El rei, Pere el Cerimoniós (IV en Aragó, II al regne de València), va voler implantar en aquesta primera fase del seu regnat que es prolonga del 1336 al 1387, en franc allunyament dels hàbits politics, pactistes i parlamentaris, dels estats de la Corona catalanoaragonesa, un govern de caràcter més personal, o millor dit autoritari. En aquesta línia, el sobirà es va beneficiar de la incorporació a la seua cort dun grup dantics consellers del deposat Jaume III de Mallorca, ara al seu servei, entre els quals cap destacar el nou canceller, Hug de Fenollet, doctor en ambdós drets i futur bisbe de Vic i de València, tots ells duna orientació romanista que tendia a lenfortiment de lautoritat de la Corona. Aquesta pràctica de govern sadverteix clarament en els poders que exercien, contra fur, els seus alts oficials, sens dubte en virtut de consignes de la monarquia, i com a conseqüència indirecta de les necessitats financeres daquesta, tot provocant una munió de greuges o reclamacions que la Unió sencarregaria de recollir i esgrimir davant del monarca.
La culminació, imprudent, daquesta política, es va manifestar la primavera del 1347, quan el rei Pere provocà una crisi successòria inesperada, probablement per lafany dapartar del poder el seu germà menor, linfant Jaume, comte dUrgell i vescomte dÀger, que, com a immediat hereu del tron si el rei no tenia successió masculina, exercia la lloctinència general dels regnes. El Cerimoniós, a penes fets els vint-i-vuit anys dedat, acabava de perdre la seua primera muller, la reina Maria de Navarra, morta de sobrepart a València, de la qual li havien nascut dues filles. Tot i que la situació no suposava cap perill per a la supervivència de la dinastia, volgué fer proclamar la seua primogènita, la petita infanta Constança, com a successora en cas de morir sense descendència masculina, i com a hereua, sota un tutor, la va nomenar lloctinent general de la Corona.
Aquesta exhibició de poder, irreflexiva, perquè la decisió no va ser adoptada en corts generals, sinó al consell reial, promogué la reacció dels pobles, dirigits per unes oligarquies que seran urbanes al regne de València, dacord amb la contextura social i política del país, així com a lAragó assumirà el protagonisme lalta noblesa, tal com venia sent tradició des del segle anterior.Tanmateix, a Catalunya, no shi produeix cap moviment, no sabem si per haver estat menys afectada pels excessos autoritaris de la monarquia.
El moviment naix al si del Consell de la ciutat de València, i serà fonamentalment burgés, encapçalat pels ciutadans, juristes i mercaders, amb ladhesió duna part de la noblesa, en general cavallers urbans, més que no els grans barons. Pren la denominació dUnió, tot utilitzant una figura per a la qual la ciutat es creia facultada per privilegis reials de Pere el Gran i dAlfons el Franc interpretats forçadament, però que sembla haver estat adoptat de fet per lexemple de la tradició aragonesa antimonàrquica del segle anterior.
Lobjectiu de la revolta valenciana, més avançat del que deixen pensar els greuges invocats, és imposar a la Corona uns mecanismes constitucionals de control de lactuació de lexecutiu al territori valencià, que difícilment podien ser acceptats pel rei, perquè el sotmetia a una subordinació sense precedents. Els regnes havien dintervenir en la composició dels membres del consell reial, seria creat un jutge general jutge de contrafurs del regne de València, inspirat en la institució del justícia dAragó, i la Unió celebraria una assemblea anual, amb la pretensió de consagrar un règim de control parlamentari regular del govern de la monarquia. Ultra això, i per neutralitzar futures tentacions reials envers lautoritarisme, previsibles si hi mantenien la seua influència els consellers rossellonesos dideologia romanista, principals assessors del Cerimoniós dençà de llur incorporació a la cort després de lannexió del regne mallorquí, la Unió exigia formalment al monarca lexpulsió del govern daquells personatges.
És veritat que, en alguns llocs afiliats al moviment unionista, hi hagué tensions antisenyorials, que, malgrat no formar part de lideari de la lliga cap reinvindicació en aquest camp ni tampoc de caràcter social, sens dubte determinaren ladhesió daquells a la revolta, cercant protecció contra els titulars del domini. És el cas de Cocentaina, enfrontada amb Alfons Roger de Lloria, i daltres llocs. En especial es produí aquesta mateixa situació en els llocs del Maestrat de Montesa, que reclamaven del mestre de lorde la restauració dels seus furs originaris de lepoca del repoblament: paradoxalment, els furs dAragó, canviats no feia dues dècades pels de València, en temps dAlfons el Benigne.
Aquestes propostes polítiques reivindicatives atragueren ladhesió de la major part de les viles i llocs rurals del país, tant del territori del reialenc com del de jurisdicció senyorial, si nexceptuem algunes de les principals viles reials que no shi volgueren sumar, en particular Xàtiva, Borriana,Vila-real o Morella. Tanmateix, la noblesa, en general, defensà la causa de la Corona, encapçalada pel seu individu més prestigiós, Pere de Xèrica, senyor daquesta baronia i daltres dominis als regnes de València i dAragó, que era llavors el governador del regne. Sols escassos membres de lalta noblesa, com ara Berenguer de Vilaragut, senyor dOntinyent, Bocairent i Biar, el noble Humbert de Cruïlles i fra Dalmau de Cruïlles, comanador de lorde de Montesa, i sobretot un sector de la cavalleria urbana de la ciutat de València, seguiren la causa unionista. Malgrat això, cal insistir, el protagonisme del moviment correspongué al patriciat burgés de la capital, el sector social més afectat per la deriva autoritària del poder reial, amb la qual féu causa comuna una part de la petita noblesa de la ciutat. La Unió representa lafirmació política de les capes urbanes ciutadans i homes de vila a València i gran part del territori, ja patent vint anys abans quan la ciutat instà i obtingué del rei Alfons el Benigne la desitjada unificació foral del regne. No debades el segle XIV és considerat amb raó com el període de maduració de les institucions regnícoles valencianes.
La Corona va patir moments duríssims durant la crisi, tant a lAragó, com ara particularment a València. El rei fou humiliat per les victòries unionistes obtingudes contra el governador i les forces reials, el desembre de 1347, als enfrontaments de la Pobla Llarga i de Bétera. I encara més després en persona, a la primavera del 1348, quan, perduts els seus efectius militars, era obligat per un avalot popular a eixir de Morvedre i traslladar-se a la capital del regne, en condicions de fet de segrestat per la Unió. Això ajuda a comprendre, en un monarca tan zelós de la seua preeminència règia, la crueldat sense precedents del càstig final de la insurrecció.
El capteniment de Catalunya en la crisi de les Unions denota un abstencionisme positiu: no implicació en la revolta, però sense renunciar a prestar suport a la monarquia. Els estaments del principat sembla que procuraren no intervenir activament en assumptes, considerats interns, dels dos regnes germans i veïns; tot i això, no es desentengueren en aquelles gravíssimes circumstàncies. Una ambaixada de catalans i mallorquins, en efecte, amb el bisbe de Tortosa lagustí valencià fra Bernat Oliver al seu front, va visitar la ciutat de València el març de 1348 amb lobjectiu de cercar una avinença entre les dues posicions de la Unió i de Pere el Cerimoniós, que per dissort no va quallar. Constitueixen un fet a investigar, tanmateix, les causes profundes de lactitud catalana, atés que costa creure que no es produïssen al país excessos autoritaris de part del poder reial en paral·lel amb els altres territoris, o que la resolució unilateral del rei en la delicada matèria de la successió al tron fos rebuda sense protestes.