a un món on tot esdevé i sesdevé permanentment, sense aturar-se mai. Si el temps es congelava un sol instant, desmentiria leternitat del mateix canvi.1
Així es podria interpretar actualment la interpretació feta per Nietzsche de lescriptura esbocinada dHeraclit, el filòsof presocràtic que, al seu parer, va trobar la millor solució al problema de les relacions entre la unitat primordial del cosmos a saber, lordre de lunivers i la multiplicitat sovint dispersa que hi copsen els seus habitants. La realitat, no lexperimenten igualment les diverses espècies vives o animals. Tampoc no ho fan, però, dins de lespècie humana, els seus múltiples grups, diversos en lespai geogràfic i el temps històric. Ni cada individu dun mateix grup. Ara, la diversitat a cadascun daquests nivells és duna altra classe que la dels altres nivells, per la qual cosa resulta impossible daïllar-hi elements comparatius. La multiplicitat sescampa en tots els sentits, en una multiplicitat de sentits. No endebades, Nietzsche pensava amb ulls de filòleg. Leditor de la seva obra, Giorgio Colli, el definí com a homo scribens.
La mirada dhomo scribens veia en els fragments heraclitians el primer pensament de lesdevenir, que no tingué continuador durant mil·lennis. I és que els pensaments són fets de la mateixa pasta que els seus autors. Llavors, com que, orals o escrits, els textos filosòfics duen a la màxima expressió la singularitat pròpia de lindividu enfront del grup, cada filòsof que mereix aquest nom ve a ser l«últim filòsof», lúnic representant de la seva nissaga. I això ja de bon començament, en el mateix bressol de la filosofia: «Heraclit és un astre sense atmosfera.» Un astre, però no un cometa; no pas una fulguració passatgera, abocada a un destí incert.2 La cultura grega tenia prou empenta per acollir al seu firmament un bon grapat destrelles solitàries. Nietzsche hi traça línies subtils que les agombolen en la mistèrica nebulosa de lU i el Múltiple.
Enfront dels altres presocràtics, la singularitat dHeraclit consistí a atribuir la unitat a la mateixa multiplicitat, en lloc de derivar aquesta de lU. En canvi, els amants de la infal·lible i pura ordenació numèrica és a dir, els hereus de lescola que fundà Pitàgoras van anar a perdres en lincommensurable abisme que sels obrí entre lu generador de la sèrie dels nombres, nombre ell mateix, i lU com a fonament últim, inaccessible a la integració en la sèrie resultant de la fonamentació. Daquí vingué, en definitiva, el recurs a l«emanació», un nom metafòric per a un pensament que escapava al concepte. De lU emanava la multiplicitat, però els mortals només ho podien albirar en el trànsit invers enlairant-se de la multiplicitat cap a lU, propi de lexperiència mística. Daquí vingué també lestigmatització de la matèria: com a negació de lésser. I lús del terme aión per designar els graons o les jerarquies de lemanació.
A laltra punta del ventall teòric, Anaximandre establí que lúnic origen don provenia la multiplicitat dels éssers era ápeiron. Aquest mot significava «il·limitat», privat de límits. Ara bé, en la mesura que els límits determinen formalment els objectes, Nietzsche conclou que es tractava dun fons indeterminat. Com que solament canvia allò que té determinacions o qualitats, a Anaximandre se li acudí un tal origen com lúnica manera de dotar lunivers dun fonament etern sense negar, tanmateix, levidència de lesdevenir. Multiplicadament, els ens anaven sortint de lápeiron i retornant-hi. Tot plegat, «segons lordre del temps»: vet aquí la clau del retorn al fons primordial.3 En aquest model, que Nietzsche qualifica dintuïció mística, la temporalitat no afecta sinó les criatures concretes, els ens determinats, els quals van i vénen ergo, esdevenen. Retreu, doncs, a Anaximandre que el vincle deternitat i temps, així com de lu i el múltiple, depengui del retorn periòdic de cada ésser individuat a la indeterminació don va sortir. Al capdavall, la unitat no es manté sinó gràcies a lautonegació de la mateixa multiplicitat, i leternitat, com a cessació de lesdevenir.
Contra les expectatives del lector que, en la filosofia nietzscheana, aprecia sobretot «labismal pensament de lEtern Retorn», la interpretació del fragment citat dAnaximandre va en una altra direcció. Nietzsche no hi veu pas un esbós de la reflexió que ell mateix durà a terme sobre la necessitat que hi hagi un infinit retorn de les coses, ja que el pensarà vinculat al súmmum de la determinació. Per això, abans que no pas en Anaximandre, el reconeixeria en lesotèrica doctrina pitagòrica de la metempsicosi: els individus i els seus actes retornen quan els estels tornen a ocupar els llocs corresponents.4 A diferència de lescola de Pitàgoras, sempre amatent al càlcul astronòmic, Anaximandre posà, en canvi, la indeterminació com a alfa i omega dels éssers existents; satingué en exclusiva, doncs, a la vella concepció antropològica de la circularitat del temps. Situada als antípodes dun pensament de letern retorn, si li retroaplicàvem la idea aristotèlica que la matèria és indeterminada, la doctrina de lápeiron sassemblaria dallò més al versicle bíblic: «Ets pols i a la pols tornaràs» (Gn 3:19).
Deu anys després de les seves lliçons sobre els pensadors grecs, el 1882, sortí a llum La gaia ciència, en un dels aforismes de la qual Nietzsche deia això:
La mort i el silenci mortal són les úniques coses segures del futur, i allò que tots tenen en comú en aquest futur! Que nés, destrany, el fet que aquesta única seguretat i aquest esperit comunitari no influeixin gairebé gens sobre els homes i que les persones estiguin tan enormement lluny de percebre aquesta germanor de la mort!5