Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© Albert Ferrer Orts, Estefania Ferrer del Río i Francisco Fuster Serra, 2020
© Daquesta edició: Universitat de València, 2020
Disseny de la col·lecció: J.P.
Il·lustració de la coberta:
Retaule dels Set Sagraments (detall), de Gherardo di Jacopo di Neri,
Starnina (ca. 1396), Museu de Belles Arts, València
Coordinació editorial: Maite Simón
Correcció: Pau Viciano
Maquetació: Inmaculada Mesa
Edició digital
Y assí [Joan Antoni Eixarch] merece mucho agradecimiento, principalmente de los padres archiveros, por la luz que les dexó.
JOAN BAPTISTA CIVERA
Pròleg
El valor dun document històric pot mesurar-se de molt diverses maneres. Importa, per descomptat, el seu contingut: la informació que atresora; com més allunyada en el temps siga la matèria de què tracte, tant més preciosa per la freqüent inòpia de notícies. També compta i molt la seua singularitat. Aquest aspecte pot derivar de dues circumstàncies diferents: el deficient, o nul, estat de conservació de la «família documental» de la qual el supervivent va formar part un dia, o el caràcter únic que ja inicialment posseïa, la qual cosa, en absolut, no està renyida amb lexistència de còpies més o menys fidels daquest original. Lafecte amb el qual ha estat tractat pel seu autor o pel seu patrocinador, i el respecte que els seus posseïdors han dispensat al seu cos és, sens dubte, un aspecte rellevant de la consideració que la font ens acaba mereixent. La seua lluminositat, la seua disposició per traslladar-nos a un temps que mai podrem contemplar amb els nostres propis ulls i per suggerir-nos molt més dallò que el ressò sord dunes paraules caigudes en desús denota és, potser, lúltim tret que lhistoriador-orfebre pesa abans de donar una qualificació a allò que té a la vista.
Crec que al Catalogus benefactorum domus Portae-Coeli no li falta cap de les característiques dun document genuïnament valuós: integritat, respecte minuciós a loriginal, informació copiosa sobre un temps remot, contingut excepcional, excel·lent grau de conservació de lexemplar, etc. Es tracta duna font estimulant i inspiradora que ha tingut la fortuna de ser rescatada, abordada i editada per un brillant equip dinvestigadors format per Francisco Fuster Serra, Estefania Ferrer del Río i Albert Ferrer Orts. De les vicissituds, localització actual i mans que van contribuir a la confecció dun registre tan excepcional com aquest, dóna complerta relació lestudi preliminar que els seus autors han anteposat a la seua rigorosa transcripció del mateix. La seua redacció va ser iniciada cap a 1554 per dom Joan Antoni Eixarch (1500-1565), prior (d. 1530) i arxiver de la cartoixa de Porta Coeli (Serra, Camp de Túria, València), i va ser continuada per diversos monjos amb anotacions que arriben fins 1688. Al començament de la penúltima dècada del Set-cents entre els anys 1780 i 1781, concretament dom Josep Pastor va decidir passar a net el treball dEixarch i la informació afegida fins a finals del segle XVII. Aquest exemplar lúnic material que ha arribat fins a nosaltres, ja que els restants que sabem que es van compondre, shan perdut es conserva a hores dara a lArxiu Històric del Reial Convent de Predicadors de València, i és el que hui sofereix a la consideració dels estudiosos i dels lectors.
Com Copia fiel del catálogo de benefactores que, de su propria mano, escrivió el venerable padre dom Antonio Juan Eixarch (), la versió de Pastor respecta ad unguem la forma i contingut del model, de manera que, duna banda, disposem del treball cronístic de dom Eixarch, amb notícies que van des de la fundació i primeres donacions a la cartoixa pel bisbe Andreu dAlbalat (1272) fins a lany 1559 últim en què potser es percep la seua personal cal·ligrafia i, daltra, comptem amb lelenc de notícies afegides amb posterioritat fins 1688, en les tres llengües originals de la redacció: comentaris llatins, unes quantes notes sovint, les introduccions dels assentaments, probablement afegides pel propi Pastor en llengua castellana, i el gruix del cens de benefactors, redactat en valencià, un tret que, sens dubte, atorga encara més gran originalitat a un tipus dempresa que, generalment, solia cisellar-se, tota ella, en llengua llatina per tal dassegurar, també mitjançant aquest tipus de garanties formals, la perdurabilitat de lobra. Aquest catàleg de benefactors és de creure que exhaustiu fins a la data que figura a la seua clausura presenta i ens proposa un ordo lectionis perfectament compatible amb les intencions del seu autor. Dom Joan Antoni Eixarch no aspirava a inventariar els llegats, propietats i drets que generosos donants havien posat a disposició de la cartoixa. Tampoc desitjava compondre una mena de llibre de la vida (Apocalipsi, 17: 8), glossant la santedat i virtuts cristianes dels afavoridors del seu cenobi. Desitjava compondre no tinc el menor dubte de tot això una crònica temàtica de la cartoixa de Porta Coeli, com a complement necessari imprescindible, fins i tot duna futura història del monestir.
Amb sensibilitat dhistoriador o de cronista, si es prefereix dom Joan Antoni Eixarch va retre un inestimable servei al coneixement precís del nostre passat, reunint detalls, referències i dades que, duna altra manera, shagueren perdut irremissiblement. Les notícies reunides per Eixarch i els seus epígons són extraordinàriament variades. Les donacions i llegats constitueixen el nucli de la informació, però també hi consten les relíquies i les obres dart que van enriquir el patrimoni material i espiritual del monestir, les visites a la cartoixa o les relacions personals i familiars entre benefactors, així com la identitat de seus marmessors. El catàleg demostra que al segle XV, amb més de 120 entrades, seguit del Cinc-cents, amb les seues gairebé 90, van ser les dues centúries clau de linterès Portaceli va despertar en la societat valenciana medieval i moderna. Tal vegada mobjectaran que no he pres en consideració el valor dallò llegat importantíssim, tot i que curt en nombre de donacions, durant els segles XIII i XIV però no és aquest lassumpte que ara mateix tracte demfasitzar, sinó larrelament de la institució i de lordre mateixa dins de lhumus social de lèpoca. En aquest sentit, dins dun cens format per vora 800 benefactors, crida poderosament latenció la presència dalts segments encara que no els més elevats així com labsència crec que perfectament explicable, donada la vocació eremítica i rural de lordre dels estrats mitjans i populars de la societat valenciana medieval i moderna.