Has estat amb mi un terç de la teva vida li he dit mentre llançava una branca gruixuda a terra.
La mama sha quedat glaçada i mha mirat per entre les fulles de larbre. Tenia els cabells molls i havia tapat la Dwynwen amb labric. Només li veia el cap, a la meva germaneta, que duia un gorro blau de llana.
De vegades penso que és impossible que una persona sigui tan bonica i tan lletja alhora, com la mama.
Sé que és cruel, això que dic. La mama sempipa quan es diu que algú és lleig, fins i tot als contes, i no ho entenc. Quin mal fa, si no et senten? Però la mama diu que només els que són lletjos per dins diuen que els altres són lletjos per fora. Així doncs, segur que soc horrorós per dins, perquè a mi, de vegades, la mama em sembla molt lletja.
No veig gaire gent, així que potser no soc el més indicat per dir si algú és lleig o és guapo. Però sí que recordo el Final. Tenia sis anys, fet i fet, i sis anys són prous per tenir records. Crec que recordo com són les noies per les cobertes dalguns llibres els llavis roses, la pell fina, bonica, i els cabells suaus i elegants. La mama és força diferent. Té la cara prima, els ulls grossos i la boca petita, i un nas massa llarg per la cara que té. És alta i forta, no és grassa però és massissa, no té trets suaus. Abans del Final, es tallava els cabells i sels tenyia de ros, però ara és difícil, tallar-se els cabells, i tenyir-sels és impossible. Li creixen com el pèl dels gossos, negres com una nit de novembre, i té alguns cabells grisos que semblen trossos de filferro.
No sé si mhi assemblo, a la mama.
Jo seguia enfilat allà dalt i se mha quedat mirant fixament molta estona des del peu de larbre. He pensat que em donaria permís per entrar a la casa del senyor i la senyora Thorpe, però al final sha girat desquena. La petita anava murmurant contra el pit de la mama. És massa gran per portar-la a sobre, la Dwynwen.
Aquest vespre aniré a caçar i procuraré atrapar un conill o un gat salvatge perquè la mama pugui menjar una mica de carn el dia del seu aniversari. Ja he posat trampes al camp de patates. Enguany la mama ho podrà celebrar com cal.
Vaig atrapar un conill, ahir. Avui, quan he arribat a la trampa, el pobre animal es cargolava de dolor, així que lhe matat ràpidament amb el ganivet i nhe recollit la sang en una ampolla. De tant en tant la mama fa servir la sang per fer una salsa per menjar amb patates, perquè així agafa forces. Quan donava el pit a la Dwynwen la mama havia de beure sang de conill, perquè no es pot produir llet sense menjar bé, i de vegades se narribava a beure mig got però de seguida la vomitava.
He escorxat el conill i me lhe endut cap a casa. Quan he arribat lhi he ensenyat a la mama i li he dit:
Per molts anys, mama.
Al matí he deixat una postal daniversari a la lleixa de la xemeneia. A la postal hi ha la foto dun cotxe de carreres i hi diu avui que en fas sis, per molts anys! escrit en anglès, però tant se val. És lúnica postal que ens queda. En tenia tretze, però després del Final vam decidir cremar-les totes perquè aleshores no sabíem fer res, ni tampoc sabíem que havíem de recollir llenya a lestiu i posar-la a assecar per poder fer foc a lhivern.
Gràcies, amor meu ha dit la mama, somrient.
La Dwynwen era a terra jugant amb una joguina, una serp que la mama havia fet amb un mitjó vell. He posat el conill en una cassola al foc.
On és la pell?
Al cobert, eixugant-se. Estava una mica molla.
La mama ha fet que sí amb el cap.
No menrecordo dels altres aniversaris de la mama, de cap ni un. A veure, menrecordo dels últims, esclar, però no menrecordo de cap dels dabans del Final. En canvi sí que menrecordo dels meus: el pastís, les espelmes i el paper brillant embolicant els regals. I menrecordo dels altres nens i de les seves cares, tot i que no en recordo les veus ni la seva manera de moures i riure.
Guto.
Dewi.
Nedw.
Ela.
Gruff.
Oliver.
Harry.
Endaf.
Beti.
Swyn.
Eloise.
Estic segur que nhi havia daltres, però és que no soc capaç de recordar com es deien. Ho he intentat unes quantes vegades, però com més hi penso més me noblido. És com intentar recordar un somni.
Ens hem menjat el conill amb avellanes. Era boníssim. Nhem guardat la meitat per demà, perquè un conill té més carn del que sembla.
A la nit, com que hi havia un cel ras, quan la Dwynwen ja dormia ens hem assegut dalt del cobert per mirar les estrelles.
Això descriure testà agradant diu la mama, però no sé si ho afirma o mho pregunta.
Sí que magrada, però crec que caldria escriure alguna cosa sobre el Final. I jo no en sé prou.
La mama fa que sí amb el cap i es queda rumiant un moment.
Eres molt petit, quan va passar.
Tu, hauries descriure, mama. Podríem compartir el quadern. Escriu-hi el que va passar, i ja està.
A lescola era molt dolenta escrivint, no en sé gaire.
Però des daleshores has llegit un munt de llibres. Segur que has millorat molt.
I al final la mama i jo ens hem posat dacord per compartir el Llibre Blau de Nebo. Ella escriurà sobre els dies dabans i del Final, i jo parlaré del present i de com vivim. I hem fet una promesa: que no llegiríem mai el que ha escrit laltre, per si de cas. Per si de cas què, no ho sé.
Si no és que ens passa alguna cosa dolenta diu la mama amb un sospir, i no dic res tot i que ho entenc.
Regna un breu silenci entre nosaltres i el món.
Mencantaria fumar-me un cigarret, ara mateix diu la mama.
A la nit, de vegades la mama diu això de fumar-se un cigarret, que era quan la gent dabans es posava una cosa encesa a la boca i se nempassava el fum. Daixò no men recordo gaire, només de lolor. Al principi era calenta, forta i bona, però al cap dunes hores feia una pudor fastigosa.
És això el que voldries, si poguessis triar qualsevol cosa pel teu aniversari?
La mama mira cap a lilla de Môn i sho pensa un moment. Fa olor daire lliure.
No diu després de rumiar-hi. No voldria res.
I tot i que això sona bé, sé que no és veritat. Perquè tothom vol alguna cosa.
Si poguessis triar qualsevol cosa, mama. Fins i tot dels dies dabans.
La mama torna a sospirar.
Dacord, Sionyn. Voldria un Bounty.
Però què és això?
Les barretes Bounty. De xocolata.
De la xocolata men recordo, esclar, però daquesta marca no. Recordo els Dairy Milk, els Penguin, els Milkybar i els Rocky.
Per dins estaven farcides de coco, eren molt enganxoses, amb sucre. Sempre men menjava primer la xocolata i després la part de dins. Nhi havia de xocolata amb llet amb un embolcall blau i de xocolata negra amb un embolcall vermell fosc.
El coco de dins era com les avellanes?
No, no. El coco és dolç i és com si fossin trossets petitets enganxats tots junts.
Ara em penedeixo dhaver-lhi preguntat, perquè la mama, quan parla dels dies dabans, després es queda callada, i no és un silenci com el que hi ha quan treballes, sinó un silenci on no hi caben les paraules.
Mira que no hi pensava mai diu la mama al cap duna estona. Ho fèiem sense pensar. Entraves en una botiga o en una gasolinera i si et venia de gust una mica de xocolata o una bossa de patates fregides, ten compraves. La mama belluga el cap mostrant incredulitat. Fins i tot si no tenies gana!