3. Lexperiència històrica està estructurada.
És a dir, els fets socials i els històrics (incloent-hi qualsevol experiència, siga la decisió dun governant o lacte quotidià de treballar cada dia) no són un magma de fets particulars sense relació els uns amb els altres, sinó que tenen nexes, connexions o, si es vol, tenen una coherència social i històrica. Lhistoriador buscarà les relacions que expliquen la vertebració del complex de les societats i en deduirà abstraccions.
Dins daquestes abstraccions, i atenent el materialisme històric, nhem de destacar una dimportant: les estructures o modes de producció. Estructures o modes de producció són abstraccions que ens expliquen les maneres dorganitzar-se i transformar-se les societats: a) com es produeixen i distribueixen béns, des de quines relacions socials es produeixen i es distribueixen, quina importància tenen les capacitats socials, materials i tècniques per a la producció, lacumulació dexcedents i la reproducció social; b) com es forma, dins daquest sistema de producció, lordre polític i institucional; quina relació té el poder polític i les institucions de les quals es dota la societat amb la base material daquesta darrera, i com actua sobre la mateixa societat; c) com es constitueix, dins daquesta organització social, la percepció del món que conceben les persones i els grups socials; com aquestes consciències (les ideologies, les mentalitats) representen i expressen el món natural i social i com actuen sobre aquest. Exemples de modes de producció són el feudalisme i el capitalisme.
Una de les crítiques que, de vegades, es fan al materialisme històric és considerar-lo «estructuralista». La història ve a dir qui així pensa és un joc destructures on les persones no pinten res. Però creure que el marxisme dissol lacció humana i la sotmet i subjuga a les estructures és fals. Si això fóra cert, els autors del Manifest comunista no haurien escrit allò de «Proletaris de tots els països del món: uniu-vos!». Per a què unir-se si les estructures determinen la història? La història, la fan les persones, el que passa és que no la fan com els dóna la gana ni al seu arbitri intencional (com pensaven els historicistes), sinó des de dins de lexperiència social que viuen; aquesta experiència els condiciona, però no els anul·la la capacitat dacció. Recordem com hem dit abans que les persones produeixen la societat on viuen, però també són elles mateixes les que promouen i fan les accions socials que la canvien.
4. Lexperiència històrica es transforma dialècticament.
És a dir, creix i es desenvolupa. Les societats coneixen canvis, siguen graduals o siguen profunds i, a més, ho fan constantment, amb una intensitat de canvi variable segons èpoques i segons processos històrics. El canvi és inherent a lexperiència social, Marx deia que és una «tendència» i lelevava a la categoria social bàsica. Aquesta «tendència» és, com moltes coses en lexplicació històrica, fàcil dobservar i difícil dexplicar. De moment, ens limitarem a constatar-la: basta que observem levolució social que sha produït del paleolític ençà, de societats de caça-recol·lectors a societats industrials. Més endavant i serà un objectiu central daquest llibre intentarem explicar les causes daquesta tendència.
5. Lexperiència històrica és multifactorial.
En la realitat històrica no hi ha causes unívoques, tot té nexes i la matèria social està tota connectada. La història és el resultat duna multiplicitat de factors en interacció contínua, tot i que hi ha aspectes nuclears dels quals depèn la globalitat duna experiència històrica. Per exemple, el servatge és un aspecte nuclear per a explicar-nos el funcionament duna experiència històrica concreta: la formació social del feudalisme europeu. Però el feudalisme europeu no sexplica sols des daquest aspecte; els avanços tècnics, lincrement del comerç, les institucions polítiques (les monarquies medievals, la monarquia absoluta), lescolàstica (i les seues diverses tendències), lhumanisme, etc. Són altres factors que en donen compte.
En resum, la història, per donar compte de la matèria històrica, ha dexplicar: a) els fets històrics com a fets humans, atès que les persones són els actors de la seua història; b) el caràcter social de la història; c) les formacions socials objectives que han existit o existeixen i el sistema de funcionament (les estructures o modes de producció) que dóna coherència a una experiència històrica; d) el canvi social o, si es vol, el creixement i el desenvolupament que sopera en la societat; e) la conjunció de factors característica de qualsevol procés o esdeveniment, intentant analitzar, això sí, quins aspectes són medul·lars en lobjecte que sestudia. Considerem la matèria històrica humana, social, estructurada, en transformació dialèctica i multifactorial.
DEFINICIÓ DHISTÒRIA
Comentada la diferència entre lexperiència històrica i lexplicació científica daquesta experiència, i caracteritzada la història com a experiència humana i social, arriba lhora de definir amb la màxima concisió possible què és la història. La definició que segueix és la que explicava a classe el professor Enric Sebastià Domingo (1930-2006), que fou mestre i amic. Per història entenem la ciència del creixement i del desenvolupament de les societats en el temps i en lespai, dacord amb uns procediments i unes lleis socials específiques.
Preferisc la definició que acabe de proposar a daltres més convencionals (la ciència dels homes en el temps; la ciència que estudia les experiències i la dinàmica social en el temps...) perquè emfatitza el procés de canvi social creixement, desenvolupament que produeix la mateixa experiència social. Daltra banda, aquesta definició obliga a reflexionar sobre tres grans aspectes: la ciència, la societat i el canvi social, i la praxi com a eix que articula aquest complex. Dedicarem la resta del llibre a aquests aspectes.
2. CIÈNCIA, CIÈNCIES NATURALS I CIÈNCIES SOCIALS
LA CIÈNCIA
El debat sobre si el coneixement històric és científic o no és tan vell i està tan embolicat que plantejar-lo per qui no és filòsof denota probablement poca audàcia. Al capdavall, tot dependrà de com es definisca la ciència. La qüestió pense no és adjectiva, sinó substancial i de la màxima importància. Cert que hi ha historiadors que defugen entrar en aquestes aigües tèrboles i opinen que, mentre lexplicació històrica siga instrument veraç i objectiu per a explicar el procés social humà, tant fa si se la considera ciència com si no. No falten filòsofs o epistemòlegs que van en ajuda daquestes actituds dubitatives. Tanmateix, entenc que, per a assegurar la veracitat i lobjectivitat, no nhi ha prou amb qualsevol manera dexplicar lexperiència històrica de la humanitat; cal recórrer es vulga o no a un determinat «estil de pensament» que estiga controlat, sajuste a uns procediments i aporte uns resultats contrastables, i lúnic que pot garantir això és el científic.
Mario Bunge defineix ciència com un determinat «estil de pensament i dacció» (1985a: 19). Totes dues coses. Quant a «estil de pensament», en efecte, la ciència es caracteritza, en primer lloc, per ser un coneixement racional i objectiu de la realitat. Racional, perquè proposa uns enunciats per a explicar-la que són coherents, lògics i sistematitzats. Objectiu, perquè les afirmacions o interpretacions que fa estan fundades i contrastades amb la realitat. Per al pensament científic el món sexplica necessàriament per factors naturals, factors socials o una combinació duns i altres, però, en cap cas, per factors que no puguen contrastar-se. Una epidèmia, per exemple, sexplica per factors biològics, demogràfics, sanitaris, socials, històrics... I no com un càstig de la divinitat. El respecte escrupolós a la natura i a la societat a la realitat objectiva és la primera divisa del treball científic; lobjectivació obliga a fugir dexplicacions sense control. En segon lloc, la ciència també es caracteritza per seguir un determinat procediment o mètode per a explicar, el mètode científic, que consisteix a fer-se preguntes sobre el món, construir suposicions o hipòtesis per a explicar-lo, arbitrar procediments per a contrastar i comprovar les hipòtesis, formular enunciats com ara lleis científiques, conceptes i teories... Ens referirem al mètode científic amb més detall en el capítol cinquè. En fi, en tercer lloc, el coneixement científic està obert a revisió: les explicacions que aporta sobre el món es modifiquen, es revisen i se superen. La ciència és un camí que es fa investigant, un procés en constant construcció o, si es vol, un procés dialèctic. Al coneixement científic, per tant, no hi ha dogmes, sinó enunciats oberts a la crítica. En altres paraules, la ciència és fal·lible i aporta un coneixement provisional del món.