En definitiva, «en una època sense certeses (Bauman), més plena de riscos (Beck) i complexa i canviant (Luhman) que mai», com tan encertadament resumeix Toni Mollà el nostre temps, opinar com afirmava Fuster «és ensenyar el cul». I no hi ha dubte que, per als amics de Toni, entre els qui mhi compto, Mollà ensenya la seva ànima civil. Mentre que, per als seus enemics, els seus articles potser ensenyen lorella. Tant se val. Perquè un opinador bo és un creador didees i de propostes, i als artistes sels ha de jutjar per la seva obra i no per la seva vida.
JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART
Catedràtic de Periodisme a la Universitat de València
Justificació
El llibre que els faig a mans, amables lectors, és un recull darticles. Però, ho subratlle des dací mateix, vull pensar que es tracta dalguna cosa més que un simple aplec de papers més o menys amortitzats pel pas del temps. És, de fet, una tria dentre moltes desenes darticles que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació al tall dallò que els periodistes anomenem lactualitat. Els hem datat a peu de pàgina precisament perquè el lector es faça càrrec del context que va provocar aquell escrit i en aquella data. Diríem que es tracta, dacord amb la nomenclatura més o menys acadèmica, dun llibre de periodisme dopinió.
Ara bé, si matrevisc a ordenar aquest seguit darticles i publicar-los en format de llibre és perquè pense que la lectura conjunta ressegueix un fil conductor uns fils conductors, ben mirat que permeten entreveure no solament les obsessions del periodista, sinó i això és el que compta un feix de temes que constitueixen lespinàs de les preocupacions públiques socioculturals, econòmiques i polítiques duns anys viscuts per larticulista ordinador en mà. El lector atent podrà seguir fàcilment aquests fils. Hi trobarà també repeticions, que potser hauríem dhaver esborrat. Crec, tanmateix, que això hauria estat joc brut. He preferir deixar-les. Les repeticions mateixes en els temes, en lestil, en les citacions recurrents, etc. subratllen les meues dèries i també les meues creences. La reiteració i la paciència són inexcusables per a aquells que no ens resignem a deixar pasar avall les conviccions compartides. Joan Fuster, un gran articulista un gran periodista dopinió, solia dir que «conviccions se nhan de tenir, però poques». El repàs daquest recull darticles em fa veure que algunes de les meues vénen de lluny i que els anys no fan sinó reforçar-les. Potser algú també hi trobarà alguna contradicció. No puc descartar-la. El temps no passa debades per a ningú. Només vull constatar-ho. No em sent orgullós ni men pededisc: les coses han anat daquesta manera. Hi ha articulistes que potser tenen més obertura de temes, més versatilitat temàtica. Cadascú és fill duna mare, dun temps i unes circumstàncies. Les meues preocupacions diguem-ne públiques, que són les que mimporten ací, són les que són. En primer lloc, hi ha els meus sentiments ambivalents davant de lactivitat política. Duna banda, la importància de la política com a eina de govern de les societats per damunt daltres poders com ara el militar, leconòmic o el religiós. De laltra, la desconfiança que em genera dia rere dia la seua pràctica real i concreta. La pràctica de la política realment existent, vull dir. També hi ha la preocupació per les limitacions de la mateixa política en un món en què les grans corporacions empresarials, posem per cas, influeixen en una mesura fora mida en les nostres vides. Per damunt, com dic, dels rituals democràtics tradicionals com ara les eleccions. No cal ni dir que la creixent promiscuïtat entre aquestes corporacions empresarials i els altres poders que hem esmentat adés és una altre dels temes sobre els que insistisc al llarg dels articles. Finalment, la contracció de lespai públic (del físic i del mediat) i la destrucció planificada i sistemàtica de lEstat del Benestar de manera inexorable són temes lligats, majoritàriament, a les meues preocupacions sociopolítiques.
Una bona part dels articles es refereixen o parteixen dexperiències valencianes. No podia ser duna altra manera. El País Valencià és el lloc del món on he viscut, llevat dalguna temporada, i on visc. És comprensible, en conseqüència, que siga làmbit primer de les meues preocupacions territorials, socials, culturals, econòmiques i polítiques. El llibre, però, vull deixar-ho clar també des del principi, no és un altre llibre sobre el País Valencià com a tema. No sóc un «valencianòleg», sinó un articulista que pensa i escriu des del seu tros de món: que intenta reflexionar, amb la caixa de ferramentes de què disposa el seu coneixement, sobre lentorn específic del seu país, però alhora sobre lentorn general en què es mou. El País Valencià no és un territori autàrquic, sinó lligat a tota mena de fluxos glocals que en determinen lestructura social, cultural i política. I, per tant, les nostres vides.
He dividit el llibre en dues part complementàries. La primera porta el títol dun dels articles: La desconneixó valenciana. Es tracta duna peça publicada al Periódico de Catalunya a propòsit del tall de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Però, aquell article és, alhora, una metàfora del procés de desconnexió social que va patir el projecte diguem-ne progressista, per entendrens, ja fa molts anys al País Valencià. Seria molt fàcil de dir que aquesta desconnexió va arribar amb el Partit Popular al govern de les institucions valencianes el 1995. De fet, en algun moment, vaig tenir la temptació que el recull darticles abastara només aquesta época popular que tant dura. Però això també hauria estat una trampa. Amb el lector i amb mi mateix. Letapa popular ha estat i és! devastadora per al País Valencià, en efecte. Potser un punt de no-retorn en molts aspectes. Però lèpoca socialista anterior no va ser tampoc per a llançar coets. I deixem-ho així. Només vull que quede clar el meu punt de partida. Linici de la desconnexió valenciana, tal com jo lentenc, és anterior al 1995. Per això mateix he volgut iniciar el llibre amb un article vell Modernitat en què jo mateix ja descarregava el meu desacord contra el projecte sociocultural que impulsava la Generalitat socialista del País Valencià. Un projecte modernitzador en les infraestructures, però conservador i en molts casos coent i antivalencianista en els aspectes discursius, i que, en molts aspectes, va preparar el camí perquè el Partit Popular arribara a les institucions amb lhegemonia cultural amanida i a punt. No vull enganyar-me, i no vull enganyar el lector, perquè aquest és també un dels fils del llibre: la política valenciana de lèpoca democràtica (!) sempre ha anat contra el projecte de país. Un projecte de país gestat en el tradofranquisme i que sempre he entés com la cosmovisió moderna i valenciana que havíem imaginat com a utopia mobilitzadora. No és cosa tampoc de buscar els enemics en lexterior. Sempre han estat entre nosaltres, els valencians. Sempre hem sigut nosaltres, els valencians. He dit en alguna ocasió que el socialisme valencià realment existent va ser cómplice del blaveram reaccionari. Ho mantinc i espere que men desdiuran si tornen a governan. Ho espere amb candeletes que men desdiguen, vull dir. Finalment, la desconnexió es referia i es pot referir a molts altres aspectes, que el lector sabrà ordenar dacord amb les pròpies expectatives i preferències. Una desconnexió material de les infraestructures bàsiques. Una desconnexió del projecte valencianista tradicional representat per allò que entenem pel fusteriarisme, amb perdó. I, finalment, una desconnexió de la modernitat entesa com a projecte moral de regeneració sociocultural del país. Tot això impulsat per la indigència intel·lectual més absoluta, característica bàsica de la dreta rupestre que patim. No debades antiintel·lectualisme i tradicionalisme ranci en són dues de les característiques principals. La nostra concepció de la identitat col·lectiva és, per això mateix, lantítesi mateix: antiessencialista i oberta, un projecte de futur en què tenen lloc totes les voluntats davanç democràtic. Un projecte de cohesió social imprescindible en un món cada dia més interdependent i immergit en canvis accelerats en totes les seues esferes. Actuacions dels governs públics com ara els exercits davant de laccident de metro de València, la desfeta i venda del sistema financer valencià, el tancament de RTVV o la desconnexió de les emissions de Catalunya Ràdio travessen totes les ratlles de la decència política i entren en el terreny de la perversió moral i del sadisme institucional. Una desconnexió valenciana lobjectiu de la qual és fer del País Valencià una terra de ningú un no mans land desproveïda de connexions exteriors i amb múltiples escissions interiors. Una província, en definitiva. Espanyola, per descomptat. Derrotada i sotmesa com lexèrcit republicà, segons el ban franquista de l1 dabril de 1939. Genuflexa, dacord amb la terminología fusteriana.