Amb tot, la confrontació entre lestament nobiliari i lestament reial no finalitzà, atés que, a totes llums, aquella era una situació eventual. Per això, durant molt de temps no endegaren cap acció comuna, sinó tot el contrari, com demostra la forma de recaptació del donatiu de les Corts de 1301-1302, que realitzaren nobles i universitats per separat mentre que a Catalunya o Aragó les Corts coetànies ja concedien donatius generals gestionats conjuntament pels tres estaments. Igualment, en 1315 ambdós estaments estigueren a punt darribar a les armes, després que els nuclis reials, amb el suport de Jaume II, establissen impostos indirectes en els mercats urbans per tal dorganitzar un estol en servei del monarca, sense el consentiment dels nobles, que es veien afectats per aquella fiscalitat. Però com etzibaren aleshores els jurats de València al líder de la noblesa dorigen aragonès, el baró de Xèrica, el problema no era exclusivament tributari, sinó que tenia el seu veritable origen en la qüestió foral: lo dit noble ne la major partida dels altres nobles, cavallers e infançons no sien ne vullen ésser ab les dites universsitats en un fur, ço és, en fur de València.2 Tot plegat, més de mig segle i quatre reis després de linici del conflicte, encara no shavia arribat a una solució satisfactòria i lenfrontament entre uns i altres continuava latent i patent.
MAPA 1 Evolució senyorial del regne de València (1248-1370)*
* Font: E. Guinot, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera:el regne de València (segles XIII-XIV)», Revista dhistòria medieval, 8 (1997), pp. 79-108.
És per això que en 1321 Jaume II reuní a les parts interessades en una sèrie de col·loquis que tingueren lloc a la ciutat de València racione diversitati fororum, però que finalment, després de diversos mesos de sessions, no obtingueren cap resultat tangible. Així doncs, encara cinc anys després, en 1326, els estaments valencians saplegaren per a discutir llargament sobre la matèria, arribant en aquesta ocasió a unes concordances que havien de presentar posteriorment al rei. Tanmateix, la mort de Jaume II molt poc després deixà la qüestió sense resolució i shagué desperar a què el seu successor, Alfons el Benigne, promulgués una decisió definitiva en el context de les seues primeres Corts valencianes de 1329-1330. La determinació presa pel monarca tractà de comptar amb laprovació de tots, tant dels dirigents de la noblesa com de les universitats reials, per la qual cosa quedà a mig camí entre les peticions duns i altres: els Furs dAragó foren eradicats del regne, però, alhora, els senyors reberen una part important de la jurisdicció dels seus dominis, això és, la civil i part de la criminal excepte en el cas de les penes més greus. Per tant, en certa manera el Benigne certificà el compartiment del poder amb els senyors laics i eclesiàstics, bo i renunciant a les aspiracions completament hegemòniques del seu besavi Jaume I, puix, de fet, aquesta havia estat també levolució territorial del país al llarg del temps (vegeu el mapa 1 a la p. 15).
En qualsevol cas, també sha de destacar, com encara no ho ha fet suficientment la historiografia, que la unió foral produïda en 1329-1330 representà tota una fita en la història valenciana, ja que desencallà una disputa que fins llavors havia condicionat per complet les relacions polítiques del regne. Després de dècades i dècades de lluites sarribà a un gran acord sobre el conflicte que havia enfrontat la majoria de nobles i cavallers, partidaris de laplicació dels Furs dAragó, amb el monarca i la major part dels nuclis reials, defensors de lobservança exclusiva dels Furs de València. Així, les universitats, sempre encapçalades per la ciutat de València, aconseguiren leliminació de les lleis aragoneses, el que havia estat el seu objectiu principal des de temps de Jaume I. Aquest nou panorama, a més, obria la porta a la integració política del regne i a una cooperació entre els diversos estaments que havia resultat molt complicada fins aleshores. Tanmateix, a penes tres lustres i mig després daquell esdeveniment cabdal, els mateixos dirigents valentins de la ciutat de València impulsaren un alçament militar contra el monarca. Com i per què, doncs, es produí aquell canvi de rumb sobtat? Hi podem trobar una ràpida resposta en les paraules que els missatgers de la capital exposaren davant de les Corts dAragó en 1347, en donar-hi notícia de la constitució legal duna Unió que havia de defensar els furs i els privilegis del regne de València:
Foren dits et recomptats en presència de tota la dita Cort al dit senyor rey molts e diverses torts, prejudicis e greuges, los quals per ell e per sos officials e Consell eren estats feyts a la ciutat e regne de València, dels quals lin foren declarats molts, e en special la determenació que ell havia feta de la infanta na Constança, hoc encara de ço que ell havia haüt e treyt de la ciutat e regne de València del temps a ençà que ell regna.3
En aquest sentit, a banda de la declaració successòria de la infanta Constança una dona, en contra de la tradició catalanoaragonesa, els principals torts, prejudicis e greuges que denunciaven responien, duna banda, a actuacions contraforals de ladministració reial, entre les quals destacaven nombrosos incompliments de les garanties judicials, i, duna altra banda, a les diverses guerres mediterrànies dutes a terme pel Cerimoniós, que, com veurem, ocasionaren la incessant venda de patrimoni reial, lescalada del deute municipal i lincrement de les exaccions fiscals. Aquells abusos, nogensmenys, no eren exclusius del seu regnat, sinó que una bona part havia començat el seu camí ascendent en època dAlfons el Benigne, com també explicarem. No debades, lorganització de campanyes militars de forma continuada, superposades amb problemes dabastament frumentari i la multiplicació dels subsidis demanats per la monarquia, siniciaren tot just després de la unió foral. En aquest sentit, cal tenir en compte que evidentment també els reis anteriors havien endegat nombroses guerres i havien requerit auxilis econòmics vinculats a elles, però la cadència no havia estat tan constant ni intensa com en els anys immediatament posteriors a 1330. És a dir, que els problemes experimentats a partir de llavors formaren un continuum que estigué a la base de lesclat final de la revolta de la Unió en 1347. I és per això que ací tractarem tots aquells fets de forma conjunta, per tal daportar una nova perspectiva als orígens de la rebel·lió.
En relació amb això, cal advertir que en la dècada de 1980 ja es realitzà una profunda investigació sobre la Unió valenciana, la magnífica tesi doctoral de Mateu Rodrigo, que, desafortunadament, roman inèdita.4 En tot cas, malgrat que hi dedicà els primers capítols a les causes remotes del conflicte, des de la dècada de 1330, ho féu de manera breu i, sobretot, centrant-se en la documentació procedent de lArxiu Municipal de València. Així les coses, prioritzà els motius immediats de lalçament, a partir de 1344, per a lestudi dels quals emprà, igualment, la informació local disponible. No debades, la seua consulta daltres fons, com els de la cancelleria reial aragonesa o els conservats a la Real Academia de Historia, estigué fonamentalment destinada a exposar amb detall els fets de la revolta, entre 1347 i 1348, i analitzar la seua naturalesa. En conseqüència, el que pretenem fer ací és examinar amb detall el període anterior a la Unió, des de les Corts de 1329-1330, amb les nombroses dades que es poden extraure de lArxiu de la Corona dAragó. De fet, com veurem, hi hagué tot un rerefons que emmarcà lesclat del malestar social: noves formes de tributació, la presència permanent de la guerra, lincrement de la pressió fiscal, el continu afebliment del patrimoni reial, les actuacions arbitràries dels monarques o lincompliment sistemàtic de lordenament foral i de les peticions realitzades per lestament reial.