Capítol 3
CENSURA
Les rois doivent aussi savoir que les meilleurs places fortes dont ils peuvent environner leurs états sont limprimerie, la liberté de la presse, envoyées au-delà de leurs frontières.
VICTOR RIQUETI DE MIRABEAU, Les Économiques
Probablement caldria iniciar aquest apartat amb la mateixa pregunta del primer capítol, «Llibertat vigilada»: «Ha estat mai possible fer públiques les idees sense que algú les jutgés?». Allí repassàvem levolució històrica de la normativa censora; ara mirarem de comprovar com es va posar en pràctica i, sobretot, com va influir en la difusió de les idees.
Tradicionalment, la censura fins al final de lAntic Règim sha relacionat amb les intervencions de la Inquisició i amb daltres mecanismes eclesiàstics. En el camp dels llibres, soblida massa sovint lestudi de la censura civil com el filtre de la monarquia que ha actuat en paral·lel a la de lEsglésia amb un objectiu ben similar: procurar la salut ideològica dels respectius súbdits. El rei, per tant, amb aquest control no fa res més que mantenir vigent una regalia en el camp lector. La disminució progressiva de la presència del Sant Ofici durant el segle XVIII no ha de dur-nos a pensar amb linici de laugment de les cotes de llibertat dexpressió, sinó simplement que les eines de control shan desplaçat de lloc.1
Enmig de regalies i censures que decideixen què té el privilegi de ser públic i què ha de quedar reclòs a casa, cal afegir-hi leconomia com a tercer factor fonamental, perquè el llibre no deixava de ser un producte comercial més que, per la seva tipologia, col·lidia frontalment amb les bases reguladores que, amb exempcions tributàries, protegien el comerç espanyol. Una indústria del llibre massa protegida podia afavorir la lliure circulació didees ben possiblement contràries a les oficials. La coincidència dobjectius afavorirà, doncs, aliances tàcites entre els poders civil i eclesiàstic. El sector haurà de buscar alternatives per a la subsistència mitjançant estratègies que sovint hauran de fregar o fins i tot actuar en la il·legalitat. Davant el desconcert que finalment tot això acabarà generant, durant el segle XVIII i els primers anys del XIX es delegarà bona part del control ideològic a la Universitat, espai natural de controvèrsia. Veurem com el progressiu desplaçament de les funcions inquisitorials cap a daltres estaments coincidirà amb els moments de major repressió des de làmbit civil.2
El procés per arribar fins aquí va comptar amb la incorporació i larrelament a partir del segle XVI del concepte de llibres útils, o millor encara dels inútils; argument suficient per deixar-los fora de circulació. La ficció és la que en surt més mal parada, ja que, a causa de la designació governamental dinutilitat, és motiu no només de rebuig sinó de prohibició dimpressió. Si bé la incorporació daquest punt de vista es planteja durant el segle XVII, val a dir que al començament del XIX les coses es mantenien gairebé sense alteració, però els criteris del que es considerava útil o inútil shavien perfeccionat. El jurista Llàtzer Dou i Bassols el 1801 opinava, en relació amb la Universitat, que tant en ciència com en religió
conviene que todos discurran y opinen del mismo modo: y esto por lo que he dicho puede fácilmente conseguirse influyendo, disponiendo y mandando, que en las universidades la enseñanza sea conforme a los insinuados principios.3
Daquí que sespecifiquin i es publiquin els llibres preceptius per a lestudi a les universitats.
Per aquelles mateixes dates, leditor del Diario de Barcelona, Pere Pau Husson sadreça al Consejo perquè leximeixin de complir estrictament la Reial Ordre de 7 de març de 1800, segons la qual «no se permite en semejantes papeles [diaris] otra cosa que las noticias correspondientes a compras, ventas y otras cosas particulares que puedan interesar al gobierno económico de cada uno» i, a més, exigia que «expresamente se prohíba toda Poesía y todo discurso que directa o indirectamente pueda tocar al gobierno público su origen y relaciones siendo lícito únicamente discurrir sobre la industria y comercio en lo que tenga relación con lo expresado». Husson volia únicament poder publicar «anécdotas curiosas e instructivas, algunas novelas de buena moral, algún trozo de historia selecta que pueda reformar las costumbres del pueblo inferior, alguna crítica sobre la mala literatura, parábolas». Vol, en realitat, poder fer el mateix que ja fan els diaris de Madrid, València i Saragossa, que inclouen, a més, les ordres i cèdules que es fixen als carrers. Les pretensions dHusson van, en realitat, molt més enllà quan suposa que això farà
su periódico más útil e interesante a este numeroso pueblo y tenga aquel el pábulo intelectual que apetece y pueda el exponente con el feliz despacho de su periódico remediar de algún modo los daños y perjuicios que se le han seguido habiéndose conformado estrechamente a la Rl. Orden sin interpelarla de ningún modo sin Rl permiso
És a dir, que, amb molta probabilitat, algú el va denunciar tal com permetia i recomanava la legislació vigent. La sol·licitud és del 7 de novembre de 1802. Sis anys més tard, arran del seu posicionament durant la Guerra del Francès, siniciarà el defi-nitiu declivi del seu projecte.4 Val a dir, però, que a la segona meitat del segle XIX, Magí Pers i Ramona feia unes propostes similars adreçades a la majoria de la pobla-ció en relació amb la funció unificadora de la premsa.5
En realitat, doncs, es pot arribar a pensar que estava prohibit imprimir i que mit-jançant les llicències civils i les autoritzacions eclesiàstiques pertinents el que sobtenia era un permís per poder exercir una activitat essencialment prohibida a la qual úni-cament els llibres o documents considerats útils tenien possibilitats de difusió, la qual cosa explica, entre daltres, que el 1806 laleshores jutge dimpremtes Juan Antonio Melón proposés al rei la prohibició de les novel·les:
Que una de las cosas que más ha contribuido a corromper las costumbres de Europa ha sido la inundación de novelas que ha producido Francia, Alemania, e Inglaterra Por mi parte, Señor, persuadido del daño que causan tales libros, he negado generalmente licencias para imprimirlos, aunque esta conducta me excita enemigos implacables, pero como esta regla que observo puede variar cuando sea del agrado de V.M. poner este Juzgado en otras manos, me parece indispensable hacer presente a V.M., mi modo de pensar, para que si mereciese la Real aprovación de V.M., se digne mandar que se me pase una orden previniéndome que no permita la impresión de novelas.6
El 1825, és a dir, vint anys més tard, Pau Sichar, el bisbe de Barcelona, mostrava davant la lectura un altíssim grau de bel·ligerància equivalent a la impotència reconeguda per ell mateix en el text repressiu: