El traductor ha volgut emprar alguns trets morfològics del valencià (present de lindicatiu en -e, subjuntius en -e / -a, possessius amb u antihiàtica: porte, tinga, meua, etc.), completament legítims en la llengua comuna, i jo he seguit el seu criteri en les addicions. Estic segur de la comprensió dels meus cumlocutors de les altres contrades i els en done les gràcies de bestreta.
En dues ressenyes amabilíssimes d El léxico catalán en la Romania aparegudes a Alemanya sem feia el retret de no haver-lo escrit en català. Pense que en espanyol hi ha acomplert també una comesa, i a mi minteressava arribar a un determinat públic. Vaig comunicar als recensors que pròximament publicaria un llibre (que havia désser La llengua catalana en els seus textos, 2 vols.) en aquest idioma i que amb plaer els lenviaria per tal que en fessen la crítica. Aquesta mai no aparegué
0.1. Una de les preocupacions que sempre mha acompanyat ha estat la manera de presentar el lèxic duna llengua. Ens les hem dhaver amb un corpus constantment obert, contràriament amb el que sesdevé en altres parcel·les de la nostra disciplina lingüística, com la morfologia, la fonètica o la fonologia. Cal actuar, doncs, duna manera pragmàtica i és el que he intentat.
Una finalitat, utòpica pel moment, fóra destablir un inventari d«etyma» llatins, que constitueixen lherència de la llengua mare; i de fer el mateix amb el cabal germànic, aràbic i amb els manlleus moderns, siguen cultismes o forasterismes Això requereix molts treballs previs i en som lluny del compte. Ens hi hem dacostar a poc a poc i per viaranys diversos. Precisament he elegit de començar per lingrat camí de lanomenada sub-agrupació del català entre les altres llengües romàniques.
0.2. Un canonge de València i procurador de Jaume II davant la cort pontifícia d Avinyó, Joan Borgunyó, escrivia al sobirà des de Burdeus i li explica, entre altres afers, lestat dànim de la gent del Migdia. Els francesos saben que els pobles de llengua occitànica els detesten, per contra són afeccionats als reis del casal dAragó:
Sciunt enim Gallici ipsi totam linguam occitanam non diligere eos et quodammodo esse subleuatam, et timent plus de persona uestra, serenissime princeps, quam de aliquo uiuente, propter affectionem quam sciunt gentes de lingua illa ad uos habere.1
No és cap atzar que lamor dels occitans envers Jaume II shi expresse relacionat amb lidioma. Certament qui així enraona no és cap filòleg, ans un polític medieval. Les seues paraules refermen una realitat2 que hom no pot ignorar.3 Ja el 1169, en un document expedit pels cònsols de Pisa en favor de mercaders de Montpeller, shi parla de les «parts dels provençals», les quals sestenen des de Marsella fins a Barcelona:
In omnes et per omnes Provincialium partes a Massilia usque Barcinonam.4
Si a totes les obres catalanes en vers a les de prosa és una mica diferent, fins ben entrada la quinzena centúria, hom descobreix un nombre elevat de formes lingüístiques occitanes (sobretot morfològiques i fonètiques), hi deu haver alguna causa.5 Difícilment ensimaginem una altra llengua romànica, siga quina es vulga, portuguès, italià, etc., que suporte en la poesia medieval tantes solucions estranyes al seu sistema. He citat a posta litalià i el portuguès tenint en compte que en aquests idiomes la influència trobadoresca hi fou molt intensa. Però a Catalunya hom arribà a la simbiosi i el fenomen no pot restar reduït a térmens dirradiació literària. A més, no són pocs els autors catalans que han escrit en provençal i pertanyen a aqueixa literatura.6 No deixem de banda aquests fets que potser ens ajudaran a comprende per quina raó el simple examen de la situació lexical a ledat mitjana ens obliga a mirar cap a les terres doc. I allò que ocorregué als segles XII, XIII, XIV i XV ha condicionat el perfil de lèpoca moderna. Nombrosos són els factors que sajunten per plantejar al català la dialèctica hispànic vs. gàl·lic, que sembla ésser-li consubstancial. La història de la disciplina és el que ha motivat que la discussió sen faça obligada, i això és el que he tractat dexplicar al primer capítol. És estrany que els investigadors de les nostres fonètica i morfologia històriques no shagen plantejat aquests problemes, que els interessen tant com als lexicògrafs. Els lingüistes que van prendre part en la polèmica de la «sub-agrupació» es limitaren a considerar vocabulari dels dos camps contraposats, potser perquè és el sector més visible. Vull dir que si groc, per exemple, és també groc (<CROCU) en occità enfront del amarillo, amarelo (< AMARELLU, formació ja isidoriana sobre AMARUS) hispànic, lefecte és major, crida més latenció que no si es constata, ex. gr., la pèrdua de la consonant sibil·lant sonora en raó vs. razon, razón (<RATIONE).
Lestudi que presente es col·loca en la dimensió diacrònica, la qual és lícita en qualsevol idioma i en català és, a més, indispensable. Almenys jo sempre hi he romàs fidel, fins i tot quan els vents de la modernitat hi bufaven en direccions diferents, àdhuc adverses. També he volgut adoptar una constant perspectiva contrastiva: sen segueix un enriquiment metodològic i un benvingut eixamplament dhoritzó.
Després dapuntar la varietat lexical del català, he cercat un criteri objectiu per a incloure el seu lèxic en un dels dos grans àmbits en què lanomenada Romània occidental és dividida. Amb això es fa palesa la complexitat de lestudi. A més he analitzat amb el mateix fi una àrea semàntica. El resultat unívoc de la comesa és que el nostre vocabulari no pot ésser situat en el mateix pla genètic que el de lhispano-portuguès. Hom ha pretès explicar el fenomen com a corol·lari duna influència carolíngia, exagerant la importància lingüística dels esdeveniments culturals. Però la realitat és ben diferent: una frontera lexical perfectament definida separa el català del castellà des de començament del romanç. El presumpte canvi de signe o capgirament que seria degut a la diacronia lhe seguit de prop, igual que la situació del cabal català enfront del dels seus veïns occità i aragonès. Hom recorda que, durant la controvèrsia de la subagrupació, alguns dels participants retraïen a llurs adversaris el fet ]de no haver pres en consideració laragonès, geogràficament contigu, i dhaver comparat el català solament amb el castellà; tampoc no era acceptable parangonar-lo amb el francès (aquest com a representant únic de les solucions transpirinenques). He tingut, doncs, cura dintroduir laragonès i loccità.
Lafinitat amb una llatinitat «gal·loromànica» hi ha quedat com a evident. Voldria que hom no desvie el sentit de les meues paraules. Les llengües romàniques són germanes, fruit duna mateixa ascendència. Basats en la presència de determinats trets comuns (díndole fonètica, morfològica, sintàctica, lexical, etc.), assenyalarem lexistència duns diasistemes llatins que constitueixen el tronc de cada grup de parlars romànics. Lobservació lèxica permet de concloure que el català, loccità i el francès remunten a un daquests diasistemes, que en direm «llatí gàl·lic», aplicant-hi un terme destricta tipologia lingüística, sense cap altra connotació. El diasistema llatí del qual procedeix el català és diferent de lanomenat «llatí hispànic», base del portuguès i del castellà. El que fóra apassionant descatir és la causa daquestes i daltres reagrupacions que recobreixen les terres de la Romània.