En aquest sentit, linforme Quintana, document previ dassessorament a les Corts forjat en 1813, proposava la universalització de leducació, especialment de la primària, atès que «es la más importante, la más necesaria y, por consiguiente, aquella en que el Estado debe emplear más atención y más medios (...); en ella es donde se proporcionan al hombre aquellos conocimientos que siendo necesarios a todos, deben ser comunes a todos; y por consiguiente hay una obligación del Estado en no negarlos a ninguno». No obstant això, convé precisar que el concepte universal per als liberals es limitava a la part masculina de la societat, ja que la femenina quedava totalment al marge de leducació pública general i es reduïa als àmbits privats, especialment conventuals.
Els membres de la comissió també safanyaven a recomanar un pla destudis que contemplés «leer con sentido, escribir con claridad y buena ortografía, poseer y practicar las reglas elementales de la aritmética, imbuir el espíritu en los dogmas de la religión y en las máximas primeras de la buena moral y buena crianza, aprender en fin, sus principales derechos y obligaciones como ciudadano, una y otra cosa por catecismos claros breves y sencillos».
Més endavant en el temps, la plasmació legal daquell informe, el projecte de decret presentat a Corts el 7 de març de 1814, considerava leducació com el medi adient per regenerar el país, perquè «sin educación, es en vano esperar la mejora de las costumbres; y sin estas son inútiles las mejores leyes, pudiéndose quizá asegurar que las instituciones mas libres, son aquellas que mas ensanche conceden a los derechos de los ciudadanos».[7]
El text incidia en la pretesa universalitat de lensenyament, «esto es, extenderse a todos los ciudadanos de la nación» i volia assolir «el sistema entero de los conocimientos humanos», és a dir, abraçar duna forma eclèctica els continguts científics i humanístics. També defensava la llibertat densenyament per als professors, punt sobre el qual havia de girar gran part del debat pedagògic futur entre les diverses famílies liberals; i considerava, com ja hem dit, que leducació havia de ser uniforme perquè tots els ciutadans gaudissin de les mateixes oportunitats, pública (encara que no prohibia la privada), gratuïta, amb un compromís liberal al darrere que lenfortís i en una sola llengua, la castellana.
La comissió feia un disseny global de la instrucció pública en què la dividia en tres graus. Daquesta forma, consolidava la primària, general per a tots els espanyols; creava la secundària fundant uns nous establiments per al tram intermedi, els anomenats instituts o universitats de província, amb la missió de formar professionals de classe mitjana instruïts en lestudi científic i humanístic, i perquè servís ensems desglaó per accedir al tercer cicle, i la superior, preparatòria professionalment per a lelit civil. Finalment reduïa les prop de quaranta universitats existents a només deu, creant una Universitat Central a Madrid amb un paper capdavanter dins lensenyament nacional.
Realment, lesforç que proposava la comissió per millorar el sistema educatiu nacional era radical, però del tot fonamentat. Lalfabetització del poble espanyol estava molt per sota de la daltres nacions més avançades del continent, per la qual cosa la instrucció de base era una qüestió durgent necessitat per als liberals en el seu camí per construir un nou Estat. Espanya pertanyia, a començament del XIX, al grup de nacions majoritàriament analfabetes de larc mediterrani (menys del 30% dalfabetitzats) o de lest dEuropa (menys del 20%), que soposaven a la realitat dels països del nord i del centre que, en alguns casos, havien arribat al 100% dalfabetització en començar la centúria. Concretament, Suècia havia eradicat lanalfabetisme del seu sòl cap al 1750 i Escòcia en 1800, mentre als Estats alemanys el percentatge de població alfabetitzada se situava entre el 76 i el 93%, i a Anglaterra i Gales al voltant del 65%.[8]
Entre les explicacions més comunes, cal destacar la de Antonio Viñao, qui relaciona la lectura personal de la Bíblia que impulsà lEsglésia protestant com el factor dalfabetització més destacat en els països del nord i centre dEuropa, en contraposició al proselitisme catòlic (sud dEuropa) o ortodox (est) defensors de la comunicació oral i visual entre eclesiàstics i feligresos.[9]Altrament, França, a causa dels canvis polítics esdevinguts arran de la revolució de 1789, fou lúnic país catòlic que escapà de la tendència general i superava el 50% de població alfabetitzada a mitjan segle XIX. Tot i el retard en relació als països anglosaxons, el model francès dintervenció educativa estatal, mitjançant unes lleis concretes i seculars, posteriors a la revolució de 1789, inaugurava una nova era i fou un exemple a seguir per a la resta de nacions on el liberalisme fou adoptat com a sistema polític enfront de labsolutisme o el feudalisme, que recolzaven la contrarevolució i un model educatiu conservador en què lEsglésia continuava exercint el control sobre leducació per administrar-la amb comptagotes. Així, per exemple, i seguint lestela francesa, Anglaterra (1833) o Espanya (1838) foren països capdavanters en aplicar el model francès i elaboraren les primeres lleis educatives de caire liberal en què lEstat es feia responsable de leducació del país, encara que en el cas espanyol sense trencar amb lEsglésia.
Però a Espanya quedava molta feina per fer, ja que en 1841 només un 9,6% despanyols sabia llegir i escriure, als que es podia sumar un 14,5% més que només llegia, per un total aproximat del 24,1% de població en certa manera instruïda.[10]Amb tot i amb això, el percentatge danalfabetisme havia disminuït en aquells primers 40 anys del XIX, ja que en 1803 se situava al voltant del 94% i el dels anys 20 del vuit-cents vorejava el 85-90%. A banda, hi havia enormes desigualtats socials, perquè el major nombre dalfabetitzats se situava en el grup dels homes, i entre aquests els que vivien a les ciutats i pertanyien als sectors amb millor poder adquisitiu, i quedaven en unes pitjors proporcions, gairebé al marge de la formació elemental, les dones, els camperols i jornalers.[11]També existia un segon condicionant, en aquest cas geogràfic, que explicaria que en el nord de la península, exceptuant Galícia, se situessin, per norma general en tot el període, els majors nivells dalfabetització. Així, les regions del País Basc, en primer lloc dalfabetització a mitjan segle XIX amb un 40% de mitjana, Madrid, el nord de Castella, Navarra, Cantàbria, Astúries i Catalunya, totes elles per sobre del primer nivell dalfabetització (30%), sobrepassarien de llarg a totes les del sud, les insulars i Galícia.[12]
Entre les causes de la deficient i desigual alfabetització espanyola que shan assenyalat al llarg de la història, podem destacar en primer lloc la clàssica defensada per Luzuriaga, que relacionava el retard educatiu amb lextens ruralisme del país. Posteriorment, noves explicacions sobre el tema incideixen en culpar a lEsglésia, manipuladora duna educació elitista i privada en lEspanya de lantic règim, i lEstat, molt dèbil i amb pocs recursos econòmics i sensibilitat cultural per implantar una xarxa descoles nacional.[13]