Organització del llibre
Seguint els principis enunciats, el llibre sorganitza en tres parts de dimensions desiguals. Es tracta així de donar prioritat a lestudi del període més recent, de més interès per als estudiants deconomia i dempresa.
La primera part (capítols 1 i 2) està dedicada a lestudi de les economies feudals, és a dir, de lorganització econòmica europea prèvia a la Revolució Industrial. El coneixement de leconomia preindustrial és indispensable per a entendre els orígens del capitalisme i per a fer comprendre a lalumne la lògica de sistemes econòmics en què el mercat i la propietat individual no eren leix institucional dominant de lorganització econòmica.
La segona part (capítols 3 a 7) està dedicada a la Revolució Industrial i al procés dindustrialització. Es considera la Revolució Industrial com el nucli central de la formació dun nou sistema econòmic basat en el capitalisme. La difusió daquest nou sistema econòmic durant el segle XIX anirà acompanyada duna nova articulació de les relacions econòmiques internacionals sota el predomini europeu. Sestudiaran, en conseqüència, tant les diverses formes que va prendre el capitalisme en cada país, com els efectes que la seva difusió va tenir sobre les relacions econòmiques entre països i sobre les economies daquelles zones que no es van industrialitzar.
Finalment, la tercera part (capítols 8 a 18) se centra en levolució econòmica des de la Segona Revolució Tecnològica, que va tenir lloc a finals del segle XIX, fins avui. Les innovacions sorgides en aquell període han dominat el desenvolupament industrial i econòmic fins fa molt pocs anys, i encara són molt presents en lactualitat. Lestructura daquesta tercera part tracta demfatitzar la importància de les diverses conjuntures per les quals ha passat el món en els darrers cent anys: limpacte de les dues guerres mundials; la gran depressió capitalista dels anys 1930; lèpoca daurada posterior a la Segona Guerra Mundial, i la fase de creixement més lent que va iniciar-se a mitjan dècada de 1970. També es dedica atenció al naixement, lexpansió i la caiguda dels sistemes comunistes i a la contradictòria evolució dels països subdesenvolupats. El llibre es clou amb un epíleg dedicat a la crisi que afecta els Estats Units i Europa, i de retruc el món sencer des de 2007.
1. Les relacions producció-població abans de la Revolució Industrial
La preocupació bàsica de qualsevol grup humà, igual que dels grups animals, és assegurar la seva alimentació, base per a la supervivència. Durant la major part de la seva història, lhome ha estat un depredador omnívor, que sha alimentat de les plantes i dels animals del seu entorn, de primer utilitzant només la seva capacitat corporal i més tard amb lajuda deines cada cop més complexes. Lexistència de lhome es xifra com a mínim en mig milió danys, però només en fa uns 10.000 que algunes comunitats humanes van començar a compaginar lactivitat depredadora amb la producció daliments i la domesticació danimals: o sigui, que lhome ha estat un productor només les darreres cinc mil·lèsimes de la seva existència. Aquesta revolució agrària de la prehistòria marca el començament dun progrés ràpid en levolució de la humanitat.
Aquí no ens ocuparem de lhome depredador, sinó només del productor, i més en concret dels darrers mil anys i escaig daquest i gairebé només dEuropa, tot i que en el primer apartat farem una introducció molt general al conjunt de les economies agràries.
1. Característiques principals de les economies preindustrials
Totes les economies agràries, des de la seva aparició en la prehistòria, tenen tres característiques comunes: estan dominades per lescassetat i són profundament desiguals, però a la vegada són capaces de generar creixement.
1.1 Lescassetat, conseqüència de laugment de la població i de la baixa productivitat
Lescassetat és el resultat del creixement de la població: a mesura que la població es densifica, resulta cada cop més difícil obtenir lalimentació suficient. Mantenir el creixement demogràfic obliga lhome a convertir-se en productor, esforçant-se per millorar la reproducció de determinats aliments (plantes o animals) per mitjà del treball, factor abundant, que substitueix la terra, factor escàs. Durant molt temps shavia cregut que la relació de causa-efecte anava de la tecnologia a la població: el coneixement de noves tecnologies (en aquest cas els mitjans per millorar el cicle vital de les plantes i dels animals) comportava la seva adopció, i siniciava així un cercle virtuós: millora de lalimentació, més població, descobriment de noves tècniques, millora de lalimentació Avui predomina la idea que la relació és inversa: la pressió demogràfica empeny a la utilització de tècniques conegudes, però que no tenen cap avantatge mentre la depredació permeti obtenir una alimentació suficient. Perquè, de fet, lhome depredador aconsegueix, amb menys esforç, més nutrients, millors i més diversificats: les escasses comunitats depredadores encara existents ho demostren clarament (Cohen, 1987). El problema és que aquestes comunitats necessiten un espai vital molt ampli: els pigmeus, 8 km2 per persona; els aborígens australians, 30 km2; els esquimals, 200 km2: sha calculat que el món no podria alimentar més enllà de 15 milions dhumans depredadors.
La seqüència densificació de la població - intensificació del treball va ser teoritzada per Boserup (1967): segons aquesta autora, quan la fam va començar a fer acte de presència, lhome es va veure obligat a confiar la seva subsistència en el treball, intensificant-lo a mesura que augmenta la pressió demogràfica, en una seqüència que va des de la ramaderia i els conreus esporàdics, poc intensius en treball (fer un forat, enterrar la llavor i esperar la collita) però que obliguen a canviar cada any o cada pocs anys la zona sembrada, fins a lobtenció de diverses collites a lany en els deltes asiàtics, però a canvi de la creació de sistemes de regadiu i dun treball constant i molt dur.
A partir de la revolució agrària de la prehistòria o revolució neolítica, les innovacions i el progrés van procedir durant segles de les societats agràries. Com a mínim fins a mitjan segle XIX, lagricultura va ser lactivitat econòmica bàsica en tots els països i encara ho continua sent per a moltes societats actuals.
Les pràctiques agràries i ramaderes permetien mantenir més població, però no mantenir-la gaire millor: la força de treball (humana o animal) i les tècniques disponibles eren poc eficients, de manera que la productivitat era escassa i cada grup o família topava sovint amb dificultats per a assegurar la seva alimentació al llarg de lany, sobretot tenint en compte la gran irregularitat de les collites.
1.2 La desigualtat, causada pel predomini duns homes sobre els altres
Lescassetat no era deguda només a la incapacitat per a produir més; les societats agràries exigeixen el sedentarisme, que té una llarga sèrie defectes econòmics o culturals: la millora dels estris, les eines i els sistemes demmagatzematge, la divisió del treball (aparició dels primers oficis especialitzats) i les societats estructurades, que sens dubte tenien molts avantatges, però que van comportar laparició duna classe dirigent que no sols vivia del treball dels altres, sinó que sovint sapropiava duna part important de la producció. Aquestes societats es poden dividir en societats tributàries, esclavistes i feudals.