A més la teologia de Pere és una teologia a contracorrent de tantes «evidències» de la vida, tal com tracto dexplicar una mica més en aquest pròleg. Evidències de la vida i «evidències» de lEsglésia: perquè no es tracta dun «retorn a», sinó dun «rescat de» Jesús; la seva tasca no és «desmitologitzar», sinó «des-manipular» Jesús, com molt bé dius (p. 31). La fe en Jesús, si se la vol anomenar «religió» no és una religió vertical, sinó horitzontal. Però aquesta dimensió horitzontal no es fonamenta en una substitució de la Vertical, sinó en una «sustentació» que fa la dimensió Vertical. «Ocupar-se de Déu és preocupar-se dels homes», conclous tu (p. 72). Perquè una autèntica teologia de len-carna-ció hauria de destacar sobre tot la humanitat (la «carn») de Jesús.
I ara mirem bé tot el que es pot derivar daquesta doble «contra» que adjectiva el nostre poeta teòleg.
2. Aquest «contracorrent» anirà marcant tots els passos de la seva teologia. Perquè locupar-se de lhome, en aquest món tan injust i tan cruel, porta de seguida a una indignació ètica que en Pere qualificava com a «experiència humana fonamental» (p. 61). Però aquesta indignació serà tot seguit assumida i transformada per levangeli (a mode de «síntesi hegeliana»). De manera que, com llegim en una de les pàgines més serioses daquest llibre: Caín no deixa de ser un caín, «però és humà». I això ens porta a completar la pregunta del Gènesi: «Abel, què has fet del teu germà?» (p. 65). Perquè resulta que la llibertat humana (el gran valor de la nostra modernitat), és paradoxalment una «llibertat solidària» (p. 85 i 111). Per això un dels llibres de Pere es titula Cantares de la entera libertad.
Cal, doncs, que la modernitat es pregunti si la seva llibertat tan esbombada és una llibertat solidària: una llibertat «sencera». La lluita de classes i la indignació que provoca, la lluita antiracista, la indignació actual pels abusos sexuals han de preguntar-se si shan quedat en la tesi hegeliana o si lhan superada en una síntesi cristiana, mitjançant lantítesi dolorosa de que «Caín és humà».
3. Però encara més: és mèrit de la poesia i de la teologia de Pere que aquesta síntesi, aquest contracorrent, «mai és una forma daigualir el vi», sinó que el converteix en aquell vi «millor» que, a les noces de Canà, va aparèixer, contra tot pronòstic, al final de la festa. Mai podrà dir-se de la poesia de Casaldàliga que la seva «fam de justícia» shagi convertit en «set de venjança». I això li permet dir amb una radicalitat que escandalitzarà molta gent, però que és pura veritat cristiana: «leucaristia / que no és taula / esdevé / pura blasfèmia» (p. 124).
4. Avui es parla molt a lEsglésia de «sinodalitat». Francesc en bona part ha contribuït a fer daquesta paraula una mena de lema de reforma de lEsglésia. Però justament perquè la sinodalitat vol dir «caminar junts» fora bo afegir a aquest lema laltre tan típic que tu rescates de Casaldàliga: comensalitat (ser company de taula) (p. 122). Perquè si no compartim la taula, com podrem compartir el camí?
Tota aquesta aparent dialèctica no ve de ganes de complicar les coses mentalment i per a entreteniment dintel·lectuals. Brolla daquella senzilla descripció de Jesús de Natzaret que resumeix tota la cristologia: «versió de Déu en petitesa humana». I que ha nascut daquella audaç prolongació que fa Pere del passatge de lanunciació a Maria: «el Verb ha volgut de mi» (p. 42).
5. I, per acabar, el pas de la teologia a la cultura. Escriu la gran María Zambrano, al començament dun dels seus llibres que «una cultura depende de la calidad de sus dioses». En aquest país des del qual testic escrivint el pròleg, que es creu tan laic i està tan ple de déus, no ens faria cap mal preguntar-nos quina cultura pot brollar des dels nostres mil ídols (riquesa, nacionalismes, poder, egos individuals o col·lectius), i quina, en canvi, des daquest «Déu crucificat» de levangeli que Jesús personifica i que Casaldàliga i tu heu sabut presentar tan bé.
Arribats aquí, és millor callar i, una mica esglaiats, convidar el lector a entrar a les teves planes. Tant de bo jo hagi sabut obrir-li la porta.
JOSÉ IGNACIO GONZÁLEZ FAUS
__________
1. Cf. La interpelación de las iglesias latinoamericanas a la Europa postmoderna y a las iglesias europeas. Madrid: FSM, 1988.
Introducció
Vull començar aquestes pàgines tot fent meves les paraules dun altre poeta espanyol José María Valverde, amb les quals inicia el pròleg a un dels llibres de poemes més significatius de Casaldàliga:
Maclapara la invitació a escriure quelcom quelcom superflu, sens dubte abans daquests versos de Pere Casaldàliga: acostumat com estic a la posició còmoda de literat que pot permetres dorganitzar paraules sublims en formes presumptament memorables sense la necessitat de comprometres amb prou feines en el seu llenguatge, em sento com si estigués rebent una tremenda descàrrega elèctrica quan tinc davant dels ulls uns versos que són expressió transparent duna vida lliurada completament a allò que ell diu [] Cadaldàliga escriu «en indicatiu», quan els altres solem escriure «en subjuntiu» o «en condicional»: «voldríem» que quelcom «fos», mentre que en ell «és» i ho acredita amb tota la seva vida.1
Confesso que sento el mateix, amb lúnica diferència, potser, que jo no soc ni tan sols literat, tan sols aprenent de teòleg. I mhe atrevit a escriure no «abans», sinó sobre els seus versos; i això, possiblement encara és més atrevit. Però ho he fet casi com una urgència cordial. Aquest petit llibre, gestat des de ja fa alguns anys, i apressat jo per la seva mort, necessitava comunicar-me i comunicar-lo, com una mena de desfogament.2
El text busca, en primer lloc, apropar al lector la bellesa i la fondària de la poesia de Casaldàliga.3 I, llavors, des della cerquem apropar-nos al Misteri de Déu, al Misteri que és Déu, tal i com sens ha revelat duna forma plena en la carn de Jesús de Natzaret. Com que creiem que ací sens mostra el rostre del Totalment Altre, lanhel que fa de fil invisible, tot enfilant aquestes planes és el prec dirigit al poeta-testimoni: mostrans Jesús! Així, el resultat de lobra ve a ser una mena de catequesis cristològiques al ritme de les seves poesies on, un cop validat el llenguatge poètic en tant que mediació per a apropar-nos a aquest Misteri (c. 1), iniciem un recorregut històric-teològic tot contemplant la figura de Jesús. Comencem per allò que constitueix lagosarada pretensió del cristianisme: afirmar que en la carn daquest jueu marginal sens ha manifestat de forma insuperable i ben concreta el Déu anhelat i cercat per la humanitat des de sempre (des de sempre que cerquen). I parlar de lencarnació ens remet, tot seguit, a la figura daquella que significa un dels grans amors del poeta: Maria, la de Natzaret (c. 2). Llavors centrem lesguard en el nucli de la predicació del profeta galileu, allò a què va consagrar la seva vida, els seus anhels i afanys: la Causa amb majúscules, com lanomena el nostre poeta del Regne, centrada en la praxi de misericòrdia (c. 3). És aquesta Causa, precisament, la que permet entendre la mort de Jesús; efectivament, va morir com va morir perquè va viure com va viure, en un món ferit del pecat, que es va estimar més les seves seguretats que no pas deixar-se interpel·lar per una imatge diferent de Déu, que possibilitava (i possibilita) una forma nova de relacionar-nos amb Ell, amb els altres i amb allò diferent (c. 4). Però és una mort que, malgrat que sigui una ostentació de poder i una causa dangoixa, només obté paraules penúltimes, perquè la fe en la resurrecció de Jesús, i amb la dell, la nostradibuixa un horitzó desperança que ens permet creure mal que sovint sigui a contracorrent que la Vida venç la mort; que les senyeres els són preses als botxins i són reivindicades per les víctimes; que acaba triomfant el «sí» de Déu enfront de tants «no» de lhome (c. 5). A lúltim capítol fem referència a lEsglésia amor i dolor del nostre poeta, cridada a continuar la missió de Jesús, a ser transparència del Regne enmig de lambigüitat de la nostra història (c. 6). I clourem el llibre amb un epíleg nascut de la interpel·lació que van ser per nosaltres algunes fotografies que van aparèixer immediatament després de la mort del profeta de São Félix: ell, que durant la seva vida ens havia parlat al cor mitjançant la paraula, ara ho continuava fent mitjançant unes imatges trasbalsadores: les seves mans blanques, els seus peus immòbils, una canoa com a fèretre i una tomba entre els oblidats, a la riba del seu estimat Araguaia.