Recordo que en 1947 Carles Salvador va publicar un breu article sobre els meus versos cinc o sis versos que havien aparegut a lAlmanac de Las Provincias i em descobria influït per López-Picó i per Carles Riba. En aquell instant, però, la meua ignorància de López-Picó i de Carles Riba era tan gran, que incloïa els mateixos noms dels dos poetes: ho podeu ben creure. Vaig recórrer totes les llibreries de València, i vaig buscar obres, qualsevol obra de López-Picó, de Riba. Només vaig trobar-hi Del joc i del foc, de Riba. I em sembla que laltre poeta de la meva generació, que aleshores també shi estrenava, Jaume Bru i Vidal, no tenia millors informacions que jo. [...] Nosaltres, de joves, llegíem Pablo Neruda, Aleixandre, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Rafael Alberti... i els valencians anteriors a nosaltres. La notícia del que literàriament sesdevenia o shavia esdevingut al Principat ens arribava tard i pels camins de la casualitat més imprevisible. (Fuster 1965a: s. p.)
Per bé que còmica, lanècdota revela «la desconnexió entre els escassos practicants de la literatura autòctona de la València dels anys quaranta.» (Furió 1994: 62). La desconeixença dambdós poetes és atribuïble, en gran part, a la polítiques lingüístiques del franquisme, que tractaven de silenciar per tots els mitjans possibles les obres dautors contemporanis en català. Així sentén millor que les seues primeres lectures, i les dels seus companys de generació, foren caòtiques i aleatòries, tal com reconeixia en el pròleg al primer volum de les obres completes de Vicent Andrés Estellés:
La veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de «Garcilaso», i no ai! en les de Riba o en les de Foix. Use el plural com a confessió, i perquè lEstellés i jo som de la mateixa «generació»: ell va nàixer el 1924 i jo el 1922. Teníem ledat exacta de llegir, i, si les circumstàncies no hi eren gaire propícies, en general, per a nosaltres resultaven rabiosament abjectes. Érem valencians, de poble i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari. [...] Riba o Foix per exemple no hi comptaven. Ens eren inassequibles. Materialment inassequibles. La re-vinculació amb lidioma el català vam haver de proposar-nos-la a través de textos anacrònics o subalterns: jo, personalment, amb les englantines marcides de don Teodor. Ignore el conducte imprés de què es va valer Vicent Andrés Estellés. No importa, això. El fet és que, literàriament, ens desmamàvem duna mamella grotesca i tòxica. [...] «Llegir», en aquella època, era un drama. I clandestí. (Fuster 1972: 22-24)
2. LA FRACTURA DEL VALENCIANISME CULTURAL DE POSTGUERRA
Vistes les circumstàncies que envoltaven la literatura catalana del País Valencià en els anys quaranta i cinquanta, es fa inexplicable, encara avui, la brillantor amb què hi reeixí Fuster. Si la situació de la literatura catalana del País Valencià en la postguerra ja era greu per si mateix, encara shi ha dafegir un altre factor de conseqüències no menys perjudicials per a la seua estabilitat: la fractura del valencianisme cultural. En principi, originada a partir del debat sobre la norma literària, tot i que, en el fons, hi havia qüestions personals. En la mateixa conferència a lOrfeó Català de 1965, Fuster descriví limpacte que li causaren les misèries del panorama literari valencià:
La dècada negra dels 40 tornaria a revifar el problema. Les minses posicions culturals sòlides que la llengua catalana havia adquirit al País Valencià abans de la guerra, ara sesfumaven. Els llibres de versos constituïen lúnica manifestació, no dic ja literària, sinó pública, de lidioma. Els versos, doncs, esdevenien el centre duna responsabilitat col·lectiva difusa però viva. I el petit clan dels poetes en actiu va escindir-se en dos bàndols irreconciliables. Quan jo vaig fer relació amb uns i amb altres, a mitjan 1947, la divisió ja era consumada, i la polèmica, encesa. Certament, en el fons de tot allò es ventilaven diferències personals ben poc honestes, segons vaig comprovar de seguida. Lantagonisme de les actituds literàries namagava un altre denveges i de vanitats, mesquí. Tant se val, la disputa tenia la seua justificació objectiva. Duna banda, hi havia els partidaris dun «retorn al poble»; i de laltra banda, els partidaris duna «poesia minoritària». (Fuster 1965a: s. p.)
Encara el 1980, més de tres dècades després dels fets ocorreguts, al·ludia a la mateixa polèmica en el pròleg a la segona edició de lAntologia de la poesia valenciana (1900-1950):
La cosa és que, entorn del 50, el petit i mediocríssim «món literari» vernacular, a València, era un infern: els quatre gats que sen consideraven protagonistes sodiaven a mort, arrossegaven unes vanitats personals irrisòries de tan desproporcionades, i apuntaven uns enfrontaments que no eren ni podien ser només estètics. Fa una mica de pena recordar-ho. [...] Lepisodi era dun provincianisme escandalós. I frenètic. Quan el temps haja calmat les estúpides polèmiques vigents, el tema esdevindrà suggestiu per a més dun erudit. (Fuster 1980: 7-8)
Per bé que el tema ha esdevingut objecte derudició historiogràfica, no pretenc estudiar a fons lenfrontament entre els bàndols del món literari valencià, sinó deixar constància només de la posició de Fuster sobre aquest assumpte. En efecte, hi havia, duna banda, el grup encapçalat per Carles Salvador, que propugnava un «retorn al poble» mitjançant una poesia dabast majoritari, que creien capaç de fidelitzar un públic més nombrós que no amb una proposta intel·lectualista. I de laltra, els partidaris duna «poesia minoritària», més refinada i amb més rigor intel·lectual, que pretenia equiparar-se a la resta de literatures europees. Aquesta posició era la que defensava el grup Torre, i en especial Xavier Casp. No sense prevenció, incloc Fuster en aquest grup, junt amb escriptors com Jaume Bru i Vidal o Rafael Villar. Abans, però, de matisar-ne la militància, cal determinar el detonant que desfermà la polèmica en làmbit literari. Segons Josep Ballester, soriginà en un article de Carles Salvador en Las Provincias sobre la poesia de Teodor Llorente:
Pel que sembla, lorigen de la polèmica va estar en un article que Carles Salvador va escriure a Las Provincias (26-vi-1947) sota el títol «Poesías valencianas de Llorente», en el qual es propugnava un retorn, estèticament parlant, a Llorente [...] Lescrit venia determinat pel fet de no haver-se exhaurit ledició de les poesies completes de T. Llorente, publicades onze anys abans. Això significava que la joventut estava allunyada del patriarca de la Renaixença, sobretot, com apunta, perquè no el coneixien duna manera directa, ja que els elogis que es fan del poeta sonen a tòpics. (Ballester 1992: 225)
El retorn a Llorente és fa difícil dentendre en Carles Salvador, un poeta que abans de la guerra apostà per una poesia, entre renovadora i tímidament avantguardista, que aspirava a homologar i actualitzar la producció literària valenciana. Sobta, per tant, comprovar que trobés irrealitzable la captació de lectors mitjançant la poesia renovadora de Torre, quan ell optà pel mateix camí abans de la guerra. No debades, Salvador defensà els seus intents avant-guardistes de les crítiques populistes argumentant que «la millor solució per a dinamitzar i modernitzar el circuit literari valencià és la renovació i actualització de la temàtica i la poètica, amb la qual cosa podria aconseguir-se laugment dels lectors gràcies a linterès dunes obres modernes i atractives.» (Simbor 1994: 119). En canvi, en larticle «Poesía valenciana actual», publicat a principis de 1949 en Verbo, Fuster advertia que, més que no la poètica llorentenista, el model de referència de Carles Salvador i la majoria dels escriptors de preguerra era la poesia «fácil y exterior» de Josep Maria de Sagarra: