Tot i levident necessitat deducació bàsica que plantejava lanalfabetisme general, els esdeveniments polítics posteriors evitaren inicialment laplicació legal del document de Quintana, encara que el text havia pres forma i fou un punt de referència per a les posteriors redaccions de codis educatius. La reacció absoluta del maig de 1814 va tornar a lEstat espanyol al sistema dantic règim, cosa que significà una aturada de sis anys en les preteses reformes educatives gaditanes. Fins al pronunciament de Riego de 1820, labsolutisme encapçalat fer Ferran VII no va elaborar, ni va mostrar el mínim interès per fer-ho, cap pla o llei educativa que regulés la instrucció pública nacional, cosa que determinava els distints objectius polítics entre liberals i absolutistes.
Aquests, entre 1814 i 1820, ratificaren la seva aliança amb el sector més reaccionari de la noblesa i lEsglésia, de forma que el Govern demanà expressament als convents dels ordes religiosos que obrissin escoles de primeres lletres. Ferran VII sol·licitava la col·laboració eclesiàstica,
en justa correspondencia a las limosnas y bienes que han salido y salen de los pueblos donde estan fundados, en debida observancia de la obligación de propagar el conocimiento de la Religión y la enmienda en las costumbres, en gran parte relajadas por la pasada irrupción francesa, y en demostración también de su gratitud a los bienes que con larga mano les ha dispensado mi paternal y religioso desvelo.[14]
En el tercer cicle es tornà, inicialment, al que disposava el Pla Caballero de 1807, tot i que fou rebutjat aviat per algunes universitats per massa avançat pel moment polític que es vivia, per la qual cosa Salamanca, Valladolid i Santiago demanaren, i obtingueren, permís per acollir-se a la legislació aprovada en 1771, de la qual substituïren alguns textos titllats de jansenistes per altres dautors ortodoxos amb labsolutisme.[15]
El pronunciament de Riego en 1820 propicià el retorn dels liberals al poder emparats pel jurament de la Constitució de 1812 fet per Ferran VII. Aquests, ràpidament, es posaren mans a lobra per completar laprovació del projecte educatiu elaborat en 1814. En aquest sentit, una de les primeres mesures que van prendre fou la formació duna Comissió dInstrucció Pública, a lagost de 1820, perquè vetllés per la implementació dun arranjament acadèmic, fins que saprovés la definitiva llei educativa, davant limminent començament del nou curs. Inicialment, la comissió, presidida pel comte de Taboada i assessorada de nou per Quintana, va elaborar una nova relació de llibres de text per a lestudi universitari. La llista no restà exempta de dificultats davant «la falta de libros elementales bien hechos, y cuan pocos corresponden al objeto que se proponen en sus títulos y anuncios». Amb tot, el problema ja era visible «a mediados del siglo pasado, cuando por todas partes se empezaron á renovar los estudios; y el acrecentamiento que ha recibido desde entonces una gran parte de los conocimientos humanos no se ha llenado todavía».
La Comissió dInstrucció carregava amb força contra els absolutistes, que havien governat amb duresa
una nación como la nuestra, en donde por cerca de treinta años los estudios han sido ó bien perseguidos, tiranizados y descaminados por la autoridad, ó bien descuidados entre las atenciones y agitacion de los acontecimientos políticos. De aquí la incertidumbre y el desaliento, la ninguna ambicion literaria, la poca aplicacion para producir dentro, la corta voluntad para traer de fuera.[16]
Lany següent, la mateixa comissió presentava un dictamen a les Corts en què sesglaiava de la situació de leducació «primaria, cuyo cuadro es en el día tan lastimoso, que arranca lágrimas a cualquiera que ame con sinceridad el bien de su Patria». Més endavant, afirmava que
la Comisión ha visto con el más grande dolor una perspectiva tan triste, solamente tolerable porque es hija de un régimen absoluto, cuya diferencia del representativo sólo puede conocerse por el mayor cuidado que las Cortes manifiesten por la educación, de la cual pende esencialmente la felicidad de los Estados y la consolidación del sistema constitucional.
Els membres de la reunió shavien adonat que
en todas las provincias de la Monarquía se ve un extraordinario déficit de escuelas, y en algunas se puede decir que faltan por mitad con respecto a las poblaciones. Pueblo hay en que el maestro es pastor; otros en que estos funcionarios se dedican a las más viles ocupaciones y a la educación simultáneamente, llegando así a parecer unos seres mercenarios y envilecidos.[17]
Les Corts, davant aquest panorama i promogut pel Govern dels liberals exaltats, aprovà el Reglamento General de Instrucción Pública (el 29 de juny de 1821), que era pràcticament una còpia del presentat al Parlament en 1814 i fou la primera llei educativa liberal general posada en circulació efectiva; però que, com havia succeït al maig de 1814, una segona reacció absolutista engegada durant el segon semestre de 1823 va impedir que prosperés.[18]Entre les poques mesures dutes a terme pels liberals destacava la creació de la Direcció General dEstudis, el 10 de juliol de 1821, presidida per Quintana. Uns mesos més tard, el mateix Quintana inaugurava la Universitat Central de Madrid, el 7 de novembre de 1821, i dirigia diverses comissions dedicades a recollir informació sobre lestat de leducació espanyola, encara que, finalment, la tasca pràctica de la Direcció fou molt limitada durant el trienni.
Amb tot, potser perquè Quintana tornava a estar present entre els membres de lesmentada comissió, el reglament del 21 era una símil dels propòsits que contenia el decret de 1814 quant a universalitat de lensenyament, la gratuïtat dels tres graus en què es dividia (primària, secundària i tercer cicle), però augmentava la uniformitat i limitava la llibertat densenyança en la universitat, integrada en gran part per centres eclesiàstics. Tanmateix, el pla fou molt criticat pels seus contemporanis per la inviabilitat material que presentava la iniciativa, doncs en un país amb molt poques escoles, sufragades fins llavors pels fons municipals, es creia utòpic proposar un programa educatiu que contemplés lEstat com a únic avalador pressupostari de leducació pública, i perquè no havia un volum suficient de mestres formats per portar a terme lensenyament universal pretès.[19]Per això, un any després (1822), la pròpia comissió facultava les diputacions provincials perquè establissin un cànon per als alumnes de famílies benestants amb la finalitat de mantenir al mestre, a banda destablir unes taxes per a la secundària i el tercer cicle per a cada procediment administratiu (matricular-se, inscriure les actes daprovats, fer els certificats de títols, etc.).
Els liberals insistien en què el nou Govern volia alliçonar als espanyols sobre «las ventajas que proporciona á la sociedad un gobierno liberal y bien constituido», perquè «parece imposible haya personas honradas y entendidas que no le deseen, y que no funden en su existencia la primera de sus felicidades». Però la realitat era que havia ciutadans que continuaven preferint labsolutisme com a sistema de govern per al país, per la qual cosa els liberals reiteraven la seva voluntat dutilitzar leducació per als seus objectius polítics. Els nous dirigents volien convèncer a