No serà fins al sisè que hi haurà la referència a la religió, però es limitarà a dir que en matèria de religió caldrà censura prèvia feta pels ordinaris eclesiàstics. La reglamentació del comportament dels eclesiàstics es redueix a dos articles, i són els darrers, el 19 i el 20. En canvi, en la de 1820, llei sense preàmbul, dedica quatre articles (del 2n al 5è) a la reglamentació religiosa. Aquest, la precisa reglamentació de la llei de 1820, és el tret distintiu en relació amb la de feia deu anys.
Però lelement que probablement les diferencia més és que, en la de 1820, les juntes de censura han desaparegut per transformar-se en un jurat de fet. La composició quant a nombre dindividus, tant en un cas com en laltre, és el mateix, però a la de 1810 una tercera part la formava la representació eclesiàstica. A la de 1820, ja no. Es dóna molta importància a la identificació dels responsables de limprès, sigui lautor o impressor. La falta del nom pot ser motiu de sanció afegida a daltres, si nhi ha.
La poca concreció de la primera llei (1810) provocarà una multitud de conflictes que hauran de resoldre les Corts, les quals es trobaran discutint sobre les qüestions de contingut que falten a la llei. Lun darrere laltre van apareixent: premsa de tot ordre, libels, etc. Latac a la religió és una de les primeres fonts de conflicte, i en molts casos acaben enviant limprès al tribunal de la Inquisició. En daltres, el passen al Consell de la Regència. Davant lallau, fins i tot aquest consell sol·licita poder prendre diligències en contra de libels i altres impresos. Es genera un debat llarguíssim en el qual els qui hi estan en contra repeteixen que la llei sha fet perquè, justament, els ciutadans puguin opinar lliurement sobre els seus governants. Finalment, sacorda que el Consell satengui al reglament interior i a la llei dimpremta.
Aquest tipus de discussions es repeteixen durant la resta de legislatura, i sobserva la improvisació i la falta de tradició. Un dels debats que sallarguen eternament és el que planteja lautor del Robespierre, que, iniciat a lestiu de 1811 quan acaba lany, encara no sha resolt. El punt de partida és la representació que va presentar limpressor de lilla de León en què explicava que
á las doce de la noche del sábado 29 de junio último, y mientras se estaba imprimiendo el número 10 de dicho periódico (cuyo número había anunciado por carteles el día 26 del mismo), se le presentó en la imprenta el gobernador militar de aquel pueblo con toda su ronda, y acompañado de un escribano, sin que precediese notificación alguna de la Junta de Censura Provincial, ni de la Suprema, exigiéndole á la fuerza el nombre del autor, y mandando suspender la impresión de dicho número, bajo pretesto de que no era lícito trabajar en días festivos. Se queja dicho Perin de este proceder, como contrario a la seguridad que á todo ciudadano ofrece la ley de la libertad de imprenta; y concluye con decir, que tamaños atentados merecen castigo ejemplar, con que se hagan las Cortes temer de los malvados, ya que se han hecho amar y respetar de los buenos.21
El testimoni és prou il·lustratiu de les condicions de treball de molts dels impressors que alguns sectors podien considerar sospitosos.
Nhi hagué encara un altre, al qual ja ens hem referit més amunt, relatiu al text España vindicada, en sus clases y autoridades, de las falsas opiniones que le atribuyen de J. J. Colón, publicat aquell any a Cadis per limpressor Manuel Bosch, i que el diputat Morales Gallego en la seva intervenció del 16 doctubre de 1811 sintetitzava ben clarament quan deia que si sentrava en aquest joc es perdria la llibertat per a la qual havien lluitat i que trencarien les regles del joc que ells mateixos havien impulsat. Just aquí, en aquest criteri de defensa de la llibertat, cal buscar el perquè de la reglamentació tan precisa de la llei de 1820. Arran de lanàlisi daquest llibre es planteja un problema de competències entre la Junta de Censura provincial i la Suprema; les Corts hauran de jutjar. Al juliol de 1812 el debat era encara ben viu.
Luna i laltra qüestió aturen els debats sobre la Constitució que, inevitablement, es va endarrerint. El relatiu a la España vindicada és tan intens que acaben plantejant el que serà el decret addicional a la llei de llibertat dimpremta. La falta de regles de comportament els ha dut fins aquí. Veurem que les qüestions que es plantegen arran daixò seran les que el 1820 sinclouran en la nova llei.
Cal, però, aturar-nos en els documents sorgits a labril de 1813. Amb motiu de les múltiples consultes que es fan, les Corts comproven la necessitat de regular lús i abús de la llibertat dimpremta. De fet, és el que es dedueix del preàmbul de linforme de la comissió que havia estat creada per examinar el decret de llibertat dimpremta del 10 de novembre de 1810 i també destudiar el projecte de reglament per a les juntes de censu-ra. Lanàlisi lhavien de fer tenint en compte «los varios recursos y consultas hechas á las Cortes desde el tiempo en que aquel [de llibertat dimpremta] empezó a observar-se». Pel que ens diu de la capacitat dacceptació i acomodació a la nova situació quant a la llibertat dexpressió, val la pena recollir alguns dels arguments que presenta lesmentada comissió.
Primer, que això de la llibertat dimpremta al cap de poc més de dos anys des de la seva proclamació al novembre de 1810:
no pudo preveerse entonces la variedad de casos que es preciso determinar por él, ni darse á los artículos que la comprehende, tal claridad que no suscitase dudas en las personas encargadas por primera vez de su observancia.
Reconeix tot seguit que amb el decret addicional que proposen intenta frenar els abusos que se nhan fet, i sobretot que tingui una aplicació més senzilla tant per als qui lhan de fer servir (fonamentalment escriptors) com pels qui lhan daplicar (jutges i juntes). És per tot això que, a més, inclou un projecte de reglament de les juntes de censura.
No té poca importància el comentari final del text, perquè reconeix, una vegada més, la centralitat de la llibertat dimpremta per a la transformació política. Reconeix no haver aconseguit aplanar totes les dificultats que planteja una matèria com aquella, perquè «debe conciliarse en ella la seguridad del Estado y la libre opinión de sus individuos, con la libre y utilísima facultad de imprimir», que no sestà de definir com a
resbaladero peligroso para los que, desentendiéndose de lo que deben á su propio decoro y al de los demás, se dexan llevar del furor de su opinión, de los estímulos de sus intereses privados, y del placer mezquino de satisfacer resentimientos personales.22
Així doncs, no hem de confondre el decret addicional al de llibertat dimpremta de novembre de 1810 amb el reglament de les juntes de censura. La diferència entre lun i laltre és que el primer estipula qüestions de tipus general, com, per exemple, que cap membre actiu en la judicatura civil o eclesiàstica en pot formar part, i laltre fixa els criteris estrictes per a la renovació dels càrrecs, o substitució de vacants, tipologia de les sancions, etc. Al juny de 1813 va sortir un altre decret sobre els drets dautor. De fet, sembla que es tractava dequiparar els drets personals de lautor i els seus hereus amb els de les corporacions. O dit duna altra manera, de protegir els textos emanats de les corporacions i que no es preveia en la llei inicial. Es mantenia el dret al text per a tota la vida per a lautor i de deu anys per als hereus, però shi afegia que les corporacions tenien quaranta anys de drets sobre la primera edició dels textos que nemanaven. Passats els preceptius anys de protecció, el text esdevenia de domini públic. A aquestes normatives, shi afegien les de la impressió fraudulenta dels periòdics.