9.4 La mitologia en la losoa
9.5 La mitologia en loratòria
9.6 Mitologia i ideologia en la polis clàssica
CAPÍTOL 10. LA TRADICIÓ MITOGRÀFICAA LÈPOCA POSTCLÀSSICA
10.1 Els orígens del gènere mitogràc
10.2 La mitologia en la poesia alexandrina
10.3 Un cas paradigmàtic: els Himnes de Cal·límac
10.4 Mite i gures divines en les Argonàutiques dApol·loni de Rodes
10.5 Les mitograes de lèpoca imperial
10.6 La mitograa racionalista. El Pseudo-Apol·lodor. El Pseudo-Heràclit. Jàmblic
10.7 Mitologia i historiograa. La Periègesi de Pausànias
10.8 Déus i mites en lobra de Llucià de Samòsata
10.9 Filosoa i mitograa
ACTIVITATS INCLOSES EN EL PROGRAMA DE LASSIGNATURA
BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
Els estudis de religió i mitologia gregues coneixen actualment un oriment sense paral·lels en altres branques dels estudis sobre la Grècia antiga. I això per diversos motius. En primer lloc, perquè una sèrie de disciplines ha fet delles el seu objecte destudi: lantropologia en totes les seues variants, la història de les religions, la sociologia, la psicoanàlisi, lanàlisi de mites, aqueixos relats sovint vinculats als ritus i expressió sempre de la societat que els dóna vida. Shi ha dafegir lenorme massa dinformació de què disposa avui lestudiós de la religió grega, gràcies a la informació fornida pel desxiframent del micènic, lestudi sistemàtic de les inscripcions locals, els nous descobriments arqueològics i també papirològics, i ben fàcilment es veurà que el nostre coneixement de la religió grega és avui molt superior al de començaments del segle passat. També força més complex, perquè labundor de la informació i la multiplicitat dels mètodes fa molt més difícil dencaixar totes les peces del puzzle dins dun sistema coherent i comprensible per a una mentalitat moderna. Aquest és el primer mèrit que es pot destacar daquest útil manual del professor Jordi Redondo: el seu interès a fer una síntesi, abordar totes les qüestions fonamentals, presentar també un panorama complet de lestat actual de la qüestió i del debat cientíc i oferir una guia amena i segura entre el garbuix de mètodes i la selva bibliogràca que amb freqüència desorienta qui sendinsa dins dun bosc tan suggestiu i dens.
Darrere dels estudis sobre religió grega sha amagat ns fa no gaire un fort i de vegades aferrissat debat sobre el que podríem anomenar els valors paradigmàtics de la cultura grega. Els estudis de lanomenada escola de Cambridge en varen ser el detonant. Per a escàndol dels puritans scholars anglesos, Jane Harrison, pionera en laplicació de nous mètodes a lestudi de la religió grega, proclamava desaant: «Si hom grata la pell dun grec, apareix el salvatge.» Es qüestionava lharmoniós edici clàssic alçat amb gran esforç i un desplegament lològic sorprenent per generacions deuropeus des dels humanistes ns al classicisme francès i alemany, amb mètodes danàlisi cada cop més exigents i fructífers. Llibres com els de Rohde, Dodds, Cornford, Murray, etc són les tes daquesta progressiva desmiticació de la cultura grega. A poc a poc, cap a mitjan segle XX les aigües varen tornar a mare i es va arribar a una síntesi en què, tot i reconèixer els elements arcaics i estranys a la cultura grega, se subratllava també els esforços grecs en la cerca duna explicació racional del món: el seu entestament a donar compte, mitjançant relats racionals, del món i dels homes, el pas, en denitiva, del mite al logos, de lexplicació simbòlica al relat racional. No han faltat les reaccions contra aquest esquema, ns al punt que sha intentat de defensar un relat de la cultura grega justament invers. Són posicions excessivament polaritzades, susceptibles de ser defensades, com feien els sostes, amb els seus avantatges i desavantatges, ja que a qualsevol època coexisteixen les dues tendències: la racional i la irracional, lantropocèntrica i la metafísica, la dels valors absoluts i la de la relativitat del món i de les coses. El lector atent daquest llibre podrà seguir igualment les línies mestres de les diferents posicions.
El que compta és la tesi pregona del llibre: per entendre la cultura grega és absolutament necessari entreveure, almenys, com eren les relacions dels grecs amb els déus, amb els morts, amb el que podem anomenar el món metafísic. Perquè, a diferència de lhome modern, que cerca en la religió una imatge de lunivers en què la seua vida adquireixi signicat, la seua conducta un fonament ètic, la garantia, en denitiva, que la imatge que la religió li forneix del món és ladequada, els grecs no tenien en absolut expectatives daquesta mena. No hi ha vestigis en la religió grega de res de semblant a un dogma ni a una revelació. Ni tampoc no hi va existir una classe sacerdotal que interpretés, amonestés, guiés o reprimís. Per als grecs la religió es fonamentava, sobretot, en el ritual. El ritu era present en totes les grans ocasions de la vida i de la mort i oferia a lhome un marc psicològicament satisfactori per acarar els moments de transició, per fer de mitjancer en els conictes que van marcant la vida humana. El ritual tendia a guanyar-se la voluntat de les forces superiors i a posar lhome en bons termes amb elles. El ritu és un element que envaeix tots els aspectes de la vida grega: des dels simples ritus de sortir i entrar a casa als grans rituals que acompanyen els moments liminars de lhome: el naixement, el matrimoni, la mort, també el pas de ladolescència a la joventut, la integració en la vida comunitària. El lector trobarà una detallada exposició dels diferents tipus de rituals al capítol 5, La religió de la polis clàssica, amb exemples de diverses ciutats i molt especialment de lAtenes clàssica.
Al centre del ritual solia estar lofrena, la libació, el sacrici, una noció el sentit de la qual ens agradaria de conèixer i que ha trobat explicacions diverses: des de les explicacions estructuralistes dun Vernant, que veuen en el sacrici una mediació gràcies a la qual la carn sacricial esdevé carn de banquet un model, doncs, de la manera com els grecs menjaven civilitzadament carn, ns a les tesis de Burkert, el qual considera el sacrici un vestigi dèpoques molt remotes, procedent duna cultura de caçadors. Tot això ho pot trobar el lector als capítols 1 i 2 del llibre, amb una exposició detallada de lestat actual del problema. Limportant és destacar que el ritu comportava una forta emotivitat, molt especialment aquells ritus vinculats amb el naixement, el matrimoni i la mort. El teatre grec va saber treure molt de partit de lús pervertit daquests rituals, per provocar lemotivitat de lespectador, els sentiments de por i de compassió de què ens parla Aristòtil a propòsit de la tragèdia grega.
Especialment emotius eren els ritus funeraris. És clar que les idees associades a aquests ritus funeraris varen canviar al llarg de la història de Grècia, però gairebé en totes les èpoques sentim langúnia per un ritual funerari fallit, la qual cosa implicava el sofriment dels vius i del morts. Simplement cal pensar en el fet que els atenesos negaven als traïdors el dret a ser enterrats al sòl de lÀtica, o en el dur procés que es va seguir contra els generals victoriosos en la batalla naval de les Arginuses per no haver recollit els cadàvers dels morts arran de la tempestat que la va seguir. Els exemples podrien multiplicar-se.