Els articles aplegats en aquesta primera part són articles de premsa que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació amb una certa regularitat. Una tria, com deia, feta amb un criteri totalment subjectiu que és la característica compartida entre el periodisme dopinió i lassagisme literari el terreny de frontera en què em moc amb més comoditat expressiva. He volgut separarar-los explícitament de tres articles més llargs, de caràcter diguem-ne més acadèmic, per diverses raons. En primer lloc, perquè la mateixa dimensió de lescrit exigeix un altre model de lectura potser més atent i reposat que els primers. En segon lloc perquè la meua intenció a l´hora descriurels també era diferent. Però nhi ha una tercera, definitiva. El to de denúncia dels primers es complementa, en el fons, amb una proposta programàtica, que és, en definitiva, leix vertebrador de la segona part. Vull insistir en això: una proposta programàtica. Dací que els haja agrupat sota un rètol que, per a mi, també té un valor doble: Un país possible a lEix Mediterrani. Aquest enunciat ja evidencia un cert optimisme de la bona voluntat gramsciana que vull reivindicar més enllà del complementari pessimisme de la intel·ligència. Els estats dànim no resolen cap problema social ni polític. Però larticulista no és de pedra i està també sotmés a les circumstàncies en què viu. Aquest títol Un país possible a leix mediterrani és també un homenatge a dos llibres, imprescindibles, des del meu punt de vista personal, en lelaboració dun discurs diguem-ne valencianista i modernitzador del País Valencià: El País Valencià a lEix Mediterrani, de Rafael-Lluís Ninyoles (LEixam Edicions, 1992) i Un país possible. Identitat valenciana i modernització, dAdolf Beltran (LEixam Edicions, 1994), dos bons amics amb qui, durant anys, he compartit preocupacions i també esperances cíviques.
Vull pensar que, en el fons, presente als lectors el meu diagnòstic particular, tan parcial com vostès voldran, de la situació valenciana i les seues connexions amb lespanyola (massa per al meu gust) i la catalana (massa poques, també per al meu gust). Puc estar equivocat. Però em fa lefecte que, amb la nova situació recentralitzadora espanyola i el sobiranisme sense retorn de Catalunya, el País Valencià ha entrat en una fase diferent a les que hem viscut les darreres dècades. No tinc el do de lendivinalla, i tampoc no és el cas. Però, certs indicis fan pensar que el projecte de lespanyolisme caspós reviscolarà entre nosaltres amb diferents marques i denominacions dorigen. I també que nosaltres haurem de prendre una via o un altra. La majoria dels meus papers insisteixen que la nació és més un fet social que polític, que entenc sí, jo ho entenc així que el rovell de la nació és la societat civil i no les seues suposades estructures destat. Al meu entendre, els nacionalistes valencians tenim per davant ni més ni menys que el projecte de construcció daquesta societat civil viva i dinámica que altres forces sesforcen a destruir. Una construcció de la societat civil imprescindiblement lligada a una estructura de la comunicació mediada compartida amb la resta dels Països Catalans. Aquests dos objectius em semblen les pedres angulars des don albirar alguna mena de futur per al nostre passat. Així ho desitge, i segurament per això mateix escric. Si lamable lector vol acompanyar-me en aquest camí vital que constitueix el llibre, jo em sentiré desvanit. Si, a més, leventual lectura provoca alguna mena de reflexió o examen de consciència, que hauria dit Joan Fuster millor que millor. Amb aquesta voluntat explícita van ser escrits al seu dia i amb aquesta esperança els publiquem ací.
TONI MOLLÀ
Massalfassar, lHorta Nord, juny de 2014