El nostre propòsit, ara, és posar en relleu les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i fer-ne lestudi pertinent, com un testimoni dafecte cap a un patrici valencià de conducta exemplar, de delitat lingüística absoluta, de generositat admirable i dimplicació i compromís per la llengua i pel país.
1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE LÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
Letiqueta literatura memorialística abraça aquells documents en què lautor deixa constància dels successos i les notícies que lenvolten, així com de qualsevol dada o reexió íntima, de vegades sense precisió cronològica, a manera dassaig particular. El context sociocultural ha marcat el contingut de cada un dels dietaris escrits a casa nostra, de manera que a partir del segle XVII veiem un increment dels escrits de caire memorialístic i alhora un notable descens en la producció en llengua catalana com a conseqüència de la pèrdua de locialitat de la llengua pròpia dençà les primeries del segle XVIII. Aquest fet, que afectà directament la competència escrita dels valencians en la llengua del país, i doncs en la memòria privada, repercutí considerablement en les actituds lingüístiques, que apartaven el català dels espais duna certa formalitat i larraconaven al folklore i als usos familiars. A més, lesclat de la premsa periòdica al segle XIX minvà la necessitat descriure documents de memòries i el gènere memorialístic es converteix en un gènere rar. De fet, la literatura epistolar substitueix en gran part la literatura memorialística, i aquesta, en esdevenir excepcional, tornarà a ser revalorada al tombant del segle. Una panoràmica daquest tipus de literatura ens podrà ajudar a comprendre les circumstàncies i la singularitat que envolten la tasca memorialística de Nicolau Primitiu Gómez Serrano.
1. SEGLES XVIII-XIX
El darrer testimoni de lús del valencià en un dietari abans del segle XX fou lobra de mossén Josep Esplugues, capellà de Montaverner, a nals del segle XVIII, que amb el seu Llibre de la església parroq[uia]l dels sans apòstols, ha permés que reputats investigadors com Vicent Escartí (1998, 1999, 2010) o Emili Casanova (2002) nhagen extret el suc i pogut fer constar la continuïtat dels dietaris en català a casa nostra. Les notes abracen el període de 1732 a 1761 i relaten la vida i els costums de la població de Montaverner. Aquest testimoni palesa la naturalitat en lús de la llengua pròpia de lautor en lescriptura, en una època afectada duna bona dosi de diglòssia. A més, shi observa un llenguatge ric amb ús de formes col·loquials i vives.
Més enllà de les fronteres estrictament valencianes, daquell període també conservem el testimoni de Joaquim Fiol i Estada (1782-1788) que, a Mallorca estant, va escriure un voluminós dietari en què presenta la vida i els costums palmesans de nals del XVIII, així com un retaule perfecte del món de les lleis daleshores, ja que fou membre de la baixa noblesa palmesana, catedràtic de Dret a la Universitat de Mallorca i un advocat de prestigi. El dietari només comprén un període de sis anys (1782-1788), fou recuperat per Antoni Pons durant la dècada dels anys trenta encara que no de manera íntegra i Carme Simó (2014) ha estat lencarregada de preparar-ne una nova edició. La castellanització imperant que, a poc a poc, anirà farcint la llengua nostrada és ben evident en aquest volum. De fet, el dietari del Dr. Fiol està escrit en un català molt castellanitzat, concís, encara que usat amb un registre formal i amb un lèxic ric (Simó 2014).
Així mateix, el lòleg Jordi Carbonell va posar en relleu la vasta producció de textos daquesta mena a lilla de Menorca, un testimoniatge excepcional i sense precedents dins el conjunt de la nostra literatura. Lèpoca setcentista menorquina fou batejada per Carbonell (2017: 176) com a «període menorquí de la literatura», atés el gran paper de lilla en les lletres catalanes. El seu criteri se sustentava en diverses qüestions: la llengua vernacla sensenyava a les escoles de lèpoca, sutilitzava en les corporacions públiques i semprava per a temes literaris, lingüístics, històrics i cientícs en la Societat Maonesa de Cultura, una acadèmia fundada insòlitament dins dun clima de declivi per a la llengua catalana després del triomf de Felip V. Un poc contra corrent, la societat menorquina maldava per mantenir lestatus ocial de la llengua catalana dins lilla; de fet, Carbonell (2017: 177) recorda que «ns el governador anglès sir Richard Kane, que la parlava, la utilitzava en moltes de les seves ordres i bàndols». Linvestigador ens il·lustra amb els següents dietaris escrits a Menorca a nals del XVII i principis del XIX: les Notícies antigues de lilla de Menorca, del sacerdot i dramaturg Francesc Mercadal; el Diari de Mahó, 1776-1826, de Joan Roca i Vinent; el Diari, 1774-1854, de Josep Sancho i ns i tot un publicat anualment, el Pronòstich diari, des del 1776 ns al 1837. Així mateix, rescata dietaris de corsaris, com el de Jaume Soler o el de Miquel Amengual.
Val a dir que a Catalunya també es produïren textos de gran valor literari. Un dels testimonis més rellevants fou el dietari de Rafael dAmat i de Cortada, baró de Maldà, titulat Calaix de sastre, en què sexplicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de lautor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres, del qual shan publicat fragments. Escrit entre el 1769 i el 1819, narra els successos de la Catalunya daleshores des de la perspectiva de la noblesa. El document supera lausteritat dels llibres de notes daquella època, en els quals només hi havia comptes i notes soltes. Al text, els escrits de caire circumstancial es barregen amb una dura crítica social. Al cap i a la , és un retaule en què lautor no sestà de reectir humorísticament les coses més quotidianes (el que menja, el que fa cada dia amb la seua família) alhora que descriu els costums catalans i relata els episodis festius i els viatges que fa. Tot això, amanit amb un to burlesc i subjectiu que converteixen el seu relat memorialístic en una mena de protoperiodisme costumista.
El canvi de segle fou paït de diferent manera en cadascun dels territoris, però el que resulta evident és que, cada vegada més, augmenta lús del castellà en la memorialística i hi disminueix lús del català. A Catalunya, entre els papers memorialístics en llengua vernacla que shi han pogut conservar, trobem diferents tipologies: llibres de comptes i notes soltes, com és el cas dautors com Fèlix Torres, Amat de Palou o Joan Geronés; llibres de notes i comptes familiar, com el de la família Mariscot de Camós (1846-1914); autobiograes, com les memòries dIsabel Piferrer (1814-1882); memòries barrejades amb autobiograa, com les de Pelegrí Casades, etc.1
Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o desdeveniments bèl·lics daquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari dIsidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.