A diferència de lexperiència històrica, que és objectiva, el coneixement històric és una explicació subjectiva de la matèria o experiència històrica, subjectiva i elaborada pels historiadors. En efecte, seran aquests qui ens explicaran les experiències socials de lImperi romà, la Corona dAragó, la conquesta i la colonització dAmèrica o la transició democràtica espanyola. Ara bé, perquè lexplicació (o raonament sobre el perquè i el com de la matèria històrica) siga científica, haurà de contrastar-se amb lexperiència històrica objectiva, haurà de demostrar-se la concordança o la correspondència entre allò que es diu de la matèria històrica i lentitat objectiva daquesta. En aquest sentit, el coneixement històric esdevé objectivable i aporta una explicació científica de lobjecte que estudia. El coneixement històric, per tant, procura conèixer objectivament les experiències socials i la transformació o el desenvolupament de les societats humanes al llarg del temps.
El coneixement científic, en resum, tracta de ser una interpretació racional, sistemàtica i verificable per tant, fal·lible de lexperiència de la història humana. O, en altres paraules, la matèria històrica, per tal de ser explicada científicament, ha de ser interrogada, problematitzada, investigada, sistematitzada i demostrada. Sols des de lelaboració científica és a dir, des de preguntes, des del plantejament i la selecció de problemes, des de supòsits teòrics, des dhipòtesis, des de conceptes i des de la teoria poden donar-se explicacions racionals i versemblants de la matèria històrica. Això passa, de fet, en totes les ciències: tant el físic com lhistoriador es formulen problemes (és a dir, seleccionen aspectes) sobre com funciona la realitat que analitzen i nelaboren explicacions versemblants. El que pretenen és explicar objectivament lobjecte del seu treball. La història, com a ciència, donarà compte de la matèria històrica i ho farà mitjançant aproximacions successives a la recerca de la veritat o la contrastació amb lexperiència històrica. Aquestes aproximacions successives, daltra banda, són el mitjà, el camí que segueixen totes les ciències en la mesura que aprofundeixen en la comprensió del seu objecte. La ciència és un procés dindagació sistemàtica i contrastada que pretén eliminar la incertesa que caracteritza el pensament humà i la seua relació dialèctica o recíproca entre la precisió i la imprecisió.
Lexplicació en qualsevol ciència i, doncs, en la història comporta selecció, una selecció que sha de fer en funció del que es vol explicar. Acabem de dir que el que la història vol explicar és com sorganitzen, com funcionen i com canvien les societats, i el perquè de tot això. Lexplicació històrica, per tant, té com a divisa lanàlisi daquells aspectes que són essencials, nuclears, medul·lars per a explicar les experiències històriques i la dialèctica o transformació social. Lexplicació històrica, per tant, no pretén dir-ho tot sobre tot, sinó sols i no és poc donar compte de la globalitat de la matèria de la història humana. Es tracta, per tant, no de contar totes les coses que han passat en la història (de les quals hagen quedat testimonis), sinó de penetrar en els mecanismes de funcionament de la història humana, darribar a conèixer quins són els aspectes nuclears de lexperiència social humana, de relacionar aquests aspectes fonamentals amb tots els altres que componen lexperiència històrica, de conèixer els factors del canvi social i la complexa xarxa dinteraccions que lexpliquen.
Per exemple, explicar la història de la Xina des de la proclamació de la República el 1911 no és exposar la història de tots els xinesos i de tot el que sha esdevingut des daleshores, sinó fer comprensible la matèria en qüestió tot esbrinant dins daquesta complexitat aquells aspectes socials dels quals depèn la totalitat històrica proposada. La selecció de fets que realitza la ciència històrica es fa, per tant, amb lobjectiu dexplicar com funciona i com es mou la realitat històrica. La història busca una imatge global de les societats i dels canvis socials (Vilar, 1974: 347-881). O si es vol dir en altres paraules, ha dexplicar què passa i per què passa el que passa.
CARACTERÍSTIQUES DE LA MATÈRIA HISTÒRICA
1. Lexperiència històrica és humana.
La fan els mateixos éssers humans dia a dia, ells són els agents, els protagonistes, els antagonistes, els autors i els actors de la història i, a més, la fan sense intervenció divina. La història no és obra ni que siga directament ni indirectament de lomnipotent déu monoteista de les religions del Llibre, ni dels déus del panteó politeista, ni del cosmos. Qui fa la història, senzillament, són les persones. La fan, sens dubte, sobre el llegat històric que hereten, del qual conserven unes coses, en canvien daltres i naporten de noves; amb pocs o molts retocs, aquestes persones transmeten aquest llegat, a la generació següent, la qual, al seu torn, opera de manera semblant...
Sen desprèn, doncs, que les persones no són només individus duna espècie, la nostra (a la qual anomenem amb poca modèstia homo sapiens, encara que també siga homo demens), sinó, a més, individus que emergeixen de lexperiència social. En efecte, les persones posseeixen una estructura orgànica i mental biològicament definible (el que sanomena natura humana) i, a més, formen part dun procés social i històric que és inseparable de la seua individualitat i personalitat. Per això diem que...
2. Lexperiència històrica és social.
Ho és perquè els actors de la història (individus i grups) formen part duna societat en la qual naixen, viuen i sobre la qual actuen. Les persones, a més de ser part de la natura, són éssers socials, és a dir, són productes duna societat determinada. Una societat és una manera específica dorganitzar-se la vida un col·lectiu de persones; tota societat, de fet, emergeix de les interaccions, els nexes i les relacions que es produeixen entre elles i són aquestes les que, amb les seues accions i interaccions, produeixen una organització en la manera de viure, de produir i distribuir béns, dorganitzar els interessos i les disputes i dinterpretar i debatre el món i lorganització social. Així doncs, la història és social perquè els fets que constitueixen la matèria històrica les accions i les relacions de les persones tenen sempre una dimensió social.
Percebre la dimensió social no és cap nimietat. Durant molt de temps les explicacions que shan fet de la història no han considerat que la manera dorganitzar-se la vida humana atenent a les relacions i els nexes de les persones fóra lelement bàsic al qual calia parar atenció. Es fixaven en les especificitats culturals que feien diferents uns pobles daltres (per exemple, els ibers, celtes o celtibers, o els francesos, anglesos o holandesos), però no atenien al tipus de societat, els trets comuns dorganització social que compartien els pobles (siguen les tribus de la Península ibèrica o els estats-nació europeus moderns). La dimensió social de la història va molt més enllà de les identitats culturals i nacionals. El seu objecte destudi és estrictament lestudi duna zona social que es fixa sobretot en una manera dorganització social històricament determinada (sense desatendre les especificitats i particularismes culturals, territorials, locals i individuals) i en els canvis que es produeixen en aquesta organització o tipus de societat.
3. Lexperiència històrica està estructurada.