Ambdós contrincants protestaren davant el rei, però una vegada més el litigi acabà sense perdre cap dels combatents. Lactitud del rei de no permetre que ningú dels dos morira està en relació amb la nova actitud de la Corona davant aquest tipus de combats, i també amb el pes dun dels llinatges més importants del moment: els Íxer/Híjar, ducs dHíjar, comtes de Belxit i cavallers de lorde de Santiago, a la qual pertanyia un dels protagonistes. La branca valenciana, de la qual era membre Jeroni dÍxer, eren senyors dAlfarrasí, de la Vall de Xaló i Gata, senyorius valencians als quals més tard suniran Sollana, lAlcúdia i el Ressalany, a més de la comanda de Montalbà, de lorde de Santiago, al regne dAragó.
La llista de desafiaments i batalles augmentà significativament a les darreries del segle XV amb els conflictes entre senyories i la concessió de lalta jurisdicció a molts senyors de vassalls. Ja el 23 de novembre de 1461 una carta de Joan II des de Calataiud al lochtinent de governador de València documenta problemes en la vall de Càrcer entre Lluís Crespí de Valldaura, Pere dEslava i Miquel Joan Cervató, senyors respectivament dels llocs veïns de Sumacàrcer, Càrcer i Antella.34 En juliol de 1485, Ausiàs Crespí de Valldaura, primogènit i hereu de Lluís Crespí, senyor de Sumacàrcer, desafiava a batalla a ultrança a Joan Martínez dEslava, senyor del lloc veí de Càrcer, pels mateixos problemes de termes i aemprius. El litigi, que acabà amb el segon ferit, va rebre labsolució del rei en atenció als serveis prestats por ambdós cavallers, a petició de Lluís Crespí, i per la seua participació en la guerra de Granada.35
Encara el 1516, Eximén Peres Escrivà citarà a la montanya del Puig de Xàtiva per a combat i batalla a ultrança a Perot Crespí de Valldaura, un altre fill de Lluís Crespí. Aquesta vegada la batalla no es podia celebrar a la llum del dia, i Perot Crespí no va tenir tanta sort com el seu germà Francesc o el seu pare. Va morir després de quinze dies a conseqüència de les ferides.
Des de finals del segle XV, la celebració de batalles a ultrança deixà de ser un estil honorable i oficial de solucionar problemes i defensar lhonor entre cavallers, i passà a ser substituïda per la celebració de justes o tornejos. El 1493, el papa Alexandre VI escrivia al seu fill Joan de Borja, duc de Gandia, pregant-li que lacompanyaren a Roma «dos bons justadors» com mossén Crespí i mossén Alegre. La seua habilitat per als exercicis de batalla seria una bona ensenyança per al duc i un bon espectacle per a la societat romana. Encara el 1507, Lluís Crespí de Valldaura, segurament el «Lluïset, fill bort meu» de qui parla el testament de Lluís Crespí de Valldaura, senyor de Sumacàrcer, participava en les justes que el Consell de València organitzà a la plaça de Sant Joan del Mercat amb motiu de la visita del rei Ferran II el Catòlic i la seua nova esposa Germana de Foix.36 El Llibre de memòries descriu altres justes en què també intervingué aquest segon Lluís Crespí:
Diumenge aprés, en lo mes de setembre, Don Jaume de Aguilar tingué un rench de real en lo Mercat de València, ixque molt ricament ataviat y chapat, per pris un march de or al més gentil cavaller, y, al que millor justara, deu alnes de vellut carmesí; les quals guanyà mossén Luís Crespí de Valldaura, y lo marc de or guanyà Don Juan Mercader, senyor de Bunyol.37
Lluís Crespí, fill del nostre Lluís Crespí de Valldaura, que començà la seua formació com a eclesiàstic i continuà com a jurista a Florència,38 més tard senyor de Benferri i lAlcúdia de Crespins, casat amb Violant Cabanes, serà també el primer catedràtic de Cànons, des del 1501, a la universitat que sacabava derigir, lEstudi General de València, de la qual també seria rector (1506-1507). Així mateix, també és autor de diverses poesies arreplegades al Cançoner General, com a home ja del Renaixement per comparació amb el seu pare. Óscar Perea ha demostrat que ambdós, pare i fill, foren autors de poesies, «representa el rol de caballero literato, de hombre versado por igual en las armas y en las letras, papel que se impondría como el cortesano ejemplar a lo largo del siglo XVI».39
Les lletres de batalla han estat objecte dedició i estudi per part de Martí de Riquer40 i daltres.41 Riquer nedità tres volums, estrets en la major part de diversos manuscrits de la Biblioteca Nacional dEspanya (7.809, 7.811 i 18.444), un dells de procedència valenciana.42 En la seua selecció buscava especialment les lletres de cavallers catalans o de personatges valencians destacats, com ara Joanot Martorell.43 La conflictivitat social entre la noblesa valenciana en general també ha estat objecte dalguns treballs dinvestigació.44 La particularitat de la present edició rau a donar a conèixer tota la documentació relacionada amb un exemple complet de batalla a ultrança entre dos llinatges de la noblesa valenciana, conservada al fons Crespí de Valldaura de lArchivo de los Condes de Orgaz.45
La selecció documental, originals i còpies, presenta una variada tipologia documental-diplomàtica de la batalla:
Cartes-lletres de batalla, cartells de deseiximents: docs. 3, 4, 9, 16, 17, 20, 22, 25, 27, 31/ 43-52.
Procures: docs. 5, 8.
Notificacions i actes dentrega de les lletres: docs. 10, 23, 36.
Acceptacions i citacions reials, de Joan II dAragó, del rei Ismaïl de Granada i del duc de Mòdena: docs. 7, 26, 30/ 53-55.
Pròrrogues: docs. 13, 14, 15, 21.
Actes de la batalla i sentència: docs. 32, 33, 34.
Excomunió i absolució: docs. 39.
Procés i testimonis davant el tribunal de governació: doc. 29.
Testament autògraf: doc. 12.
Dels tres llibres de batalla conservats a la Biblioteca Nacional de Madrid volem destacar el manuscrit 7.811. Creguem que podria ser com el que Lluís Crespí de Valldaura conservava a la seua biblioteca personal, citat al seu inventari post mortem de 1491 com «hun libre de batalles molt gros, tot blanch e poch scrit, de paper, ab les armes de pí». Era prou comú la presencia daquests llibres en les biblioteques cavalleresques de finals de ledat mitjana, per una part com a model de comportament a seguir en successives batalles; per una altra, per deixar constància de la participació de membres daquestes famílies en les batalles a ultrança en moments en què estaven ja pràcticament prohibides. El papa Juli II, per butlla de 25 de febrer de 1509, va prohibir els desafiaments.46