El pactisme caracteritzà la vida política i institucional de la Corona dAragó, i la institució que lencarnava millor eren les Corts, representació màxima dels regnes. Generals o particulars, aquestes condicionaven el servei prestació econòmica a la monarquia a la sanció reial dels acords dels braços en Cort, sense la qual no aconseguien el rang de llei. En la mesura que això suposava un fre per a les aspiracions de les noves monarquies, aquestes intentaven reduir les convocatòries i acudien a altres sistemes de recaptació com préstecs o donatius. Els reis a Castella ja havien assumit la plenitud legislativa, amb la utilització de pragmàtiques sense passar per les Corts, i la facultat de derogar qualsevol ús, costum o privilegi del sistema normatiu, per la qual cosa les funcions de les Corts ja havien quedat reduïdes al jurament de lhereu i a les necessitats de recaptació fiscal. Així, lideal de la nova monarquia estava més consolidat a Castella, i la seua major governabilitat pel que respecta a lautoritarisme, la va configurar com a paradigma a seguir en els territoris no castellans.
A la Corona dAragó, la trajectòria autoritària de la monarquia experimentà un significatiu impuls en el segle XV. Lentronització de Ferran II (1479) afegirà una nova empenta per organitzar un sistema de govern més supeditat als interessos reials i assentat territorialment a la Corona de Castella, cosa que allunyava el monarca dels seus territoris patrimonials. La política centralista que sinaugura farà que, als regnes no castellans, sinstauren uns mitjans dacció depenents i al servei directe del monarca. Van desenvolupant-se així òrgans de govern delegats de la monarquia com el virregnat, la Reial Audiència i el Consell dAragó, institucions totes elles que es configuren com a instruments bàsics en lampliació i consolidació del poder autoritari. Labsentisme monàrquic durà a potenciar la figura del lloctinent general, institució medieval com la del portantveus de general governador, per a suplir labsència reial a tots els territoris. El virrei assumeix la representació del monarca al regne com el seu alter ego, per això el nomenament havia de recaure en familiars directes del rei, premissa que a poc a poc deixarà de complir-se, com també que fossen naturals del regne, cosa que provocava el recel i les protestes dels regnícoles. Recel que també es manifestà pels amplis poders amb què fou investida la institució, entre altres la convocatòria i presidència de les Corts. El 1494 Ferran II reorganitzà el Consell dAragó per assessorar el rei en tot allò concernent al govern daquesta corona. Era ensems consell per la seua funció dassessorament, cancelleria perquè shi emetien pragmàtiques, privilegis, provisions per als distints territoris, i tribunal per actuar com a instància suprema de les causes que li arribaven en apel·lació. Labsentisme va justificar també, com hem dit adés, lentrada en funcionament duna altra de les institucions depenents directament de la monarquia, la Reial Audiència. Posada en marxa al Regne de València el 1506 amb la presidència del lloctinent, es convertirà en el màxim instrument dadministració de justícia, i intentaria posar fi als problemes de competències jurisdiccionals.
Labsència del monarca dels seus territoris patrimonials donava peu a una situació perillosa per a lautoritarisme monàrquic, com era un major protagonisme de les institucions representatives dels regnes: les juntes destaments, la Generalitat i els municipis de reialenc. Simposava, doncs, establir mecanismes que permetessen exercir el màxim control polític i econòmic sobre les institucions forals, a fi dacomodar-les als interessos de la monarquia. Pel que respecta a la Generalitat i als municipis de reialenc, la fórmula més efectiva era controlar lelecció dels càrrecs, i pel que fa a les Corts, eludir-les. Tot això encara que a les Corts de 1301 va ser estipulada una assiduïtat triennal, tot i que cap monarca de lèpoca foral moderna va respectar lacord.[1]El fet que la convocatòria fos prerrogativa reial, que els sobirans poguessen optar per obtenir ajuts econòmics mitjançant altres alternatives de recaptació, com préstecs i donatius, i que les Corts fossen ensems tribuna del manteniment de lorganització politicoadministrativa del regne i exponent del pactisme legislatiu, tot alhora féu que la Corona defugís convocar-les.
De tots els regnes de la Corona dAragó, Aragó fou el que més refractari es va mostrar a lautoritat monàrquica i on la noblesa va ser prou més turbulenta. Saragossa va veure segrestada per ordre reial lelecció dels seus jurats, la Diputació va perdre el nomenament dels seus oficials, les Corts de Saragossa de 1488 assistiren a la suspensió temporal del privilegi de manifestació dels seus representants, i la noblesa aragonesa es va trobar davant una germandat aragonesa similar a la castellana; així de contundent responia el Catòlic a lassassinat de linquisidor Pere de Arbués i al xoc amb lautoritat dels jurats. Els catalans també sofriren en nom del «redreç» la suspensió de les eleccions a la Generalitat i al Consell de Barcelona, i el monarca va designar-ne els administradors. Així mateix, les eleccions a la Diputació de València es veieren suspeses sine die en favor de funcionaris reials.[2]
També al Regne de València, el poder reial hi va anar en augment, la qual cosa es va veure afavorida pel fet que la Diputació no hi va arribar a assumir completament el seu vessant polític com si que ho féu la Diputació catalana; els representants dels braç reial en la Diputació estaven molt controlats, ja que la seua carrera política shavia fet al cap i casal, i el Consell executiu sempre va ser dominat pel monarca mitjançant el racional. Encara que els estaments valencians es mostraren molt actius en la defensa dels interessos polítics del regne davant el control reial sobre la Generalitat.
Durant un temps després de la mort dIsabel de Castella (1504), lordre constitucional existent va estar en escac per la qüestió de lherència. La mort de Ferran II i la instauració dels Habsburg sancionarà definitivament la unió dinàstica de les dues corones. Els primers anys de regnat de Carles I es presentaren tibants: la imperícia política del monarca i el seu desconeixement de les llengües peninsulars, el malestar per la presència duna cort estrangera acusada de rapinyaire, els interessos imperials, les tensions provocades per lavanç de lautoritarisme en temps del Ferran II, tot a lhora es va projectar contra Carles I en forma de rebel·lia inicial, i ben aviat esclatarien dues crisis de no poca envergadura, les Comunitats a Castella i les Germanies als regnes de València i Mallorca. Lerror polític del rei pel que fa al Regne de València fou no convocar-hi Corts, com ja havia fet a Castella, a Catalunya i a Aragó, per complir així el precepte de jurar els Furs, sense la qual cosa no hi havia reconeixent com a sobirà i els seus actes mancaven de valor jurídic. La feblesa política del rei va ser aprofitada per la ciutat de València per prendre la iniciativa perduda en letapa anterior. Com a primer pas, el Consell Secret va restaurar el sistema delecció de càrrecs per sorteig, en substitució del de la ceda imposat per Ferran dAragó; com a segon, es va recuperar el nomenament de racional per part del Consell General.
El moviment agermanat, que va esclatar la primavera del 1519, manifestava el descontent de les classes populars i menestrals per la corrupció i la mala administració dels jurats, els abusos dels privilegiats i una justícia discriminatòria en favor dels poderosos. No es va presentar com un moviment antimonàrquic, sinó de lluita social, i per les peticions, reformes i canvis en el govern municipal, com un rebuig a la pràctica autoritària de letapa anterior. La gran jugada de laristocràcia fou implicar el rei en la seua causa, fet que palesa la seua incapacitat per a fer front al conflicte i la seua dependència del monarca; el gran desencert dels agermanats rau en les contradicions en què incorregueren. Mentre que era el mateix estament militar qui recordava al rei el precepte foral de convocar Corts, els agermanats, considerant contraproduent per als seus interessos la presència del rei al regne, li oferien la possibilitat de ser jurat mitjançant un representant, proposta insòlita i aliena al procediment jurídic, més favorable als interessos de la política autoritària. El fracàs de les Germanies, a ligual que el de les Comunitats, va suposar una clara dependència de laristocràcia respecte a la monarquia, i «no sols es frustaren les aspiracions de les classes populars, sinó que, a més a més i sobretot, es validà el camí de lautoritarisme dibuixat per Ferran el Catòlic, reforçat ara amb laliança rei-noblesa».[3]