Per entendre millor la trajectòria professional i artística de Pere Nicolau i limportant reconeixement posterior que ha tingut, és necessari canviar el nostre punt de vista a lhora dinvestigar la trajectòria personal i vital dun pintor. La historiografia anterior ha valorat Pere Nicolau mitjançant latribució dun gran nombre dobres, algunes de les quals, per simples raons cronològiques, ara sabem que no eixiren del seu obrador. És cert que entre 1399 i 1408 lactivitat del seu taller fou important, però ¿com podem demostrar el paper destacat de Pere Nicolau? Les obres conservades són la font més important per a conèixer el valor dun pintor, però per als segles medievals aquest punt de vista no és difícil; shan conservat poques obres, i a més el caràcter artesanal de lactivitat artística fa molt complexa la tasca de diferenciar individualitats entre els artistes coneguts. Per tant, és primordial reconstruir la història individual dun artista des del context social i professional en què es mou. Així doncs, farem visible la significació de Pere Nicolau en donar a conèixer no sols les obres, documentades o atribuïdes, sinó que, a més, ens aproximarem a aquells per a qui treballà, els espais on varen ser contemplades, lorganització del seu obrador dins el conjunt de la ciutat i els altres professionals amb qui col·laborà o als quals ensenyà lofici. Aquesta mirada, podríem dir-ne polièdrica, a lobra dun pintor ens ajuda a conèixer millor lartista i la seua obra.
Els darrers anys del segle XIV a la Corona dAragó són anys difícils. El creixement anterior, lexpansió econòmica dabans del 1348, es va veure frenada en la mesura que al camp la situació es radicalitzava, i lestancament dels negocis i el decreixement demogràfic arribava a les ciutats. Fam, pestes i guerres tindran greus conseqüències en la vida social, política i institucional de la segona meitat de la centúria. Dins el context de la Corona, el País Valencià, territori en expansió, marcarà certa distància dins el context general. La immigració farà créixer la seua població amb nobles, comerciants, menestrals o rodamons vinguts des daltres territoris de la Corona o darreu Europa. Tot i que lantic Regne de València era un territori en conflicte, un escenari on es posaven de manifest les friccions entre la monarquia i la noblesa, o entre el món cristià i les diferents minories religioses, no deixava de ser una terra promesa per a tots aquells que fugien de lenduriment de les condicions feudals provocades per la crisi. A les últimes dècades del segle XIV la població de la ciutat de València creixerà de manera espectacular, un creixement que serà afavorit per les institucions municipals.1
A més, el context europeu marcat pel cisma dOccident, protagonitzat per eclesiàstics destacats com Pere Martínez de Luna Benet XIII, Vicent Ferrer o Bonifaci Ferrer o la política mediterrània de la monarquia canviaran la dinàmica de la ciutat i posaran València en els circuits dEuropa. Nombrosos personatges presents o propers a la ciutat els últims anys del XIV viatjaren per les diverses corts europees. Sha insistit en el paper dAvinyó, seu papal, però Alfons I, duc de Gandia, o els seus fills passaren temporades a la cort francesa; els hereus de la Corona, Joan I i, després, Martí lHumà, coneixien i tenien contactes familiars i personals amb les corts de França i Borgonya. Els lligams familiars entre Castella i Aragó eren tan profunds com les enemistats territorials. No és gens estrany, per tant, que juntament amb la circulació de persones també ho feren les idees, els gusts estètics i, sobretot, els models i els artífexs que feien possible que gaudiren de la bellesa dels objectes, tots aquells que disposaven de recursos per adquirir-los.
A València, tot i ser un territori per construir des de la conquesta, lembranzida constructora no siniciarà fins que no acaben les guerres: va començar en un moment de fort endeutament de la monarquia i quan la noblesa, almenys aquella que shavia assentat a València, vivia més dels càrrecs que ocupava en la feble estructura administrativa que de les rendes de les seues senyories. Seran les ciutats i els seus estaments urbans els qui traçaran les línies per on havia de transcórrer el model territorial i social del nou regne. El territori valencià era, doncs, un territori de població escassa i mal distribuïda, concentrada bàsicament a la ciutat de València, i això significava que la disponibilitat de mà dobra especialitzada era limitada, una circumstància que també afectava el món dels oficis artístics.2
El marc espacial de la recerca se circumscriu a la ciutat de València, però sense deixar de banda que els obradors de pintura sorgits cap al 1400 i, de manera especial, lobrador de Pere Nicolau seran els focus de difusió de les formes internacionals a altres terres de la Corona dAragó i Castella. El limitat període documentat de Pere Nicolau mor en 1408, quan a penes lestil havia iniciat la seua difusió no impedeix que la seua tasca com a mestre fóra molt reconeguda i els seus deixebles foren, més endavant, els caps dels obradors de pintura que enllaçarien amb la introducció del posterior corrent hispanoflamenc.
Des de la perspectiva temporal, la recerca documental abraça des del 1387, uns anys abans de la primera notícia coneguda fins ara sobre Pere Nicolau, fins al 1410, uns pocs anys després de la seua mort. En certa manera, la proposta defuig els problemes atributius per preocupar-se més pels aspectes socials de la producció artística.
Lenfocament vol anar més enllà descriure la biografia del pintor i pretén dibuixar, mitjançant la seua trajectòria vital i professional, un retaule valga la paraulaen el qual queden reflectits els diversos elements que intervenen entorn de la producció artística de Pere Nicolau i el seu obrador, més enllà dels problemes destil i de les atribucions. A més, sha procurat inserir els esdeveniments que marcaren la seua vida en un procés més ampli, la gènesi i difusió de lestil internacional a València. La investigació que hem dut a cap ha intentat, per mitjà de lanàlisi dels àmbits de treball, els clients i els col·laboradors de Pere Nicolau, donar una explicació més rica i ampla de la producció artística baixmedieval a la ciutat de València a la fi del segle XIV i els primers anys del segle XV.
Aquest interès per Pere Nicolau no és nou. Nombrosos estudiosos amb anterioritat lhavien donat a conèixer i havien estudiat la documentació relativa a les seues obres. A més, Nicolau era, fins fa poc, lúnic pintor daquesta etapa, linternacional, en qui era possible fer coincidir un document amb una obra conservada. Per ell shavien interessat estudiosos estrangers com Mayer o Post. Leandro de Saralegui, en les seues primeres publicacions, ja mostrava interès per escriure una monografia sobre Pere Nicolau, considerat un dels pintors més rellevants a València cap al 1400. Aquest investigador va mamprendre una sèrie darticles sobre la pintura medieval valenciana, el que aleshores sanomenaven els «primitius» valencians, però els seus treballs mai no varen ser publicats en format de llibre. Linterès pel tema li venia tant pel càrrec que ocupava al Museu de Belles Arts com per una tradició anterior, interrompuda per la Guerra Civil, de recuperació i interès pel passat medieval que havien encetat erudits locals vinculats a la Renaixença valenciana.
A més de Saralegui, destaca limportant tasca de José Sanchis Sivera, canonge de la Seu i autor dun llibre fonamental per a lart valencià, La catedral de Valencia (1909), que, juntament amb la publicació de Pintores medievales en Valencia (1930), constituïen fins fa poc el corpus documental bàsic en lestudi de lart medieval valencià. La tasca divulgativa de Sanchis Sivera va ser continuada amb les recerques de Cerveró Gomis fins als anys setanta i completada amb les recents publicacions de Company, Aliaga i Tolosa. En el present treball presentem els aspectes historiogràfics i documentals en un annex final amb la intenció de fer més fluida la lectura de la trajectòria professional de Pere Nicolau.