Documents de la pintura valenciana medieval i moderna
.IV.
Llibre de lentrada de Ferran dAntequera
f onts històriques valencianes
57.
Documents de la pintura valenciana medieval i moderna
.IV.
Llibre de lentrada de Ferran dAntequera
Edició a cura de
María Milagros Cárcel Ortí
Juan Vicente García Marsilla
f onts històriques valencianes
Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© María Milagros Cárcel Ortí i Juan Vicente García Marsilla, 2013
© Daquesta edició:
Universitat de València, 2013
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Detall del «Retaule de larquebisbe Sancho de Rojas»,
obra de Juan Rodríguez de Toledo. Catedral Metropolitana de Toledo
Maquetació: Inmaculada Mesa
Edició digital
Estudi introductori
Albira el dia 30 de juny de 1412. Un missatger acaba darribar a València des del castell de Casp, on estaven reunits els compromissaris aragonesos, catalans i valencians a la recerca dun nou sobirà. Són bones notícies. La Corona té un nou propietari: el poderós Ferran dAntequera, regent de Castella. Una multitud, encapçalada pel Parlament del Regne i pel bisbe Hug de Llupià, es reuneix a la catedral i entona com a acció de gràcies un Te Deum. Doblen les campanes, ressonen trompetes i tota mena dinstruments, i la bandera del candidat victoriós és alçada mentre el poble mostra la seua alegria ballant pels carrers.1
Aquesta va ser, almenys, lafalagadora imatge que els regidors municipals de València li oferiren al nou monarca en una carta en què el reconeixien com a «nostre ver rey, príncep e senyor». Una carta en la que no deixa de traspuar tanmateix una certa prevenció davant lelecció dun aspirant al tron que no havia estat, precisament, el favorit de la majoria de la població, però del què esperaven ser «sàviament regits, benignament tractats, justament senyoreciats e legudament prosperats», i al que tot seguit invitaven a visitar la ciutat per a prendre possessió della i jurar els Furs.
En novembre daquell any Ferran dAntequera feia la seua triomfal entrada com a rei a Barcelona, laltra ciutat que havia presentat més reticències a lentronització del castellà, i que, això no obstant, el va rebre amb tot un desplegament festiu i bells entremesos dels què sen feien ressò els consellers valencians poc després.2 Allò va acabar de convèncer els jurats de València que ells també devien preparar al Trastàmara una recepció que no deixara dubtes sobre la fidelitat de lurbs a la nova dinastia. Així, pel mes de desembre es prenien les primeres decisions per tal dorganitzar la solemne arribada del rei Ferran, dedicant en exclusiva la drassana que es trobava a linterior de la ciutat aproximadament on avui hi ha el jardí del «Parterre» a la construcció dels entremesos que havien de participar en la festa.3 Tres setmanes més tard, ja començat lany 1413, el Consell de la ciutat nomenava Jaume de Celma, ciutadà, com a dispenser al càrrec de totes les despeses ocasionades per lentrada del monarca, i entre les seues obligacions hi hauria la de portar els comptes dels diners que passaren per les seues mans, i sotmetres finalment a la inspecció del racional, lautèntic auditor de la institució municipal.
El resultat daquella gestió és el llibre que ací rescatem i transcrivim, loriginal del qual es troba a lArxiu Municipal de València dins la sèrie Claveria Comuna, Llibres de Comptes, amb la signatura O-6. Es tracta dun gruixut volum de 250 folis dedicat tot ell als afers de la recepció de Ferran dAntequera, la seua dona Elionor dAlburquerque i el primogènit i duc de Girona, el futur Alfons el Magnànim. Segueix la praxi que shavia iniciat amb lanterior entrada reial, la de Martí lHumà, quan per primera vegada el municipi es va encarregar directament de lorganització dels cerimonials, sense delegar en els oficis com shavia fet abans, i constitueix alhora el reflex duna experiència creixent en lorganització daquests esdeveniments solemnes.4 En efecte, front al llibre de comptes de lentrada del rei Martí, que es va publicar amb el número II a aquesta mateixa col·lecció,5 el del seu successor immediat presenta una ordenació més senzilla i clara, disposant al capdavant els ingressos registrats per Jaume de Celma, sobretot per assignacions dels clavaris municipals, i a continuació les despeses, primer en salaris dels artesans que hi treballaren, i després en materials fusta, claus, draps, peces de ferro, pigments per als pintors, etc.. Al final, un quadernet solt, escrit per dues mans diferents, recull les àpoques o rebuts de les principals despeses.
En tot cas, allò que resta ben palés és que lorganització de la festa va ser un afer exclusivament municipal, dissenyat i subvencionat per la ciutat de València, que fou la que decidí oferir-la al rei obrint-li les portes de lurbs i acceptant-lo com a sobirà. Els monarques fins i tot solien desconéixer almenys una part dels actes que les ciutats els anaven a brindar, en tant lefecte de sorpresa era molt important per tal de delitar els regis visitants. Així doncs, és molt discutible, com ja han raonat alguns autors, que aquests cerimonials es puguen considerar com a pròpiament reials, i Miguel Raufast arriba a preferir per a ells la denominació de «pràctiques de recepció urbanes» més que la tradicional d«entrada reial», donant així el protagonisme als veritables arquitectes de tota la tramoia festiva, que eren els dirigents locals.6 És per això que, a poc a poc, les ciutats anaren creant la seua pròpia tradició cerimonial fent servir lexperiència de passades recepcions per a futurs esdeveniments semblants. Es crearen així autèntiques consuetes tal i com les ha anomenades Vicente Adelantado, que codificaven detalladament com devien fer-se aquestes celebracions.7 Però sobre aquesta base de tradició municipal no devem oblidar que en cada arribada dun nou monarca, o dun personatge de la família reial, les circumstàncies polítiques, la conjuntura en definitiva, era distinta, i que el protocol específic que sacabava pactant, en absolut innocent, era conseqüència de lequilibri puntual de forces entre corona i ciutat, i de la negociació que sestablia entre ambdues parts.8
En el cas concret que ens ocupa, la tensió dun estat de guerra civil oberta que havia estat el període posterior a la mort del rei Martí, el conegut com a «Interregne», va marcar el tarannà de la visita del nou sobirà elet. Els jurats de València sentiren la necessitat de «guanyar-se» al dAntequera escenificant tot un acte dexaltació de la seua persona, i hagueren de fer-ho en un ambient no del tot favorable al castellà. Notem, per exemple, que aquesta és lúnica ocasió en què el consell va haver damenaçar en una crida pública amb penes pecuniàries de dos-cents florins tota una fortuna a aquells que no volgueren participar en les «alegries» per lentrada del monarca.9 La dita crida es va publicar el 22 dabril de 1413, estant a València el gran valedor del Trastàmara, sant Vicent Ferrer, que acabava de predicar els seus famosos sermons de Quaresma. Tanmateix, a penes cinc dies més tard, el dominicà sen va anar, segons sembla molt decebut dels resultats de la seua campanya pro-Ferran dAntequera, fins al punt que la tradició, posada per escrit al segle XVII per Francesc Diago, afirma que va prometre no tornar mai més a la seua terra, pronunciant la frase «Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos!», i espolsant-se les espardenyes per tal de no endur-sen ni la pols de la ciutat.10