Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o desdeveniments bèl·lics daquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari dIsidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.
El màxim exponent daquest segle XIX serà Jacint Verdaguer, el famós escriptor renaixencista, que va emprar en les seues obres un català culte, acurat i amb moltes inuències clàssiques. Així ho palesa també el seu llibre Dietari dun pelegrí a Terra Santa (1889), un tipus de dietari inserit en lanomenada «literatura de viatges». De fet, Anna Esteve (2010: 62) considera Verdaguer com un dels autors «puntals daquest gènere».
Al País Valencià, en canvi, la irrupció dels sectors renaixencistes i llur literatura incipient, units a la consolidació de periòdics com Las Provincias o El Mercantil Valenciano i publicacions com El Mole apaivagaven la necessitat descriure notícies i successos de caire privat. Si que és cert, però, que alguns investigadors han donat rellevància a la producció de memòries escrites en castellà durant aquell segle, com és el cas del professor Escartí (2010), que ha conformat una notable panoràmica del període vuitcentista daquesta mena de literatura, encara no hi ha cap indici que ens indique la presència sòlida de reculls extensos de memòries en valencià. Això no obstant, han perviscut notes que, tot i ser en castellà, traspuen una certa valencianitat, com les notes de viatge publicades per Teodor Llorente al diari Las Provincias. En efecte, conservem els escrits dalguns personatges renaixencistes que van plasmar en paper i després publicar en premsa les cròniques de les eixides del Centre dexcursions cienticoliteràries i artístiques de Lo Rat Penat, gràcies a les quals podem conéixer el patrimoni cultural del País Valencià a través del valencianisme. De fet, també han pervingut alguns llibres de viatges daquests autors que es movien al voltant de les esferes del ratpenatisme. El cas del canonge Josep Sanchis Sivera nés un exemple, tot i que els seus escrits són ja de principis del segle XX: De Valencia a Cádiz (1901), Dos meses en Italia (1902), Dos días en Lourdes. Excursión a la Cueva Santa (1903), Una visita al Gran San Bernardo (1905), De Alemania, notas de viaje (1906), Una excursión a Mallorca (1914), etc.
De la mateixa manera, investigadors novells com Jacob Mompó (2015) han exhumat documents ben interessants de la vida de personatges valencians de llocs com la Pobla del Duc, per exemple, a les acaballes del segle XIX, escrits en llengua castellana. Al capdavall, podem dir, amb total seguretat, que la recerca tenaç i constant ens brindarà un panorama assaonat del segle XIX valencià, si més no per a traçar un pal·li literari digne en termes de memorialística.2
2. EL SEGLE XX
Si bé és cert que Catalunya fou el territori catalanoparlant que més sòlidament va resistir el canvi de paradigma del segle XIX amb laparició de la premsa regular, la producció dietarística en català a principis del segle XX encara és ben minsa en comparació amb lesclat literari que shi esdevingué amb els diferents corrents que engalanaren el primer terç de segle. El crític Enric Bou va destacar algunes obres escrites a Catalunya en llengua vernacla que representaven un hibridisme estilístic que es trobava entre el periodisme i la literatura: es tracta duna sèrie de dietaris públics publicats en premsa, entre els quals destaquen el Glosari dEugeni dOrs, publicat en La Veu de Catalunya; els Fulls de dietari de Carles Soldevila, publicats en La Publicitat i el Dietari espiritual, de Josep Maria López Picó, publicat en La Revista (Esteve 2010). Segons la mateixa Esteve (2010: 13), «potser lobra que respon més canònicament a letiqueta de dietari publicat abans del conicte bèl·lic espanyol és Hores angleses, de Ferran Soldevila, un recull danotacions que reuneixen les impressions i experiències derivades de la seua estada a Anglaterra a nals dels anys vint i que publica com a llibre el 1938».3 En major o menor mesura, a Catalunya se sostingué prou fermament, ni que fos en diferents formats, aquest tipus de literatura, encara que no sempre en forma dobres voluminoses.
Són de Mallorca dos dels dietaris més extensos de principis del segle XX; per tant, conrmen la continuïtat de la literatura memorialística en català més enllà del Principat, i no precisament com un fenomen anecdòtic, ja que abracen un període de més de trenta anys. Ens referim als dietaris del promotor cultural i assagista Joan Estelrich (Estelrich 2012) i de lescriptor i lingüista mossén Antoni Maria Alcover. Cal esmentar la tasca esmerçada per lInstitut dEstudis Catalans, més concretament per Maria Pilar Perea, que va digitalitzar lobra del lingüista i es pot trobar al portal Antoni Maria Alcover.
Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1986-París, 1958) estigué estretament vinculat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, gràcies a la qual estigué envoltat dels personatges del catalanisme cultural i polític del primer terç de segle; de fet, compartia lideari de la burgesia catalanista i daquesta manera va fundar Expansió Catalana (1919-1922). Els objectius daquesta organització, que passaven per difondre el missatge del catalanisme nacionalista arreu dEuropa, van obligar lescriptor a romandre en lexili durant la dictadura de Primo de Rivera, a la dècada dels anys vint. Cal dir, però, que duna identicació ferma amb el nacionalisme passà a un posicionament que sinclinava més prompte pel federalisme a partir de lany 1930. També sencarregà destretir vincles entre Catalunya i Mallorca, i va tractar denfortir les relacions entre els intel·lectuals catalans i mallorquins. Un dels escrits més coneguts fou el «Missatge als mallorquins», un manifest que es va publicar lany 1936 a la premsa catalana per a intensicar les relacions entre ambdós pobles i, poc després, el mateix any, gràcies a lesperó de lAssociació per la Cultura de Mallorca, va veure la llum la «Resposta als catalans», publicada tant en la premsa mallorquina com en la premsa catalana (Massot i Muntaner 1978).
Els seus dietaris, que narren successos des de lany 1914 ns al 1949, es caracteritzen per la narració de les anècdotes que sesdevenien en els nuclis del catalanisme cultural, tot acompanyant el discurs amb reexions diverses, moltes de les quals apostaven per la coordinació harmònica amb la resta de territoris catalanoparlants. El 22 de desembre de 1935 sexpressa així: «Dins el tren parlat extensament amb Cambó [...], parlat de coses editorials; curiós que ell pensi en una història social de Catalunya per escriure...».
I durant el maig de 1936: «Treball intens per a fer avançar les qüestions del programa de la comunitat catalanobalear... [...] Elaborat mentalment possible assaig meu sobre la signicació de Mallorca dintre de la Renaixença catalana».