Entre els benefactors de Porta Coeli figuren membres de la família reial, com en Jaume Pérez nét de Jaume el Conquistador i la seua esposa, na Sancha Ferrandis, aristòcrates com el vescomte de Xelva o la comtessa de Terranova, arquebisbes, bisbes i altres autoritats religioses i civils el governador Joan Llorens de Vilarasa, per exemple però el to general laporten, més aviat, els senyors i senyores dAlcalà, lAlcúdia, Andilla, Bétera, Beselga, Burjassot, Estivella, Godella, Manises, Massamagrell, Nàquera, Parcent o Pedralba fins a compondre un conjunt de 40 individus. També figuren prop de 45 notaris, una trentena de sacerdots, 26 mercaders, 25 juristes, entre els quals hi ha 14 doctors en dret, 22 ciutadans, 18 cavallers i res menys que 9 comanadors de diversos ordes militars: els sectors inferiors de la noblesa valenciana, front, amb prou feines, a 7 apotecaris, 4 llauradors, 2 argenters, 2 fusters, 1 forner, 1 cirurgià i un curiós matrimoni morisc de Serra, format per Antoni Rami i Grayda Curcuja, les eines dels quals, valorades en 200 lliures, van quedar en mans de la cartoixa lendemà de lexpulsió.
No va ser la cartoixa de Porta Coeli, com veiem, ni una institució «popular», ni tampoc fàcilment compatible amb lespiritualitat «de masses» que, anys després, promourà el Concili de Trento. Potser aquí radique una part del accentuat declivi que percebem en les donacions a la institució durant el segle XVII: no més enllà de tres dotzenes i mitja. La seua religiositat, minoritària i aristocratitzant, pertanyia, en efecte, a un ideal de contemptus mundi que aviat seria escombrat i arraconat en la lleixa de les velleses per la nova sensibilitat que, molt millor que altres personalitats i ordres religioses, representaren, per exemple, Francesc de Borja i la Companyia de Jesús. Hem dagrair, doncs, a Francisco Fuster, a lAlbert i a Estefania Ferrer la delicadesa i eficàcia dun treball que, des duna perspectiva essencialment inèdita i original, ens permet entreveure, amb una clarividència poc comuna, trets essencials de la societat i de la religiositat valencianes durant el dilatat lapse que sestén, principalment, entre els regnats de Pere III el Gran i Carles II lEmbruixat.
PABLO PÉREZ GARCÍA
Universitat de València
València, 27 de maig de 2019
Estudi introductori
Poques fundacions monàstiques valencianes poden presumir de tenir una historia tan dilatada com la cartoixa de Santa Maria de Portaceli, ubicada en la vall de Lullén a Serra (Camp de Túria) i, per consegüent, en el cor de la Calderona des de 1272, només 34 anys després de la conquista de la ciutat de València per Jaume I. Els seus fundadors foren el bisbe fra Andreu dAlbalat i el capítol de la Seu, convertint-se els successius monarques dAragó en protectors seus. Tanmateix, el 1301, na Sància Ferrandis, muller de linfant en Jaume, reclamà els drets sobre Lullén i hagué dintervenir Ramon Despont com a bisbe de València perquè aquests passaren definitivament als monjos, si bé la demandant es reservà des daleshores el patronat honorífic i títol de fundadora.
La seua història ha estat gairebé paral·lela a la del regne de València (1238-1707), si bé és cert que tingué continuació fins a lexclaustració definitiva el 1835 i, posteriorment, ha tornat a exercir la funció perquè fou concebuda des del 1944 fins a lactualitat, malgrat que la donació data de 2 anys més tard. Grosso modo, quasi sis segles i mig de vida en comunitat sota la regla de don Guig I (les Consuetudines Cartusiae), inspirada al seu torn en lexperiència eremítica i cenobítica del seu sant fundador en el desert de Chartreuse (el Delfinat, França), Bru de Colònia, des del 1084. Circumstàncies que han fet que les seues vestustes dependències shagen conservat durant centúries per a la funció perquè foren originalment concebudes i, alhora, shaja convertit en lúnica casa masculina de lorde a terres valencianes, i la degana a la península Ibèrica a hores dara, ja que la seua versió femenina també hi és a la Tinença de Benifassà des del 1967.
En aquest context, el de la seua organització i administració per a poder subsistir-hi durant tant de temps en estricta clausura segons els costums cartoixans, és on cal situar el text que ara presentem, transcrit i comentat críticament pels autors daquesta edició. En realitat un extracte del llibre Registro antiguo, ff. 289-322, confeccionat principalment per Joan Antoni Eixarch (monjo entre 1516 i 1565), continuat per altres amanuenses posteriors, i copiat entre 1780-1781 per fra Josep Pastor. Un retrat o foto fixa, al capdavall, de la societat valenciana dèpoca foral tan preocupada per allò material segons el seu lloc i paper en la jerarquia social de lAntic Règim com, òbviament i sobretot, per allò espiritual i el més enllà després de la mort. Des daquest punt de vista, tal com es veu a mesura que avança el text, i recollim en un exhaustiu índex antroponímic i toponímic final, hi apareixen nombrosos homes, dones, institucions, edificis, obres dart, relíquies, termes, partides i localitats de la nostra geografia, en particular del cap i casal, daltres indrets de la Corona dAragó i, per descomptat, del mateix monestir; un panorama que dimensiona el prestigi que assolí el cenobi a poc a poc fins a consolidar-se com un dels més importants del regne sense cap mena de dubte.
Aquest treball, però, semmarca en el procés de recuperació de la memòria silenciosa de Portaceli a les portes del seu 750 aniversari que inicià en el seu dia F. Tarín y Juaneda (1897, reed. 1986), continuaren M. E. Ribes Traver (1998) o J. V. Ferre Domínguez (2004) i que sobredimensionà extraordinàriament F. Fuster Serra (1994, reed. 2003, i 2012), lhistoriador de lart valencià que millor coneix la casa de Serra. A ells, particularment al darrer, coautor daquesta transcripció crítica, els ho devem quasi tot, perquè els principals escrits que encara es conserven de la cartoixa mai no foren impresos, mai no traspassaren els llindars dels seus murs fins a la desamortització i, a conseqüència daquesta, hi resten dispersos en arxius, biblioteques i col·leccions particulars o, fins i tot, shan perdut per sempre, malauradament.1
Seria injust no recordar ara i ací als cronistes i copistes cartoixans, no sempre anònims, que dedicaren part dels seus quefers i esforços intel·lecuals a bastir i transmetre la seua història i les biografies dels monjos il·lustres que lanaren habitant. Noms com els dels PP. Joan Baptista Civera (profés de Portaceli), Joaquim Alfaura (profés de Valldecrist),2 principalment, o els mateixos Eixarch i Pastor (professos també de Portaceli), com tants altres menys coneguts com igualment importants, ens deixaren com a veritables joies els seus manuscrits, fonts al remat dobligada consulta, ja que, mentre els composaren, pogueren consultar el seus rics arxiu i biblioteca. A partir dells, nombroses còpies amb major o menor fortuna anaren circulant i ajudant a conéixer la seua importància perquè el monestir no caigués en loblit.
Des daquesta mena de privilegiada talaia només ens resten els agraïments: al Dr. Alfonso Esponera Cerdán OP que ens facilités la consulta del manuscrit objecte dedició, conservat en lArxiu dels PP. Predicadors de València, així com al Dr. Vicent Pons Alós la consulta de Varia Portaceli de lArxiu de la Catedral de València, en què es troba una còpia semblant més acotada que transcrigué i utilitzà Tarín y Juaneda en el seu dia, puix sense la seua predisposició i collaboració aquesta obra no hagués estat possible de cap manera. Finalment, al Dr. Pablo Pérez García, bon coneixedor de la societat valenciana dèpoca foral que tan bé retrata aquesta obra, la seua gentilesa per haver-se fet avant quan li proposàrem la redacció del pròleg, i a Publicacions de la Universitat de València que considerés la seua publicació en la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, particularment als Drs. Enric Guinot i Antoni Furió, perquè aquesta puga arribar en condicions al potencial lector interessat en el coneixement de la cartoixa de Portaceli i també la societat valenciana daquell temps, sense la qual no hagués sobreviscut durant tantes centúries.