La correspondència de Fuster amb els escriptors de lexili proporciona documents de primera mà per a polsar la situació que shi vivia i com afectava els autors valencians labsència de referents literaris autòctons i el domini aclaparador del castellà en la vida pública i, sovint, també en la privada. En trobem una mostra en la carta a Agustí Bartra del 21 doctubre de 1950 en què, amb una visió entre punyent i realista, descriu la recessió alarmant del català:
Aquests anys de desolació i de fosca han sorprès València en un moment delicadíssim de la seua història. Al Principat, crec, pesaran agudament, però una reserva despiritualitat assegura el pont que ha de salvar labís. A València no hi havia, no hi ha aqueixa reserva despiritualitat: el valencianisme no havia arribat al poble, abans de la guerra, i el diguem-ne moviment intel·lectual valencianista no era tampoc massa sòlid. Avui, lallau de castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural, evidentment lògica, que fa cada dia més difícil trobar un terreny apte perquè fructifique la llavor del recobrament. (Fuster 1998: 77)
No hi havia, per tant, alternatives per als escriptors que es resistien a claudicar davant les imposicions del franquisme. Les representacions públiques del català quedaren reduïdes a manifestacions populars i folklòriques de llibrets de falla i revistes falleres, és a dir, a mostres literàries escadusseres, de periodicitat variable i incapaces de fidelitzar un públic lector ampli. Llevat de lAlmanaque de Las Provincias, que publicava un nombre reduït darticles i poemes en català, no existien plataformes que donassen suport a una literatura desconnectada del populisme de les associacions col·laboracionistes. També existia la via clandestina dedicions sufragades per mecenes valencianistes, però era una opció marginal. Només salbirà un canvi en lhoritzó cultural amb la creació el 1948 de la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació Provincial de València.5 I un any després, amb la posada en funcionament de la col·lecció «LEspiga», de leditorial Torre, que dirigien Xavier Casp i Miquel Adlert. Així es compensava, en part, la desatenció de les institucions públiques envers la literatura autòctona, que Fuster ja denuncià en larticle «Subvencionem la literatura»:
dels presuposts [sic] oficials de cultura se beneficien pintors, universitaris, escultors, músics, publicacions darqueologia i acadèmies de venerables i veneradíssims erudits. Hi ha, evidentment, una zona cultural que hi queda desatesa. Per què, ens preguntem, cap subvenció per a literatura?
[...] Ja sé que, per molts anys encara, Déu sap si per a sempre, açò que diem literatura valenciana ha désser cosa damateurs, de fervorosos desinteressats, i, per tant, subjecta a una radical inestabilitat. Som, al País Valencià, molt lluny de constituir un ambient literari normal. Per això mateix la peremptorietat de lajut es fa més imposant. (Fuster 1948f: 200-201)
Aquest article, publicat en lAlmanaque de Las Provincias para 1949 amb el pseudònim de T. Blanch, no fou lúnic de caràcter reivindicatiu. Dos anys després seguia queixant-se, ara en la revista Verbo, de la poca atenció que es concedia al fet literari en la premsa:
No es que pretendamos que la literatura sea más importante que el fútbol, los toros o el churchill. No, nada de eso. Lejos de nosotros tamaño despropósito. Pero un poquitín digna de atención si lo es; un poquitín sólo: como medio partido de Liga, pongamos por medida. Creemos que los directores de nuestros periódicos deberían revisar sus prejuicios sobre esto. Por lo menos si pretenden tener, como parece, una idea aproximada y responsable de la función social de la prensa.» (Fuster 1950a: 33)
Les reivindicacions anteriors no eren denúncies sense fonaments. Al contrari, la radical inestabilitat de la literatura valenciana impedia la subsistència econòmica dels escriptors. Així ho demostra el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, que, en la carta del 2 doctubre de 1958, confessava a Fuster les dificultats econòmiques que assotaven la seua família. Paga la pena de reproduirne el fragment següent per a conèixer les misèries del poeta de Burjassot en els anys cinquanta:
Amb el sou no puc fer miracles; tu ho saps massa bé. I tinc, només, el sou. La Hoja, de tant en tant, em publica alguna cosa: 125 ptes. Jo he pensat, embarcat com estic en la cosa periodística, que puc traure diners i puc, sobretot, traure a flote [sic] els meus escrivint allò que siga necessari. I això vull. Puc escriure, amb pseudònim, coses de cine, les coses que siguen, en castellà. Vull treballar. El que no havia aconseguit la vanitat, ho està fent una espècie de còlera. (Estellés 1958: s. p.)
En efecte, Fuster coneixia bé la urgència que esperonava les paraules dEstellés, ja que ell també cercava una font dingressos estable en aquells anys. De fet, una vegada acabats els estudis de Dret, i després de preparar en va les oposicions a secretari dajuntament, hagué de recórrer a Xavier Casp perquè li aconseguís alguna col·locació provisional. Però les estretors econòmiques hi persistien, i es veié empès a obrir despatx dadvocat, tot i que «la seua vocació per lexercici de ladvocacia era nul·la, i tot el seu interès se centrava ja, exclusivament, en la literatura.» (Furió 1994: 78). Afortunadament, el diari valencià Levante li oferí el 1952 una collaboració remunerada després de guanyar la Corona poética en loor de Nuestra Señora de los Desemparados, convocada pel mateix diari, amb el poema «Goig de desemparat». Com apunta Furió, el premi fou decisiu en lintent de professionalitzar-se com a escriptor:
A més de les 500 pessetes amb què estava dotat i de la publicació del treball guanyador en el periòdic, seguit al cap dunes dies per una entrevista la primera que concedia i una fotografia afavorida, mig burleta, el premi li obria loportunitat diniciar una col·laboració remunerada i regular en la premsa local, que lalleugeriria daltres dedicacions laborals i que decidiria el seu futur professional. (Furió 1994: 84-85)
No obstant això, labsència dajudes institucionals i de mecenatge cultural, junt amb els entrebancs de la censura, menaven els escriptors valencians a un amateurisme inevitable. En unes condicions deplorables i sense una tradició literària autòctona arrelada, escriure amb una qualitat homologable a la duna literatura normal era una proesa. Al capdavall, aquesta situació explica linterès precoç de Fuster per conèixer els poetes valencians immediatament anteriors a ell, com reflectí en larticle «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», a pesar que ignorava lobra dels poetes catalans contemporanis. De fet, ell mateix solia contar una anècdota sobre la desconeixença que en tenia arran duna crítica laudatòria de Carles Salvador a «Alguns poemes menors», un conjunt de poemes que publicà en lAlmanaque de Las Provincias para 1947. La crítica, que es titulava «Un nuevo poeta», aparegué el 10 de maig de 1947 en la secció «Letras valencianas» del periòdic Las Provincias i li atribuïa la influència dels poetes Carles Riba i Josep Maria López-Picó. Ja molts anys després, en la conferència «Poetes valencians»,6 pronunciada el 28 de maig de 1965 a Barcelona, Fuster relatava la confusió que li causaren les paraules de Salvador, atès que aleshores no havia llegit ni un sol vers dels autors al·ludits: