I això malgrat els esforços dels consellers valencians per a agradar al famós predicador, perquè després dordenar la construcció dels tres primers entremesos o «roques» els de la «Divisa del Senyor Rey», de «les Set Cadires» i de «les Set Edats», el 25 de gener li afegiren un més amb «la visió que veeren sent Domingo e sent Francesch ab les tres lances denotants la fi del món»,11 és a dir, la visió apocalíptica que havia empentat sant Vicent a iniciar la seua predicació itinerant, la representació de la qual seria endavant anomenada al nostre llibre de comptes com «Lo entramés de mestre Vicent».12 Es tracta, sens dubte, duna de les més insòlites mostres de devoció cap a un personatge religiós viu que podem trobar en aquesta època, i hi podem intuir un desig de congraciar-se amb linfluent paisà que tant dascendent tenia sobre el rei, en un període especialment confús i perillós.
Més endavant veurem com es va plasmar concretament aquest panegíric del dominicà, però abans volem destacar una altra peculiaritat de lentrada de Ferran dAntequera, que consistí en una arenga o discurs al rei, que li va ser encarregada a ladvocat de la ciutat, Joan Ferrando, el 13 de març de 1413.13 Malauradament no sabem quin va ser el contingut daquella dissertació, i lescarit encàrrec del consell no dona cap pista sobre si el to devia ser reivindicatiu o encomiàstic, però és interessant el concepte de diàleg, de comunicació dun missatger al nou sobirà, i el mateix apel·latiu d«arenga» que recull el manual de consell fa pensar en una mena de recordatori al monarca dels seus deures, que no tornarà a repetir-se mai més en posteriors recepcions.14
Tampoc no podem pensar, per altra part, en un discurs massa «agosarat», quan comprovem que les autoritats municipals valencianes van ser molt més submisses amb Ferran dAntequera que amb els seus antecessors. Contrasta fins i tot lactitud dels consellers davant Martí lHumà, a qui li demanaren en 1402 que concentrés en un sols dia la seua entrada i la de la seua dona per estalviar despeses, amb la carta que li enviaren a Ferran I quan estava a punt deixir de Barcelona, informant-lo dels seus desitjos de fer tres entrades successives: el primer dia per a ell, el següent per a la reina i el tercer per al primogènit.15 Les condicions econòmiques, per descomptat, no havien canviat tant en deu anys, però sí les polítiques, que ara obligaven a guanyar-se especialment el favor del visitant. No caldria tampoc oblidar les mateixes circumstàncies internes de la ciutat, que molt probablement aconsellaren donar cabuda a totes les faccions en els llocs més destacats de la processó cívica, es a dir, portant els bordons del pal·li de lhoste reial en el lloc més important de cada seguici. Així tres pal·lis, amb dotze bordons cadascú, equivalien a trenta-sis personalitats locals satisfetes, i a més possibilitats desquivar els enfrontaments en una ciutat on encara les bandositats ensagnaven els carrers.
Es va decidir, per tant, confeccionar aquells tres dossers portàtils de draps imperials en tres colors carregats de simbolisme: el del rei seria vermell, emblema del poder monàrquic; el de la reina blanc, de la puresa femenina; i el del primogènit verd, del futur i lesperança.16 Tots tres costaren 2.595 sous, mentre els regals en forma de vaixelles dargent a la família reial suposaren altres 50.353 sous i 4 diners, quantitats realment importants, que caldria afegir al cost dels entremesos, el qual pujà a altres 65.377 sous i 6 diners.17 Lobsequi als monarques degué ser vist per tant com una inversió rendible per a la ciutat, i el caire reivindicatiu va restar confinat a altres escales menors i un tant sorprenents. Per exemple, quan pel gener de 1413 el consell municipal va demanar el concurs dels diversos oficis de la ciutat en la recepció, els barbers respongueren que es vestirien i tractarien de fer un entremès «dients que són artistes i no menestrals». La cerimònia de lentrada era aprofitada així com un aparador ideal on reclamar un nou estatus gremial per al col·lectiu davant tota la multitud i el mateix rei.18
Junt als barbers-cirurgians, altres dos corporacions plantejaren la possibilitat de construir els seus propis entremesos: els argenters i els pellissers, aquests últims «ab qualque ajuda de la ciutat», però no sabem si finalment portaren a terme les seues intencions. En tot cas, el gruix del seguici cerimonial va estar planificat i subvencionat pel municipi amb la intenció descenificar un missatge coherent. Pel que sembla, hi hagué un «cap pensant» que va donar les pautes per a les escenes dels entremesos, literalment, segons diu el llibre, els va «ymaginar», alhora que va escriure les cançons que devien entonar els fadrins que hi anaven pujats: es tracta del prevere mossèn Joan Sist, a qui li pagaren pels seus serveis 330 sous,19 i en qui hem de veure a ú daquells clergues, normalment anònims, que van ser els veritables artífexs intel·lectuals de les obres artístiques del gòtic, valent-se dels seus sòlids coneixements teològics i de grans dosis de fantasia.
Sist, o els mateixos dirigents locals, devien conèixer molt bé en tot cas lafició per lemblemàtica, especialment religiosa, del nou monarca, i hem de suposar alguna connexió amb els organitzadors dels alambinats espectacles que es desplegarien davant dell durant la seua coronació a Saragossa l11 de febrer de 1414. O bé segurament tots coneixien de sobres la parafernàlia simbòlica que més agradava al dAntequera, perquè la temàtica dels entremesos va ser molt semblant en ambdós casos, i és impossible parlar dimitació quan els dos portaven molt de temps preparant-se. Daltra part el tràfic dinformació entre ciutats per a lorganització daquests esdeveniments, amb la cort reial com a mitjancera de vegades, està de sobres provada, quan per a aquesta mateixa coronació el rei va demanar al consell de València part de latrezzo dels àngels de la processó del Corpus.20
Es fa, en tot cas, extraordinàriament difícil a partir de les disperses dades que donen els comptes saber amb precisió com eren aquells entremesos, i fins i tot és complicat esbrinar quants i quins desfilaren. Com ja sha dit, la proposta inicial del consell va ser que es construiren tres daquests carros,21 als qual més tard es va afegir el de «Mestre Vicent». Tanmateix les anotacions de despeses fan referència a tota una sèrie descenificacions diferents «La Roda dels VII Planetes», «La Torre», etc. que poden portar a error, i que feren afirmar per exemple a Francesc Massip que es construiren sis entremesos.22 En realitat, la forma més fiable de saber quins elements van compondre realment lentrada és a través de les planes del llibre que recullen els dies concrets de lentrada, on senumeren les representacions mòbils que circularen pels carrers de València i fins i tot les persones que tiraren delles. Doncs bé, segons aquestes anotacions no van ser ni quatre ni sis els entremesos, sinó cinc, concretament els del «Verger»; la «Torre»; les «VII Cadires»; les «VII Edats» i el de «Mestre Vicent».
Així, el primer que crida latenció és laparent desaparició de lentremès de la «Divisa del Rei». Tanmateix sí que existeix almenys una al·lusió a ell en el nostre llibre quan sencarregaren per a la seua construcció diverses peces metàlliques al ferrer Jaume Alòs. Què va passar doncs? El projecte inicial de dedicar un daquests cadafals rodants a la «Divisa» del nou monarca ens endinsa en lunivers cavalleresc i romàntic de les corts baixmedievals, i es relaciona amb una de les peces que va lluir en la festa de la coronació de Ferran a Saragossa: l«Entremès de la Gerra de Santa Maria». Aquest ingeni constava duna gerra giratòria amb lliris blancs, símbol de la puresa de la Mare de Déu, i un griu, animal imaginari dels bestiaris, meitat àliga (el cap i les ales) i meitat lleó (el cos), que ajuntava així les dues reialeses, la del cel i la de la terra, i encarnava també la ferocitat contra els infidels. Ferran dAntequera havia instituït aquests dos elements com la seua divisa personal el 1403 a Medina del Campo, remuntant-se a un vell orde cavalleresc fundat per Garcia Sánchez III de Navarra en 1044, i per tant eren uns emblemes coneguts per tots abans de lentronització daquest poderós personatge, i que cercaven sacralitzar-lo a través de referències religioses i al·legòriques.23