Les preguntes i els dubtes que es van generant arran de les dificultats pràctiques per laplicació de la llei composició, funcions i renovació de les juntes de censura, paper de les Corts, etc. obliga a la revisió de les disposicions sobre la impremta. Finalment, el 15 de setembre de 1820 Martínez de la Rosa llegeix el dictamen i projecte de llei elaborat per la Comissió de llibertat dimpremta. Martínez serà el portaveu de la Comissió i, com a tal, defensarà reiteradament les posicions i opinions dels seus mem-bres. Les seves intervencions, marcadament liberals, sintetitzen la profunda transforma-ció que sha produït en amplis sectors de la societat, que ja han consolidat els progra-mes plantejats en lanterior període constitucional.
El seu discurs parteix del fet que la llibertat no es pot controlar; únicament es poden delimitar, tan clarament com sigui possible, els límits de les llicències. Reconeix la inexperiència anterior
y habiendo tratado de refrenar los abusos de una libertad desconocida hasta entonces en España, no es extraño que la experiencia haya hecho conocer su ineficacia en varios casos para dejar el conveniente campo á la libertad, demarcando al propio tiempo los límites de la licencia.
El punt de partida serà larticle 371 de la Constitució, que diu que
Todos los españoles tienen libertad de escribir, imprimir y publicar sus ideas políticas sin necesidad de licencia, revisión o aprobación alguna anterior a la publicación, bajo las restricciones y responsabilidad que establezcan las leyes.
Aquest punt topa, però, amb larticle 12, que estableix que la religió catòlica és lúnica permesa a lEstat. Suposa una limitació
que ha respetado la comisión religiosamente, ciñéndola al artículo 2º a sus justos términos, y exigiendo para la publicación de obras que versen sobre la Sagrada Escritura ó sobre los dogmas de nuestra santa religión, la previa censura de los Ordinarios.
Per tal que això sigui efectiu, serà imprescindible marcar clarament quins són els límits.
És per això que fa una gradació dels supòsits dabús de la llibertat, una classificació dels impresos segons els abusos i una classificació també segons les penes estipulades. Reconeix que aquesta llei té moltes més dificultats que qualsevol altra perquè el que sintenta reglamentar són les paraules. Finalment, planteja la necessitat destablir la figura del jutge de fet, és a dir, dels jurats com a eina per compartir les responsabilitats de judici per part de tots els ciutadans. La proposta genera un llarguíssim debat el nucli del qual sacaba centrant en la capacitat real de judicar si, com es proposa, els qui nhan de formar part només han de complir la condició de ser majors de vint-i-cinc anys. Sapel·la a la necessitat de formació daquests i, especialment, a la seva cultura, que siguin escollits pels ajuntaments de les ciutats cap de província, que tinguin simplement sentit comú i un llarguíssim etcètera. Largument amb què es rebat (principalment pel mateix Martínez de la Rosa) és que les normes que es proposen per a la formació daquests jurats són les mateixes que sutilitzen per als que es volen presentar a les eleccions de diputats. En les discussions, la legislació dAnglaterra es converteix en gairebé lúnic referent com a paradigma de llibertat.
La discussió, malgrat girar entorn de la conveniència o no de formar jurats i de les funcions que sels han de donar, se centra en el fet mateix dencomanar judicis a ciutadans. Es defensa que incorporar els jurats a partir de la llei dimpremta és una manifestació dobertura i voluntat de dur la llibertat a un punt de normalitat mai experimentada. En algun moment apareix el fantasma de lany 1814, quan labús de la delació dimpresos va obligar a modificar-ne els criteris per obligar a demostrar-ne la veracitat mitjançant proves. També en aquest aspecte sopina que la varietat dels membres dels jurats i la seva renovació és una bona eina per evitar situacions similars.
En la seva intervenció, Muñoz Guerra defineix el Consejo de Castilla i la Inquisició com a «enemigos del pueblo y padrastros del pueblo», per afegir més endavant que
El gobierno es una máquina muy complicada, y todas sus piezas están en relación unas con otras. El sistema ha variado: el pueblo español se ha emancipado, se ha hecho soberano; y así todo lo que pueda hacer por sí mismo, nadie debe hacerlo por él. [] Hay más: es necesario para la libertad de imprenta establecer los jurados, y establecerlos en todo el código criminal.
Finalment sacaba discutint sobre lacte mateix de jutjar amb lexcusa de buscar les diferències entre les juntes de censura i els jurats. Martínez de la Rosa reitera que a la llibertat dimpremta «todos [la] miramos con razón como el fundamento y apoyo de la libertad civil».
En realitat, es troben atrapats en la necessitat real de jutjar un imprès i, crec, al mateix temps en perceben el gran contrasentit. La idea mateixa de llibertat, sovint, els provoca perplexitat. Hi dedicaran sessions extraordinàries.
LLEIS DIMPREMTA: 1810 I 1820
La comparació de dues normatives revolucionàries en el context de construcció de la societat liberal pot ajudar-nos a comprendre levolució de la mentalitat o del pensament polític en relació amb els drets dels ciutadans.
Dentrada i anticipant-nos a les conclusions, hem de compartir amb Josep Fontana quan es refereix a la Constitució de 1812 que la legislatura de 1810-1814 va ser un projecte i no pas una transformació en tota regla:
En la primera ocasió, de 1812 a 1814, enmig de la guerra, amb bona part del país ocupada pels francesos i sense existir ni la legislació complementària ni els qua-dres administratius que haurien calgut per tal daplicar-la amb eficàcia, la veritat es que no es pot dir que hagués tingut efectes pràctics. Fou més aviat un text programàtic invocat, resumit en compendis i catecismes per tal daproximar-lo als ciutadans, i celebrat en les plaques que donaven a les places centrals de la major part de les viles el nom de «Plaza de la Constitución».
En la tercera etapa ni tan sols és exacte de dir, com es fa habitualment, que es va restablir la Constitució de 1812, ja que el que va fer el govern Calatrava va ser «publicar-la», mentre es reunien unes Corts que decidirien si calia mantenir-la, o bé, com pensava la majoria, convenia substituir-la per una altra. La prova daixò és que, mentrestant, es mantenia la regència en Maria Cristina, en contra del que deia la Constitució, que no admetia que la regència caigués en una sola persona.19
La llei dimpremta de 1810 té un preàmbul i 20 articles, enfront dels 83 articles de la de 1820.20
El preàmbul de la primera dóna el marc dintencions bàsiques per a la nova era revolucionària que sintentava iniciar: poder publicar els pensaments dels ciutadans. La impremta, deien, havia de servir per frenar larbitrarietat dels governants, per a la il·lustració de la nació (entenent com a nació el conjunt de la població espanyola) i com a eina per conèixer lopinió pública. Els cinc primers articles són sobretot proclamacions sense cap altra reglamentació. Es perfilen els tipus de pensaments possibles de publicar: únicament els polítics. Les responsabilitats recauen en autors i impressors i els libels seran castigats per jutges i tribunals.