XI
L'origen de la vida
Aleksandr I. Oparin
John B. S. Haldane
Introducció de Juli Peretó
Traducció de Natàlia Inness i Juli Peretó
PUV
Títols originals:
Proiskhozhedenie zhizni (1924)
The origin of life (1929)
© Traducció: Natàlia Inness (Oparin) i Juli Peretó (Haldane)
© daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València
Juny 2006
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Inmaculada Mesa
Realització d'ePub: produccioneditorial.com
Introducció
El naturalista francès Jean Baptiste Lamarck, introductor de les idees evolucionistes en biologia, va proposar el 1802 que els organismes més simples es formarien a partir de la matèria inanimada per «generació espontània». Tanmateix, Charles R. Darwin, autor de la més durable i protosa teoria evolutiva, mai no va voler discutir en públic sobre lorigen de la vida. No és que no en tingués una visió personal que era molt lúcida, com demostra la lectura del seu epistolari i aquella magníca imatge del warm little pond. Simplement pensava que, en aquell temps, la ciència era encara immadura per abordar un problema tan complex. De fet, el naturalista alemany Ernst Haeckel, un dels més ardents propagadors del darwinisme, només tres anys després de la primera edició de Lorigen de les espècies, reconeixia que «el gran mèrit immortal [de Darwin és] donar sentit i fer intel·ligible la logènia dels éssers orgànics», per bé que no sestava també de criticar-lo:
El principal defecte de la teoria de Darwin és que no il·lumina gens ni mica lorigen de lorganisme més antic probablement una cèl·lula simple a partir del qual han descendit tots els altres. Quan Darwin assumeix un acte de creació especial per aquesta primera espècie, no està sent consistent ni, crec jo, massa sincer.
Ben penedit que estava Darwin dhaver invocat un «Creador» en el darrer paràgraf del seu famós llibre, en les modicacions introduïdes a partir de la segona edició. I, tanmateix, el naturalista britànic tampoc no era partidari dacceptar la generació espontània com a explicació de lorigen de les espècies més primitives i simples perquè a França, leminent Louis Pasteur acabava de publicar un munt de dades experimentals en contra de laparició sobtada de microorganismes en brous de cultiu o líquids molt corruptibles, com ara la sang o lorina. De fet, per al conservador i catòlic Pasteur la demostració de la impossibilitat de la generació espontània era un veritable coup de grâce a les idees evolucionistes, unes idees associades des de Lamarck amb el desordre social i revolucionari i que tancaven Déu en larmari de les andròmines velles i inútils.
Una acceptació conseqüent de les idees de Darwin sobre un origen natural de les espècies inclouria també laparició de les primeres formes vivents. Però alhora la consistència i el rigor dels experiments de Pasteur en contra de la generació espontània encara més apuntalats pels del físic britànic John Tyndall provocaren una tensió intel·lectual resolta provisionalment de maneres ben diferents per cientícs amb diverses tradicions losòques i entorns culturals. Cal afegir-hi que el coneixement bioquímic al tombant del segle XX era a les beceroles, fonamentat encara en nocions errònies sobre la composició química de les cèl·lules, cosa que no sols limitava fortament labast i solidesa de les propostes, sinó que deixava marge a hipòtesis que retrospectivament ens poden semblar inversemblants o absurdes. Així, el químic suec Svante Arrhenius va invocar leternitat de la vida a lunivers i la possibilitat de la transferència despores entre planetes o panspèrmia. Per a Haeckel o per a Thomas H. Huxley, amic i màxim defensor públic de Darwin, la vida hauria aparegut espontàniament a partir daglomeracions amorfes de protoplasma la «base física de la vida», en lafortunada expressió de Huxley acumulat als mars primitius. Per al mexicà Alfonso L. Herrera, laparició de la vida a partir de matèries minerals es produí mitjançant la plasmogènia, un procés reproduïble segons ell en el laboratori i al qual va dedicar anys i anys destudis i esforços. Entre els cientícs i intel·lectuals catòlics europeus tampoc no va faltar qui tractà de fer compatible levolució de les espècies amb la creació divina de les primeres formes vives, com defensava lentomòleg i jesuïta alemany Erich Wasmann.
Així doncs, lluny de la idea propagada de vegades que fa un segle lorigen de la vida sescolava per un forat cientíc, aquestes i moltes altres propostes formaven una escenograa barroca per a una discussió que, no obstant això, molts continuaven considerant més pròpia de la losoa que no de la ciència. En la dècada de 1920, i de manera independent, dos autors elaboraren propostes anàlogues, i en gran manera convergents, basant-se en lacumulació incipient de dades que provenien de branques cientíques ben diverses, com ara la bioquímica, la geologia, la química i lastronomia. El bioquímic rus Aleksandr I. Oparin (1894-1980) i el «biòleg més erudit de la seua generació», el britànic John
B. S. Haldane (1892-1964), publicaren sengles textos breus que es consideren sovint com el punt darrencada de la visió cientíca contemporània de lorigen de la vida i que ara presentem per primera vegada traduïts al català.
Per bé que la preeminència i fecunditat de les idees dOparin reectides en el reconeixement públic de la seua prioritat, anys després, per part del mateix Haldane fan de les propostes del rus una obra canònica de la ciència, el text de Haldane conté idees tan originals i perspicaces que el converteixen en un document històric digne destudi. En resum, ambdós autors no veuen cap frontera insalvable entre el món inanimat i els éssers vius i proposen inserir levolució biològica en el context més ample duna evolució còsmica en què, a través de graons de complexitat creixent, ens mouríem gradualment del reialme de la química al de la biologia. Però el mèrit de les seues aportacions no es troba en els detalls que al capdavall no poden defugir la variació en sintonia amb els nous coneixements cientícs sinó en el fet dhaver congurat un programa dinvestigació teòric i experimental sobre lorigen de la vida, denitivament allunyat de les especulacions metafísiques o religioses.
Oparin es va educar en la Rússia tsarista i la seua formació naturalista estigué fortament inuïda pel pensament evolucionista de Haeckel. Segons les seues pròpies remembrances, quan va entrar a la universitat ja era un darwinista convençut. La seua relació amb cientícs notables, com ara Kliment
A. Timiriazev, siòleg vegetal i editor de les obres de Darwin en rus, li obrí una enorme perspectiva intel·lectual. Linici dels seus treballs bioquímics sota la direcció dAlexei N. Bakh acabà darrodonir tot el bagatge biològic i evolucionista que li permetria abordar amb èxit lenigma de lemergència primigènia dels éssers vius. La primera incursió en el tema la faria en una sessió de la Societat Botànica Russa, el 1922, i la bona acollida de les seues idees lanimà a seguir. Un any després leditorial El Treballador Moscovita li publicaria lopuscle que oferim en la present edició. Es tracta dun text destinat al gran públic, fruit de lentusiasme cultural dels primers anys de la revolució bolxevic. De fet el llibret assolí una gran difusió i aviat fou difícil de trobar. A mitjan de la dècada de 1960 el cristal·lògraf i historiador de la ciència John D. Bernal nencarregà la traducció a langlès i lincorporà com a annex en un llibre seu sobre lorigen de la vida. Però en aquell moment Oparin ja era un autor molt conegut gràcies a la traducció a langlès el 1938 del seu llibre més extens The origin of life, publicat en rus dos anys abans. Daquest llibre, i daltres que escrigué durant tota la seua vida cientíca, shan fet edicions diverses i traduccions a molts idiomes, incloent-hi el castellà.