Afortunadament, vaig ser capaç de concentrar latenció en el que aquell home sentia i necessitava. En aquest cas tenia algunes pistes. De camí cap al camp de refugiats havia vist diverses bombones de gas lacrimògen buides que havien estat llançades al camp la nit anterior. En cada bombona es distingia clarament la inscripció Fabricat als Estats Units. Sabia que els refugiats sentien molta ràbia contra els Estats Units perquè havien proporcionat a Israel gas lacrimògen i altres armes.
Em vaig dirigir a lhome que mhavia dit assassí:
MBR:Està enfadat perquè li agradaria que el meu govern fes servir els seus recursos de manera diferent? (Jo no sabia si la meva suposició era encertada, però el meu esforç sincer per connectar amb el seu sentiment i la seva necessitat era crucial).Home:Doncs és clar que estic enfadat! A vostè li sembla que necessitem gas lacrimògen? El que necessitem és clavegueram, no pas el seu gas lacrimògen! Necessitem habitatges! Necessitem tenir el nostre propi país!MBR:De manera que està furiós i agrairia una mica de suport per millorar les condicions de vida i aconseguir la independència política?Home:Vostè sap com és viure aquí durant vint-i-set anys, com he viscut jo amb la meva família, amb els meus fills? Té la més remota idea de com ha estat per a nosaltres?MBR:Sembla molt desesperat i es pregunta si jo o qualsevol altra persona podem realment entendre com és viure en aquestes condicions. Lestic entenent bé?Home:Vol entendre-ho? Diguim, vostè té fills? Van al col·legi? Tenen pati, a lescola? El meu fill està malalt! Juga a les clavegueres! A la classe no hi ha llibres! Ha vist algun cop una escola sense llibres?MBR:El que marriba és que és molt dolorós per a vostè pujar els seus fills aquí; li agradaria que jo sabés que el que vol és el mateix que tots els pares volen per als seus fills: una bona educació, loportunitat de jugar i créixer en un entorn saludable...Home:Així és! El més bàsic! Drets humans. No és així com en diuen, vostès, els nord-americans? Per què no venen més nord-americans i veuen quina mena de drets humans ens estestan donant?MBR:Li agradaria que més nord-americans fossin conscients de lenorme patiment que hi ha aquí i valoressin en profunditat les conseqüències de les nostres accions polítiques?El diàleg va continuar, ell expressant el seu dolor durant vint minuts més i jo escoltant els sentiments i les necessitats que hi havia darrere de cada frase. No vaig expressar acord o desacord amb ell. Vaig rebre les seves paraules no com a atacs, sinó com a regals dun ésser humà com jo, disposat a compartir amb mi la seva ànima i el més profund i vulnerable del seu ésser.
Quan aquell home va sentir que el comprenia va ser capaç de sentirme explicar quin era el meu propòsit en aquell camp de refugiats. Una hora més tard, la mateixa persona que mhavia dit assassí mestava convidant a casa seva per compartir plegats un sopar de Ramadà.
2La comunicació que bloqueja la compassió
No judiqueu i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats...
LA BIBLIA, MATEU 7:1
A mesura que estudiava què és el que ens aliena del nostre estat natural de compassió, vaig anar identificant certes formes específiques del nostre llenguatge i de la nostra manera de comunicar-nos que al meu entendre contribueixen a fer que ens comportem de manera violenta amb els altres i amb nosaltres mateixos. Faig servir lexpressió comunicació que aliena de la vida per referir-me a aquestes formes de comunicació.
Certes formes de comunicació ens alienen del nostre estat natural de compassió
ELS JUDICIS MORALS
Un tipus de comunicació que aliena de la vida és lús de judicis morals que impliquen error o maldat per part de les persones que no actuen en harmonia amb els nostres valors. Aquests judicis es poden veure en comentaris com ara aquests: El teu problema és que ets massa egoista, És una gandula, Tenen prejudicis, Això és inadequat. Culpar algú, insultar-lo, rebaixar-lo, posar-li etiquetes, criticar-lo, fer comparacions i emetre diagnòstics són diferents maneres de formular judicis.
El poeta sufí Rumi va escriure: Més enllà de les idees sobre el que és correcte o el que no ho és hi ha un espai. Allà ens trobarem. La comunicació que aliena de la vida, no obstant, ens atrapa en un món didees preconcebudes sobre el que està bé i el que està malament, un món de judicis. Es tracta dun llenguatge ric en paraules que estableixen classificacions i dicotomies respecte de les persones i les seves accions. Quan parlem aquest idioma jutgem els altres i el seu comportament fixant-nos en qui és bo, dolent, normal, anormal, responsable, irresponsable, intel·ligent, ignorant, etc.
En el món dels judicis, la nostra preocupació gira al voltant de qui és què
Molt abans de ser adult vaig aprendre a comunicar-me duna manera impersonal que no demanava que revelés el que passava dins meu. Quan em trobava amb persones o comportaments que no magradaven o no comprenia solia reaccionar donant per fet que els altres estaven equivocats. Si els professors massignaven una tasca que no volia fer eren dolents o injustos. Quan conduïa, si algú mavançava la meva reacció solia ser: Idiota! Quan parlem aquest idioma, pensem i ens comuniquem suposant que alguna cosa falla en els altres perquè es comuniquin de certa manera i, de vegades, suposant que alguna cosa falla en nosaltres mateixos per no entendre-ho o respondre-hi com ens agradaria. La nostra atenció està concentrada a classificar, analitzar i determinar nivells derror en comptes dallò que tant nosaltres com els altres necessitem i no obtenim. Així, si la meva parella vol més afecte del que li dono és una persona necessitada i dependent. Però si jo vull més afecte del que ella em dona a mi és distant i insensible. Si el meu col·lega para més atenció que jo als detalls és maniàtic i obsessiu. Al contrari: si soc jo qui para més atenció als detalls, ell és descurat i caòtic.
Estic convençut que totes les anàlisis daquest tipus que fem daltres éssers humans són expressions tràgiques dels nostres propis valors i necessitats. Són tràgiques perquè quan expressem els nostres valors i necessitats daquesta manera augmenta lactitud defensiva i la resistència precisament de les persones el comportament de les quals ens preocupa. I si accedeixen a actuar en harmonia amb els nostres valors perquè coincideixen amb la nostra anàlisi de la seva mala actuació, és probable que ho facin per por, culpa o vergonya.
Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o dhora experimentarem les conseqüències daquesta falta de bona voluntat per part dels que sadapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol daquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.