Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o dhora experimentarem les conseqüències daquesta falta de bona voluntat per part dels que sadapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol daquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.
Analitzar els altres és, en realitat, una expressió de les nostres pròpies necessitats i valors
És important no confondre els judicis de valor amb els judicis morals. Tots fem judicis de valor sobre les qualitats que valorem a la vida, com ara lhonestedat, la llibertat o la pau. Els judicis de valor reflecteixen les nostres creences sobre com es pot ser més útil a la vida. Fem judicis morals sobre les persones i els seus comportaments quan no fan costat als nostres judicis de valor; per exemple: La violència és dolenta. Les persones que maten altres persones són malvades. Si ens haguéssim criat fent servir un llenguatge que facilités lexpressió de la compassió, hauríem après a articular les nostres necessitats i valors directament en comptes dinsinuar un error quan alguna cosa no shi adiu. Per exemple, en comptes de la violència és dolenta, podríem dir: Em fa por que es recorri a la violència per resoldre els conflictes; jo valoro lús daltres mitjans en la resolució dels conflictes humans.
La relació entre el llenguatge i la violència és el tema dinvestigació del professor de psicologia O. J. Harvey, de la Universitat de Colorado. Linvestigador va agafar mostres aleatòries de passatges literaris darreu del món i va estudiar la freqüència daparició de les paraules que classifiquen i jutgen les persones. Lestudi mostra una alta correlació entre lús daquestes paraules i la freqüència dincidents violents. No em sorprèn que en les cultures en les quals les persones pensen en termes de necessitats la violència sigui considerablement menor que allà on les persones setiqueten les unes a les altres com a bones o dolentes i creuen que els dolents mereixen ser castigats. Als Estats Units, en tres de cada quatre programes de televisió emesos en horari infantil lheroi mata o apallissa altres persones. Típicament, aquesta violència constitueix el clímax del programa. Els teleespectadors, als quals sha ensenyat que els dolents mereixen ser castigats, experimenten plaer davant la violència.
Classificar i jutjar les persones promou la violència
A larrel de gran part (o possiblement tota) la violència ja sigui verbal, psicològica o física, entre membres de la família, entre tribus o nacions... hi ha una manera de pensar que atribueix la causa del conflicte a lactitud equivocada de ladversari, amb la corresponent incapacitat de pensar en un mateix i en els altres tenint en compte la nostra vulnerabilitat, és a dir, el que podem estar sentint, tement, desitjant, trobant a faltar, etc. Vam ser testimonis daquesta perillosa manera de pensar durant la Guerra Freda. Els nostres líders consideraven lURSS un imperi del mal obstinat a destruir lestil de vida nordamericà. Els líders soviètics es referien als habitants dels Estats Units com a opressors imperialistes que intentaven subjugar-los. Cap de les dues parts reconeixia la por que samagava darrere daquestes etiquetes.
LES COMPARACIONS
Un altre tipus de judici és lús de comparacions. En el seu llibre Com ser un perfecte desgraciat, Dan Greenburg demostra a través de lhumor linsidiós poder que pot exercir sobre nosaltres el fet de pensar en termes de comparació. Lautor sosté que si els lectors tenen un desig sincer de fer que la seva vida sigui desgraciada, poden aprendre a comparar-se amb altres persones. Lescriptor proposa diversos exercicis per a qui no estigui familiaritzat amb aquesta pràctica. El primer inclou imatges de cos sencer dun home i una dona que encarnen lideal de bellesa física segons el cànon mediàtic actual. Es demana als lectors que es prenguin les mesures del cos, les comparin amb les dels atractius espècimens de les imatges i observin les diferències.
Aquest exercici produeix lefecte promès: comencem a sentir-nos desgraciats tot just començar a fer comparacions. Quan pensem que ja no podem estar més deprimits, girem el full i descobrim que aquest primer exercici no era sinó un simple escalfament. Com que la bellesa física és relativament superficial, Greenburg ens dona a continuació loportunitat de comparar-nos en alguna cosa realment important: els èxits. Lautor recorre a la guia telefònica per proporcionar als lectors cinc individus a latzar amb els quals comparar-se. El primer nom que diu que ha trobat a la guia telefònica és el de Wolfgang Amadeus Mozart. Greenburg passa llista a les llengües que parlava Mozart i les principals obres que havia compost quan tot just era un adolescent. Aleshores lexercici demana als lectors que pensin en els seus propis èxits fins al moment actual de la seva vida, els comparin amb el que Mozart havia aconseguit als dotze anys i observin les diferències.
Les comparacions són un tipus de judici
Inclús els lectors que no es recuperen mai de la dissort autoinduïda per aquest exercici poden veure fins a quin punt aquesta manera de pensar bloqueja la compassió, tant cap a un mateix com cap als altres.
LA NEGACIÓ DE LA RESPONSABILITAT
Una altra classe de comunicació que aliena de la vida és la negació de la responsabilitat. La comunicació que aliena de la vida disminueix la consciència que som responsables dels nostres propis pensaments, sentiments i accions. Lús de lexpressió haver de, com ara a hi ha coses que haig de fer, magradin o no, que tant sovinteja, il·lustra la manera com la responsabilitat personal de les nostres accions pot quedar enterbolida per aquest tipus de discurs. Lexpressió fer sentir, com quan diem em fas sentir culpable, és un altre exemple de la manera com el llenguatge facilita la negació de la responsabilitat personal pels nostres propis sentiments i pensaments.
Hannah Arendt, en el seu llibre Eichmann a Jerusalem, que documenta el judici per crims de guerra a loficial nazi Adolf Eichmann, cita les paraules dEichmann quan explicava que ell i els seus col·legues oficials tenien un terme propi per referir-se al llenguatge de negació de responsabilitat que feien servir. En deien Amtssprache, que es podria traduir més o menys com a llenguatge doficina o argot burocràtic. Per exemple, si els preguntaven per què havien dut a terme una determinada acció, la resposta era: Ho havia de fer. Quan els preguntaven per què ho havien de fer, les respostes eren: Eren ordres dels superiors, era la política de lempresa, era la llei.